La Laura Huerga i Ayza (Barcelona, 1978) és cofundadora de Raig Verd Editorial d’assaig i narrativa, escriptora i presidenta del PEN català. Davant la perspectiva d’un Sant Jordi més mediatizat i més comercial que mai, sota l’ombra d’un rànquing de vendes que repartirà medalles de victòria, ens trobem amb ella a la seu de la seva editorial per parlar del món editorial, dels premis i la crítica literaris, de la literatura comercial i de la bona literatura.
Borja Bagunyà a La Lectora, Ponç Puigdevall a El País, el CAC i els periodistes de TV3. Sembla que comença a haver-hi una certa consciència al debat públic que hi ha llibres que, més que llibres, són productes mediàtico-comercials amb diners i grans estructures al darrere.
Per a mi tot plegat és símptoma d’un moment molt concret al món del llibre que, tot i que sempre ha passat, ara s’accentúa amb el que diria que representa un canvi de paradigma. Fa dotze, tretze, catorze anys vam veure el naixement de diverses editorials independents i ara n’estem veient un altre, on m’atreviria a dir que aquest model es troba en perill o, com a mínim, en una situació molt vulnerable. El moment actual és, per una banda, de concentració: grans grups comprant editorials emblemàtiques i referents com La Campana, Arcàdia o Viena, que els lectors moltes vegades encara filtren com a editorials independents. Quan els grans grups compren aquestes editorials no només estan comprant una marca i uns fons editorials, estan comprant una imatge i uns valors. En aquest moment de concentració també hi encabiria la fusió, com ara el que ha passat amb Ara Llibres, Navona i el Grup Enciclopèdia. D'altra banda, aquests processos de concentració i fusió contrasten amb el naixement d’encara més i més editorials petites i micro sense parar atenció a si podem consolidar els projectes independents que ja existeixen. Alhora les grans editorials tenen cadenes de llibreries pròpies com Abacus o Casa del Llibre, o distribuidores pròpies que ofereixen una marges més profitosos als llibreters, no sé si podem competir en aquest context a mig i llarg termini. Crec que estem enmig d’un procés de canvis que encara no podem ni imaginar, i tampoc preveure’n les conseqüències que pot tenir sobre el que es publica i sobre com es publica.
Ara mateix és un moment delicat al món editorial, i això es tradueix en buscar productes –perquè més que llibres, són productes– pensats per vendre, sota la lògica del màrqueting i per a ser venuts
Això que expliques en quina mena de llibres es tradueix?
Jo diria que ara mateix és un moment delicat al món editorial, i això es tradueix en buscar productes –perquè més que llibres, són productes– pensats per vendre, sota la lògica del màrqueting i per a ser venuts. Diria que aquesta mena de productes són conseqüència d’un context en què la lluita per als espais a les llibreries, o per als espais mediàtics, o per als espais als club de lectura o on sigui és tan ferotge que necessites molts argumenuts comercials per col·locar-hi un llibre. Costa molt fer valdre el llibre en qüestió més enllà del seu valor econòmic i més enllà de les vendes. Ara per ara, és molt difícil posar en consideració el valor literari d’una obra quan tu estàs parlant amb periodistes, per exemple, o fins i tot amb llibreters, o amb la teva distribuïdora. En molts llocs, en certs espais, no val res que un llibre sigui bo. Si tu parles de les aportacions literàries que fa, de la riquesa del contingut, de com experimenta o de com està creant noves formes d’escriure o d’explicar o de narrar, si dius que ens fa reflexionar sobre el nostre món, sobre certes maneres de pensar… Et preguntaran quants exemplars ha venut fins ara. Quin és el valor d’un llibre, ara? Només el que ha venut? Jo segueixo defensant que no ha de ser així.
En tot aquest entramat comercial, quin paper hi juguen els premis literaris?
A mi em sembla que els premis literaris haurien de destacar el que és excels, allò que surt de la norma, que despunta i que brilla. Per apuntar allò que afegeix alguna cosa al patrimoni literari, en definitiva. No sé si els premis literaris que es donen avui tenen aquesta funció, diria que els que donen les editorials, majoritàriament, no, però hem arribat a aquest punt perquè el capitalisme empeny al fet que tot respongui a criteris econòmics, també la literatura. I no és només la literatura que orbita al voltant d’aquest univers que diem: tota la cultura ara mateix ha de respondre a criteris comercials. Costa molt de fer coses que estiguin incloses dins d’uns criteris i exigències diferents. Si el que busques és bon contingut, però no tens arguments comercials, costarà moltíssim arribar al públic. Hauràs d’anar fidelitzant lectors, fidelitzant llibreters que confiïn en la teva marca, anar a les biblioteques i fer que es fixin en la teva feina i que la defensin i recomanin però això en un mercat inundat per la hiperpublicació es complica. El valor d’un llibre no es pot monetitzar, però sobretot no es pot llegir a través d’unes dades de vendes. ¿Què significa que un llibre hagi venut 150.000 exemplars: que és molt bo, o que ha tingut una gran campanya perquè tal editorial té molts recursos? Després el llibre pot ser molt bo o no ser-ho, però si no tens tot això que acompanyi, segurament el llibre en qüestió no farà tantíssims exemplars venuts.
Quin és el valor d’un llibre, ara? Només el que ha venut? Jo segueixo defensant que no ha de ser així
Hi ha elitisme rere el menyspreu als llibres “de masses”?
Al contrari: precisament els qui procurem fer llibres exigents pensant que són per a tothom lluitem contra l’elitisme. Jo diria que rere la decisió de fer segons quina mena de llibres hi ha un paternalisme, un infantilisme, potser, que pensa que perquè una cosa arribi a tothom s’ha de baixar el nivell. També passa amb les lectures recomanades als adolescents o als infants. ¿Per què no pots trobar-te un Kafka o un Emily Dickinson a l’E.S.O.? No penso que els que publiquem llibres una mica més exigents fem elitisme, ans a la inversa, ens agradaria que els llegís tothom i pensem que poden fer-ho. És exigent, esclar. A mi em sembla que els qui treballen des d’aquesta concepció comercial ho fan pensant que el lector no arribarà a tant, que si ho fan més fàcil arribarà a més gent, i el nivell de tot va baixant dramàticament, perquè es fa passar per llibres literaris, llibres que són per passar l’estona, i aquesta és la trampa. No és que no hagin d’existir, és que pretenem que uns i altres són la mateixa cosa i no ho són. En realitat, llibres més exigents són la mena de llibres que ens poden estimular, activar el nostre pensament crític i fer pensar en un moment en què fa més falta que mai.
Què és la bona literatura?
Costa molt definir del tot la fina línia que separa la bona literatura de la resta. Segur que hi ha molts llibres que segons qui posaria en un costat de la línia i que algú altre els posaria a l’altre costat. Aquí sempre hi ha debat, permanentment. A mi em sembla que la bona literatura ha de tenir un punt de repte i de desafiament, per la forma, pel fons o per la narració. Ha de tenir un punt provocador perquè està ben fet. Perquè ens entenguem: si és bona literatura, hauria de ser difícil que la intel·ligència artificial fes alguna cosa semblant. I hi ha una mena de literatura que sí que podria ser feta per intel·ligència artificial i es ven, la gent la compra perquè hi ha una campanya comercial al darrere o pel que sigui. Jo relaciono la bona literatura amb l’art, amb la idea de que l’art per ser art ha de fer que passi alguna cosa. La resta són productes comercials relacionats amb la cultura.
No penso que els que publiquem llibres una mica més exigents fem elitisme, ans a la inversa, ens agradaria que els llegís tothom i pensem que poden fer-ho
Aquesta conversa que tenim es pot tenir obertament al món del llibre català?
Em sembla que la dinàmica de què parlem és a totes les esferes culturals, grans o petites com la nostra. Qui vol fer-se enemics? Ningú. Has d’aprendre a moure’t a les aigües d’aquesta esfera cultural, que és la que ens ha tocat. No ens agrada el desacord i hem perdut la capacitat de dialogar des de la diferència d’opinions, de debatre i donar arguments a favor o en contra. Quan faig una entrevista o una piulada amb una idea poc popular sempre s’enfada algú o em pregunten per què dic tal cosa públicament. Hi ha espais on no veuràs mai un llibre meu per aquesta causa. Evidentment que costa dir determinades coses: la nostra crítica cultural està tocada pel mateix mal que la crítica cultural de les altres cultures. Em sembla que no és simptomàtic de la catalana, únicament: tothom vol feina i dir que una cosa no t’agrada té un preu. De tant en tant surt alguna crítica com la del Borja Bagunyà al llibre de la Pilar Rahola premiat amb el Prudenci Bertrana, o la del Ponç Puigdevall al llibre del Roc Casagran, premiat amb el Sant Jordi. Hi estarem més o menys d’acord, però les crítiques han de servir per qüestionar si allò que estem fent ho estem fent prou bé o si ho podríem fer millor. I aquí no sé si som prou crítics i prou valents, però em sembla que aquesta valentia depèn de la certesa que fer aquesta crítica no et perjudicarà professionalment. Potser és això el que no estem fent. És relativament fàcil criticar els crítics, si hi ha crítica o si ho fan prou bé, però els estem donant un espai segur per fer la seva feina sense que això tingui conseqüències laborals? O el primer que fas quan vols fer crítica d’un llibre com el de la Pilar Rahola és pensar en quines conseqüències podria tenir? Qui trucarà a qui? Què pot passar? Els mateixos mitjans retiren crítiques que no han agradat als seus anunciants.
Què s’hi pot fer per afavorir aquest espai segur a la crítica?
Per començar, tractar molt millor els espais culturals de crítica del país. I deixar de banda aquesta precarietat absoluta en què viu el sector cultural. Que les revistes –en tant que espais de crítica– puguin tenir prou recursos. En general, s’opera pensant en “d’on puc treure aquests diners per pagar aquesta crítica”, i això no hauria de ser així: hi hauria d’haver un sistema que assegurés que aquests mitjans i els seus crítics poden actuar amb total llibertat. En aquest sector els mitjans hi tenen un paper bastant important, perquè al final la visibilitat que es dona sempre és als llibres més venuts, que sempre és als llibres amb més campanya de màrqueting, que moltes vegades és una campanya de màrqueting que es fa des dels mateixos mitjans, perquè tu ja fas un llibre pensant on t’aniria bé que et convidessin. Per molt que el gremi de llibreters insisteix cada any que la llista de més venuts de Sant Jordi només representa el 5% de les vendes, no poden defugir aquesta narrativa.
Si és bona literatura, hauria de ser difícil que la intel·ligència artificial fes alguna cosa semblant
I què hi poden fer els mitjans convencionals per escapar-se d’aquesta dinàmica?
Pel que fa a mitjans privats, poca cosa s’hi pot dir. Sempre dependrà de la voluntat i els interessos de qui dirigeixi aquest espai. Em sembla que és als mitjans públics és on hem de posar la banya. Ara sura una pregunta de què tinc moltes ganes de saber-ne la resposta: quantes hores es dedica la televisió pública a promocionar autors que estan vinculats a la televisió pública? Si les grans editorials s’han aprofitat de tenir autors mediàtics és perquè també els mitjans públics –sobretot els mitjans públics– han aprofitat els seus propis espais per promocionar els llibres dels seus periodistes. Que fins ara ningú no s’hagi fet aquesta pregunta em sembla un punt dolorós. Hi ha autors que tenen un espai promocional assegurat abans que surti el seu llibre, sense que ningú l’hagi pogut llegir. Tot això traspua una certa perversió.
Que el sistema literari tal com està muntat beneficiï una mena de llibre concret quin efecte pot tenir sobre l’hàbit lector dels catalans?
A mi em sembla que rebaixar l’exigència o rebaixar el nivell no és mai una bona notícia. I si ets conscient d’allò que la literatura pot fer i la rebaixes i la dissols… Què vols que et digui. A mi no m’interessen els llibres així. No jutjo el que llegeix la gent: cadascú llegeix el que vol i em sembla fantàstic. La qüestió és com nosaltres com a societat destaquem uns llibres o en destaquem uns altres, on els posem i quins premis els donem, perquè aleshores condicionem la tria del lector. Per això tens superherois que estan fent feina des de llocs molt petits i aquí també hi poso editors, llibreters, traductors que treballen per promocionar llibres que han traduït i en què creuen. O periodistes que des dels seus espais fan el que poden per oferir escletxes alternatives. Hi ha aquesta feina que moltes vegades no es fa valdre i que hi ha mitjans que sí que fan de seleccionar continguts d’una manera que no respongui a valors purament comercials. El fet que jo com a editora esculli obres que responguin a criteris estrictament literaris té un preu molt alt. Jo també podria fer llibres que responguessin només a criteris comercials i em podria anar bé o em podria anar malament, però jo també hi podria jugar. Amb tot, decideixo jugar a una altra cosa perquè vull proposar un assaig de pensament, vull proposar una narrativa que desperti coses, que inquieti i remogui.
Per què?
Perquè crec en el valor transformador de la literatura. Si no crec en el que faig, es nota en els llibres que publico.
Si vols bona literatura, has de comprar bona literatura. Si vols que hi hagi editorials independents, has de comprar a les editorials independents
En tot aquest sistema mediàtic i econòmic que acompanya el sistema literari que has descrit, quin paper hi juga la diada de Sant Jordi?
Sant Jordi és el dia gros, però igual que crec en certs periodistes, llibreters, traductors i escriptors, també crec en els lectors. I crec que els lectors també poden trobar altres llibres. Igual que si la gent vol trobar llibres en català ha de comprar llibres en català, si vols que hi hagi més bibliodiversitat en català has de comprar llibres més variats en català. Et diria que en el moment en què ens trobem encara és més de risc perquè la situació és delicada. Al principi parlava de canvi de paradigma i potser no hi he insistit prou, però realment crec que moltes editorials independents cauran, i això vol dir que o bé hauran de tancar, o fer-se més petites per adaptar-se o bé seran absorbides per editorials més grans. Quan això passi ens esquinçarem les vestidures i direm: com pot ser? És com quan et queixes que tanca un bar de tota la vida on no has anat mai. Si vols bona literatura, has de comprar bona literatura. Si vols que hi hagi editorials independents, has de comprar a les editorials independents. A mi m’encanta la gent que comparteix llibres per les xarxes, però també han de ser conscients de què comparteixen i a qui beneficia. També hi ha influenciadors pagats, ara, per guanyar més espais per a segons quins llibres. Si no volem que tot plegat segueixi així, cadascú ha de solucionar allò que pugui solucionar avui mateix.