Boscos de Foixà (comtat d’Empúries), 19 de maig del 1396. Fa 629 anys. El rei Joan I, anomenat “el Caçador”, moria en un misteriós accident de caça. Joan I va traspassar sense un hereu masculí, i la seva prematura i inesperada desaparició generaria una gran incertesa. Finalment, va ser rellevat pel seu germà petit Martí, que únicament aconseguiria perllongar l’agonia de la nissaga Bel·lònida. Per què, tot seguit al regnat de Pere III —el Bel·lònida de la plenitud—, la nissaga nacional catalana creada per Guifré el Pilós (finals del segle IX) va entrar en un procés de caiguda lliure? Per què els diferents poders del país, o estrangers, van empènyer els Bel·lònides a la seva desaparició?
Qui és qui. El cunyat. Joan d’Empúries
El comte Joan I d’Empúries (1338-1398) —cunyat del rei Joan I— podia tenir alguns motius per a cometre regicidi. Uns anys abans (1373), s’havia casat amb Joana, una de les dues filles del primer matrimoni del rei Pere III i, per tant, germanastra del futur rei Joan I. Però la relació sogre-gendre s’havia enterbolit quan el rei, vidu per tercera vegada, es va casar, de nou, amb Sibil·la de Fortià (1377), una dona trenta anys més jove i filla d’una família de la petita noblesa empordanesa enfrontada amb els comtes d’Empúries. En aquell conflicte domèstic, el rei Pere va prendre partit per la família de Sibil·la, i el comte d’Empúries —després d’una absurda rebel·lió— hauria acabat a les masmorres reials.
A la mort del rei Pere III, el nou monarca Joan I va amnistiar el seu cunyat. Alguns historiadors ho justifiquen a partir d’una pretesa amistat entre tots dos Joans. Però la realitat era ben diferent. L'única cosa que realment els unia era l’odi profund que sentien per Sibil·la, madrastra i rival —respectivament— dels Joans. Tota la resta de coses del món els separaven. Per exemple, Joan d’Empúries —en la seva condició de gendre i parent del monarca— sempre es va considerar igual de legitimat i més capacitat per a governar que qualsevol dels fills de Pere III. Joan d’Empúries podria haver estat, perfectament, l’autor d’aquell regicidi.
Qui és qui. El gendre. Mateu de Foix
Mateu de Foix (1363-1398) era un altre personatge amb prou motius per a assassinar Joan I. Mateu, com Joan I d’Empúries, era membre d’una poderosa família baronial catalana (els Foix-Castellbó) i, com Joan d’Empúries, havia teixit unes sospitoses connexions amb la monarquia angloaquitana. I en aquest punt és important destacar que el rei Joan I, el seu cunyat i el seu gendre van ser coetanis de la fase central de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). I també és important destacar que, en aquell conflicte, la cancelleria de Barcelona sempre es va inclinar cap a l’eix Valois-Anjou-Armagnac, és a dir, el bàndol “francès”, enfrontat a l’eix Plantagenet/Lancaster-Borgonya o bàndol “anglès”.
Mateu de Foix, casat amb Joana d’Aragó (1375-1407), filla del primer matrimoni de Joan I amb Mata d'Armanyac, personifica l’ascens dels Foix, una nissaga baronial pirinenca que, com a resultat d’una llarga i treballada política matrimonial, a finals del segle XIV són la família poderosa dels Pirineus. Mateu, copríncep d’Andorra, aspirava a posar les natges en un tron i, de fet, unes dècades després (1479), els Foix veurien complert el seu objectiu en assolir la corona navarresa. Abans, però, Mateu —en la seva condició d’espòs de l'única filla supervivent del primer matrimoni del rei Joan— se sentia legitimat i capacitat per a rellevar el seu sogre, i tenia motius per a liquidar-lo.
Qui és qui. La filla. Violant d’Aragó
Violant (1381-1443) era una altra figura interessada en un canvi al tron. En el moment de la mort de Joan I (1397), era l’única filla supervivent del segon matrimoni del rei (amb Violant de Bar). I, en aquell moment, Joan I només conservava dos plançons supervivents: Joana, l’esposa de Mateu de Foix, i Violant. Ambdues germanastres. Però Violant, malgrat la seva joventut (només tenia 16 anys), ja havia revelat el seu caràcter i la seva extraordinària intel·ligència política. I malgrat la llei sàlica que imperava a la cancelleria de Barcelona, en aquell escenari d’escassesa de candidats per a cobrir una “inesperada” mort del rei, Violant no tan sols es postulava, sinó que també tenia els seus partidaris.
Mentre que el cunyat i el gendre havien conreat les aliances amb l’estat angloaquità, Violant, per influència de la seva mare (la neboda del rei de França), s’havia inclinat per buscar el suport de París. Violant no podria assolir el seu objectiu, però la seva capacitat quedaria plenament demostrada uns anys més tard. Casada amb el baró feudal francès Lluís d’Anjou (1400) amb l’evident propòsit d’allunyar-la de Barcelona, esdevindria una de les figures més importants de la Guerra dels Cent Anys: crearia el mite de Joana d’Arc, educaria i prepararia el seu cosí segon Carles per a ocupar el tron de França, i invertiria radicalment la dinàmica derrotista que llastrava l’exèrcit francès.
Qui és qui. Els cancellers corruptes. Bernat Metge
Poc abans de la mort de Joan I, va transcendir l’existència d’una sòrdida trama de corrupció i apropiació que, aprofitant el clima de despesa desbocada que imperava a la cort, havia enriquit diversos alts funcionaris de la cancelleria barcelonina. Coneixem el cas de l’escriptor i canceller Bernat Metge. Però aquella trama estava formada per diversos i influents personatges de l’oligarquia urbana de Barcelona, que, per a silenciar l’escàndol, haurien pogut tramar el relleu precipitat de Joan I en la figura de la seva germanastra petita Isabel (1380-1424), filla del quart i darrer matrimoni de Pere III amb Sibil·la de Fortià (la representació del dimoni en l’imaginari de Joan d’Empúries i Mateu de Foix).
La trama de corrupció seria parcialment desarticulada, però el que restaria d’aquell niu de conspiració forçaria el casament de la filla de Sibil·la amb Jaume d’Urgell, el futur candidat a rellevar Martí I al Compromís de Casp (1412). El matrimoni d’Isabel i Jaume (1407) legitimaria l’Urgell per a optar a rellevar el darrer Bel·lònida en el cas que aquest —com acabaria passant— morís sense descendència. La misteriosa mort de Joan I, com anys més tard la del seu germà Martí (1410), palesa l’existència d'interessos poderosos —interns i externs— per a posar fi a la, llavors, decrèpita nissaga nacional catalana. Però, qui va precipitar la desaparició dels Bel·lònides? I per quin motiu?