Des de Las Parras de Castellote —un poble del Maestrat de Terol—, van arribar el 1900 a Terrassa dos germans petits, Demetrio i Joaquina, de la mà de la seva mare. Els seus pares, Camilo i María, s'havien assentat dos anys abans a la ciutat vallesana, ell com a obrer i ella com a nodrissa a la casa d'Alfons Sala. En aquest ambient tan marcat per la diferencia de classes entre una enriquida burgesia industrial i una gran massa d'obrers,va créixer el petit Demetrio. La seva infància, adolescència i joventut van ser terrassenques.

Carceller va créixer en un ambient marcat per la diferència de classes entre una enriquida burgesia industrial i una gran massa d'obrers

A 1906, el nen va ser becat com a «alumne pobre» per estudiar, primer als escolapis, des dels deu anys a l'Escola Elemental d'Arts i Oficis i a partir dels setze a l'Escola Industrial, estudis que va simultaniejar amb treballs en diferents fàbriques, fins que el 1912 es va titular com a enginyer d'indústries tèxtils. Cap al 1917, hi ha un gir definitiu en la vida del jove enginyer. En només tres anys, Carceller va passar de cap de torn de nit a director de la fàbrica de lubricants Sabadell y Henry a Cornellà. El seu ascens va ser causa i conseqüència d'una gestió extraordinària que va permetre reflotar una empresa que estava condemnada al tancament. El secret sobre com ho va fer mai no el va revelar.

 

Però, com un enginyer de la indústria tèxtil catalana mutat en químic es va convertir en un alt executiu del petroli? Per a Richard Wigg, Carceller va saber veure el futur immediat i l'enorme rendibilitat que en els anys successius podía assolir la indústria de la refinació de petroli. Quan es va constituir el monopoli de CAMPSA el 1927, l'empresa estatal va haver d'absorbir la refineria de Cornellà, l'única fàbrica de lubricants en territori espanyol. El nou director general de CAMPSA, Carlos Resines, director del Real Automóvil Club de España, va ser qui va proposar la subdirecció tècnica a l'enginyer terrassenc. Les enormes expectatives econòmiques que s'havien obert van portar, el 1929, Carceller i els germans Recasens a crear una nova companyia espanyola de petrolis (CEPSA) que subministrés cru a CAMPSA. Un any més tard, Carceller ja era el director general de la nova empresa. Va ser en aquest àmbit on va aconseguir el seu tan criticat èxit econòmic, abans d'accedir al ministeri el 1940: «Participando financieramente junto a los bancos, no tardó en convertirse en uno de los hombres hechos a sí mismos más ricos de España», afirma Wigg.

La gestió de Carceller va permetre reflotar una empresa condemnada al tancament. El secret sobre com ho va fer mai no el va revelar

Per a l'historiador de l'empresariat català, Francesc Cabana, l'ingrés a Falange va ser una conseqüència de l'ambient de primera hora i de la seva estratègia més que no pas de la seva ideologia. I com a testimoni que dona suport a aquesta interpretació cita un comentari d'un dels seus subordinats, Rufino Beltrán Vivar, director de la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes: «Don Demetrio no era muy amigo de los dirigentes falangistas», ja que amb ells «los roces fueron continuos». Es va ironitzar fins i tot amb la fama que li van atribuir de ser el «cerebro económico de la Falange, porque si tenía realmente cerebro económico es porque no aplicaba los principios del Partido».

 

Disseny sense títol (1)
Demetrio Carceller / Foto: Hermes Pato / Font: EFE

 

El 18 de juliol de 1936, Carceller era a El Escorial i va fugir cap a Burgos. A la capital castellana va trobar vells coneguts alfonsins i falangistes i es va integrar a la Comissió d'Indústria, Comerç i Proveïments presidida pel tradicionalista tortosí Joaquim Bau. No és casualitat que Josep Maria Fontana reconegués anys més tard quin havia estat el paper de Carceller durant la Guerra Civil: «Prestó relevantes servicios para asegurar nuestros suministros de carburantes.» Els indicis apunten que la logística i els contactes amb les companyies americanes, especialment Texaco, van ser una jugada mestra de Carceller, que va utilitzar CEPSA i la seva refineria a Tenerife per a mantenir el subministramentals militars revoltats.

«Don Demetrio no era muy amigo de los dirigentes falangistas», ja que amb ells «los roces fueron continuos»

Poc després d’acabar la guerra, l’enginyer egarenc va iniciar la seva carrera política amb el nomenament com a conseller de Falange durant el II Consell Nacional celebrat el 9 de setembre de 1939. El seu perfil d’empresari d’un sector clau va ser determinant en el seu ascens. Segons Stanley Payne, Carceller era un exemple d'oportunista que mai no havia manifestat idees polítiques definides i que la seva entrada a Falange ho feia com a representant del «poderoso grupo de intereses industriales y financieros», sobretot de catalans, i especialment de Terrassa. La interpretació més plausible era la conveniència d’un pacte no escrit entre les elits vencedores, madrilenyes i catalanes; i en aquest context, els uns i els altres van buscar un empresari d’èxit que no participés de l’asfixiant ambient casernari. La segona dada reveladora del prestigi assolit va ser el seu nomenament com a cap de Falange a Barcelona el maig de 1940.

Carceller va ser nomenat cap de Falange a Barcelona el maig de 1940

El nomenament com a ministre el 18 d’octubre de 1940 no solament va ser celebrat per les elits de Terrassa, sinó per bona part de l’empresariat català. Xavier Marcet ha analitzat el paper de l’oligarquia industrial vallesana i les seves gestions davant el poder central i conclou: «Mentre Carceller va ser ministre, els fabricants terrassencs van portar fins al límit l’oposició a la Fiscalía de Tasas i a d’altres organismes, sense que mai la sang no arribés al riu». El control del Sector Llana del Sindicat Nacional Tèxtil i, sobretot, la creació d’una delegació de l’Institut a Madrid van afavorir aquesta política de pressió. Des d’aquesta delegació es cuidava molt l’amistat dels industrials amb el ministeri, començant pel porter de la porta d’entrada i fins al despatx del ministre. D’aquesta manera van aconseguir llicències d’importació, peticions extraordinàries de la intendència militar, un repartiment favorable en els contingents de matèries primeres o un tracte molt benvolent de la Fiscalia amb les sobretaxes dels seus productes. Tot va funcionar a la perfecció durant el ministeri de Carceller. Després de la seva marxa del ministeri el 1945, l’estratègia va haver de canviar, a pitjor.

 

Figura 2 MPeña
Demetrio Caraceller a l'homenatge a Alfons Sala (1942) / Font: EFE

 

Dels enginyers formats a l'Escola Superior des de la seva fundació, Carceller va ser el que va fer una carrera amb més projecció política i empresarial. Així se li va reconèixer el 30 de maig de 1942, durant les celebracions del quaranta aniversari de la fundació que es van fer coincidir amb el dia de Sant Ferran, patró del cos d'enginyers. En el seu discurs, la idea central va ser la millora de l'ensenyament tècnic «y esto puedo decirlo, tanto como ministro, como simple particular». Considerava que aquestes millores, tant en l'ensenyament com en la indústria tèxtil, revertirien en uns quaranta anys en «un avance sensible, que permitirá mejorar las condiciones de vida de manera extraordinaria», sempre que els directors de la indústria miressin com era el sector tèxtil en altres països. Va col·locar la primera pedra de les obres d'ampliació de l'edifici, «las cuales se van a realizar por cuenta del Estado», va aclarir. I va lliurar al comte d'Ègara, com a president del Patronat, 25.000 pessetes per a becar estudiants pobres. Carceller reconeixia el suport que havia obtingut com a estudiant amb les successives beques i, simbòlicament, va retornar el que havia rebut. I, en conseqüència, el claustre va acordar incloure el seu nom a la placa de protectors insignes col·locada a la sala de professors. En el seu discurs, el ministre va fer un comentari que no va passar desapercebut a ningú: «He tenido la suerte de triunfar joven, mucho antes de ser ministro.» D'aquesta manera, responia a les crítiques que ja circulaven per les tertúlies de les elits franquistes.

Enrique Faes l'ha definit «como un empresario demasiado pragmático para ser falangista y demasiado dirigista para ser liberal del todo»

A Carceller no li va interessar la seva imatge post-mortem. Potser aquesta sigui una de les causes d'haver estat tan infravalorat durant anys i convertit en una puntual referència en els índexs onomàstics dels estudis sobre el franquisme. Fins fa poc, Carceller era pràcticament un gran desconegut. Quan ha estat citat en llibres o articles que tracten del primer franquisme, ha estat per incidir en el tòpic de l'home corrupte i contrabandista, en l'home que va controlar l'economia espanyola fins a 1945, en el pare de l'autarquia o en el murri que es va fer ric des del moment que va tocar poder. Els últims estudis desmenteixen o matisen l'abús d'aquestes etiquetes amb les quals s'ha citat, massa sovint, aquest empresari enginyer. La capacitat de lideratge i de negociació, el progressiu enriquiment junt al peculiar falangisme i el ministeri franquista són els factors que han condicionat la seva imatge entre molts historiadors. Per a Francisco Contreras, Carceller va ser «el hombre de negocios hecho a sí mismo, el falangista a fuerza de ser anticomunista y "antiplutócrata" (las ineptas élites tradicionales)... Pero, ante todo, concibió la política como una circunstancia». Enrique Faes l'ha definit «como un empresario demasiado pragmático para ser falangista y demasiado dirigista para ser liberal del todo».

Carceller: «No soy un hombre de serie; yo encontraría, quizá una manera de encasillarme en Norteamérica, pero no en España»

Dos anys després de la seva mort, una columna en el Tarrasa Información es va titular «Nadie es profeta en su tierra» i estava il·lustrada amb la foto de 1942 del ministre Carceller col·locant la primera pedra de l'ampliació de l'Escola. Només dos anys abans, el 16 de maig de 1968, en el mateix diari s'havia dedicat a la mort de Carceller un petit requadre a la part inferior dreta de la portada, il·lustrada amb la mateixa foto de 1942, que començava així: «Sobre el prestigioso aragonés, tan vinculado a nuestra ciudad...». Ni d'aquí ni d'allà, o una mica de cada lloc. Ell mateix ho va explicar al periodista Manuel del Arco a 1951: «Creo que no soy un hombre de serie; yo encontraría, quizá una manera de encasillarme en Norteamérica, pero no en España; aunque me siento español como el que más».

 

IMAGEN CIERRE DE TODOS LOS CAPÍUTULOS terrassa cesta