La victòria de Rob Jetten, candidat del Partit Liberal D66, a les eleccions celebrades aquest dimecres als Països Baixos, encara que sigui per la mínima i amb una sèrie d'obstacles al davant per arribar a convertir-se en primer ministre, és una molt bona notícia per a Europa. En primer lloc, perquè deté l'onada d'extrema dreta i reaccionària a Europa, que està penetrant per tot arreu a tots els estats. Però també perquè es fa palesa novament la incapacitat de molts d'aquests projectes a l'hora de governar. De fet, el Partit de la Llibertat (PVV) de l'ultradretà Geert Wilders, que era al capdavant del govern de coalició des de les eleccions del 2023, quan va aconseguir un resultat sorprenent de 37 escons i més d'un 23% dels vots, comandava l'executiu, però el seu líder va ser vetat per encapçalar el govern.

La coalició dretana de tres partits va naufragar després d'onze mesos i Wilders va forçar noves eleccions, confiant a millorar posicions. Tanmateix, tot li ha sortit malament: Jetten, de 38 anys, un polític d'una nova generació, liberal progressista, defensor dels drets LGTBI —es casarà amb un jugador argentí d'hoquei sobre herba—, ha arrabassat la posició a Wilders amb una campanya basada en l'optimisme, la igualtat i la sostenibilitat, davant del populisme i la política de l'odi. Missatges molt bàsics, depèn de com es miri, però als ciutadans dels Països Baixos no els ha calgut ni un any per votar diferent i reorientar les seves prioritats cap a posicions més centristes i menys escorades.

Als ciutadans dels Països Baixos no els ha calgut ni un any per votar diferent i reorientar les seves prioritats cap a posicions més centristes i menys escorades

Hi haurà qui defensi que és exagerat extrapolar l'important retrocés de Wilders —de 37 a 26 escons i del 23% dels vots al 16,7%— a altres situacions a Europa, perquè tenim la primera ministra Giorgia Meloni encapçalant el govern d'Itàlia i amb les enquestes que s'estan publicant que li somriuen. El primer està emmarcat en el moviment Patriotes per Europa, en el qual també hi ha Matteo Salvini, Santiago Abascal, Marine Le Pen, Herbert Kickl o Viktor Orbán, mentre que Meloni pertany a una altra família dretana, com és la dels Conservadors i Reformistes Europeus. En el seu cas, a més, s'ha allunyat de polèmiques estèrils amb Brussel·les i la capital comunitària la considera una sòcia lleial.

A Espanya, Vox només ha tingut presència en governs autonòmics, i en algunes ciutats importants també ha estat decisiva. La seva posició s'ha basat més a tombar governs o fer-los la vida impossible des de dins que no pas a desenvolupar una acció política seriosa. A tall d'exemple, Extremadura, on la presidenta del PP ha hagut de convocar eleccions davant la impossibilitat d'aprovar uns pressupostos amb Vox; la qual cosa confirma que darrere d'una política populista —centrada més en la crítica que en les propostes— acaba no havent-hi res i la il·lusió s'ensorra ràpidament. El Partit Liberal D66 no ho tindrà fàcil i el seu líder tampoc. Però és una molt bona notícia que els neerlandesos hagin apostat preferentment per un partit de centre i europeista.