Com que una de les grans veritats de qualsevol anàlisi seriosa d'una enquesta fora del període electoral és que el més important que reflecteix són tendències, quedem-nos amb això per trossejar la publicada aquest dimecres pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) i que reflecteix dues coses preocupants: l'erosió del suport als grans partits i que gairebé el 30% dels escons d'un nou Parlament estarien ocupats per la dreta espanyolista (PP) i l'extrema dreta espanyolista o independentista (Vox o Aliança Catalana). El PSC de Salvador Illa continuaria primer, però si avui la governació del país ja és difícil amb 68 escons, els que suma amb Esquerra i els comuns, la possibilitat que l'esquerra catalana no assoleixi la majoria absoluta no és una quimera. En paral·lel, aquelles majories independentistes de Junts i Esquerra, amb uns quants escons de la CUP, queden tan lluny dels escons necessaris per assegurar-se el Govern com queda la independència de Catalunya de l'Estat espanyol. El país s'encamina a una governació aritmètica cada dia més difícil i això no és més que el preludi d'una immobilitat on pressupostos, infraestructures i creixement com a motor del canvi acaben anul·lats per la impossibilitat d'acords estables.

Aturem-nos en l'auge de la suma de PP, Vox i Aliança Catalana, que actualment apleguen 28 escons, una xifra ja prou important. A l'època de Vidal-Quadras o de Sánchez-Camacho, aquest espai no arribava a la vintena de representants al Parlament, ja que a la dreta de Convergència i Unió només hi havia el PP. Doncs bé, ja es pot donar per irreversible que aquell mapa d'abans, que en part ja va explotar amb aquell partit inclassificable que era Ciutadans, que anava de liberal però sobretot era anticatalà, ara ha esdevingut irreconeixible. Que els partits de Santiago Abascal i Sílvia Orriols estiguin en condicions de créixer, i la segona de fer una mossegada important pujant de dos escons a 10/11, sense que això faci minvar el Partit Popular, és un reflex de l'auge dels populismes i la seva capacitat per captar l'atenció i la simpatia de l'electorat amb discursos molt centrats en la immigració i en la por de perdre posicions i veure's afectats respecte a l'actual estat del benestar.

Que Vox i AC creixin sense que això faci minvar el PP és un reflex de l'auge dels populismes i els seus discursos sobre immigració

Una conseqüència directa d'aquest auge és la pèrdua de plomes dels grans partits, PSC, Junts i, en grau més baix, Esquerra. Hi ha una dada que crida l'atenció: podria donar-se el cas que els dos primers partits —que es mouen en el llindar de sumar majoria absoluta— no l'assolissin. Per fer-se'n una idea: és com si la suma dels diputats del PSOE i del PP no l'aconseguissin al Congrés dels Diputats, una cosa, ara per ara, impossible. Als socialistes se'ls pronostica una forquilla d'entre 40 i 42 (en van treure 42); a Junts, entre 28 i 30 (van aconseguir-ne 35), i a Esquerra, entre 21 i 23 (van obtenir-ne 20 a les últimes eleccions). Crida l'atenció que el Govern de Salvador Illa pugui no arribar a revalidar els resultats del 2024 i, en qualsevol cas, que no trenqui el sostre a l'alça amb un executiu monocolor i una oposició llastada, amb el seu principal actiu electoral, Carles Puigdemont, encara a l'exili. El més preocupant per a Junts és que, segons les enquestes, no millora posicions ni a Barcelona, ni a Catalunya, ni a Madrid. Les raons són, sens dubte, diferents, però els seus responsables han de començar a valorar per què la seva línia política no troba la manera de créixer electoralment, així com l'enorme desgast que també té la manca de concreció i de resultats dels acords subscrits amb el PSOE.

Perquè, al final, tant Junts com Esquerra es troben atrapats en una realitat que no dominen —la crisi del PSOE—, que genera frustració en l'electorat per la corrupció i que ha sobrepassat el nombre de compromisos incomplerts. No només això, sinó que sense obtenir res acaba funcionant aquell refrany de ser cornut i pagar el beure. L'últim exemple és el del finançament singular i l'acord de la comissió bilateral entre el govern espanyol i el català. Com que aquí ningú no llegeix els papers i la demagògia és escalable fins a l'infinit, quaranta-vuit hores després de la reunió de dilluns, excepte el PSC, que té un marge limitat per distanciar-se'n, ningú no està d'acord amb aquella proposta, que sobretot havia d'acontentar Esquerra. Fins i tot la consellera d'Economia, Alícia Romero, ha mirat de no quedar escaldada per un acord molt fluix. No només és tan poc singular que pot ser general i el concert econòmic queda per a una altra ocasió, sinó que conceptes inamovibles com el de l'ordinalitat —el mecanisme que ve a garantir que una autonomia mantingui la seva posició en el rànquing de generació de riquesa un cop s'hagi produït la redistribució territorial dels recursos aportats— no està ni tan sols garantit per a Catalunya.

La situació encara es complica més quan hom para atenció a les barbaritats que es diuen a Madrid, on sembla que Catalunya hagi aconseguit la independència fiscal, la resta de comunitats autònomes s'hi regiren en contra, els inspectors d'Hisenda diuen que Espanya es trenca i així fins a l'infinit. És tot tan pesat i tan fals que amb la política actual és impossible sortir del bucle. I el temps passa entre promeses incomplertes i portades de diari mirant l'UCO de la Guàrdia Civil o els tribunals.