El "capità d'empresa", uns dels herois de la història d'arquetips propugnada per l'assagista Thomas Carlyle, no té un nom particular a la Terrassa del segle XVIII i primera meitat del XIX, quan es va produir l'arrencada d'una economia que romandria vertebrada per la manufactura de llanes fins a la crisi dels anys setanta del segle XX. En realitat, la vila de l'època tampoc presentava unes condicions de partida especialment idònies per a una economia basada en noves tècniques de fabricació que superessin la tradicional artesania tèxtil. Fins al 1904, la vila de Terrassa es trobava envoltada per un terme municipal de base agrària, Sant Pere de Terrassa. La trajectòria medieval i moderna del nucli urbà va quedar limitada per aquest cinturó que entorpia la superació del marc rural. D'altra banda, la proximitat a uns centres econòmics de primera magnitud, l'àrea de la ciutat de Barcelona, o de rellevància indiscutida, com ara Manresa o Sabadell, també condicionaven les possibilitats de creixement. Aquests obstacles van esdevenir reptes al segle XVIII per a un grup molt dinàmic de paraires, els operaris que controlaven tot el procés de preparació de la llana per a ser teixida, des de la compra de la matèria primera, al rentat, el pentinat, el cardatge o el perxatge.
El cas de la Terrassa del segle XVIII és un dels més destacables a nivell català de l'ascens d'una oligarquia drapera a partir de la desintegració de les institucions productives tradicionals i de la configuració d'una mena d'associació patronal nova. El capital d'aquells que aviat van passar a anomenar-se "fabricants de draps" va controlar el treball dels teixidors, el gremi dels quals va desaparèixer durant el mateix segle. Els antics integrants del gremi de paraires van esdevenir el gestors del procés de compra i transformació de la llana i, al capdavall, de la fixació dels salaris de les distintes fases d'elaboració. La concentració de poder va ser paral·lela: de la corporació de 178 paraires de començaments de segle XVIII es va passar a menys d'una vintena al 1784, restringint-ne l'accés a l'estatus i entrant en una dinàmica d'endogàmia matrimonial.
Maquinària industrial exposada al Col·legi Terrassenc, durant la Festa Major de 1883.
Font: Biblioteca Central de Terrassa, Trencadís, Diputació de Barcelona.
Tot i que la munificència de la corona d'ençà de Carles III en la concessió de privilegis a fabricants terrassencs no explica, com havia afirmat la historiografia tradicional, el sorgiment d'aquest sector d'emprenedors, les cèdules reials sí que donen testimoniatge de les innovacions tècniques que van acompanyar el procés de consolidació manufacturera. Al 1786 es donava llicència a Francesc & Josep Galí, Miquel Vinyals i Miquel Sagrera per a la producció lliure de manufactures a les seves fàbriques, amb permís d'introduir variacions en pentinadores, telers i torns, malgrat allò establert a les ordenances generals i distingint els teixits amb un segell de "fàbrica lliure". L'aposta pel canvi tècnic es va perllongar i va ser decisiva per a diferenciar l'oferta qualificada de draperia llanera de Terrassa a nivell català i espanyol, esdevenint una garantia de control dels mercats.
Els canvis econòmics i tècnics que s'han succeït en la història de Terrassa no poden desvincular-se de les experiències de vida quotidiana d'individus i comunitats
Al 1827, diversos productors de la indústria terrassenca rebien medalles de reconeixement per les seves novetats tècniques. La creu de Carles III era concedida a Joan Baptista Galí i Salvador Vinyals; la medalla d'or als Galí & Vinyals, per la seva fàbrica de draps i franel·les; una de plata als Oller, fabricants de draps. Aquests cognoms juntament amb els de Busquets, Sagrera o Galí van ser cada cop més freqüents a la vida econòmica i el poder públic de la vila. Sense aversió al risc, de la mà d'aquests emprenedors les limitacions urbanes van superar-se traslladant part de les unitats productives a les rodalies rurals i poblacions de la contrada. D'aquesta forma també se subsanava la manca estructural de recursos fluvials que havia limitat les primeres iniciatives mecanitzadores i que va durar fins a la dècada de 1840. L'arribada del vapor va alliberar definitivament la indústria terrassenca d'aquest llast inveterat. El ferrocarril garantiria l'abast de carbó des del 1856.
Obrers de cal Jeroni (1899). Cal destacar la presència de nois i noies molt joves com a treballadors.
Font: Arxiu Tobella
L'aposta per la renovació tècnica va ser molt gran des dels inicis, acompanyada per la captació de força de treball rural i les onades de població nouvinguda a la vila. La variació d'escala es va fer evident d'immediat. Segons les dades recollides per la Gazeta de Madrid al 1779, hom comptava 12 fàbriques de draps i baietes a la vila. A la fàbrica propietat de Francesc Busquest ja hi treballaven 700 persones, entre homes, dones i nens. L'altra cara de la primera industrialització es desvetllava amb l'empitjorament de les condicions de vida d'aquests sectors amb una divisió sexual i d'edat del treball molt marcades. Al front dels càrrecs de control i de les activitats tècniques qualificades, més ben remunerades en definitiva, van restar operaris masculins. La mecanització de la draperia, que facilitava que els períodes de formació s'escurcessin o fossin més rutinaris i que les necessitats d'aptituds físiques disminuïssin, agreujaven aquesta difícil situació social per als grups subalterns. Tanmateix, aquesta conjuminació d'iniciatives empresarials i de canvis tècnics també va posar les bases de la rellevància de la qualificació com a element de prosperitat i promoció del capital humà del món obrer. Categories com emprenedoria, enginyeria i formació ens ajuden a entendre millor tota aquesta evolució del taller a la fàbrica.
Àdhuc les coses que donem per conegudes, com la tradició fabril de Terrassa, tenen un passat i un context. Els reculls estadístics de la història econòmica han transmès una imatge de creixement industrial imparable de la ciutat, mentre es lloava una elit empresarial. La referència al capital humà permet una aproximació més real al passat de la ciutat en quant explica com individus i grups d'interès molt diversos van estar disposats a a assumir riscos i realitzar inversions productives en l'economia; i també com criteris tècnics i educatius van permetre la mobilitat entre les diferents classes socials. Els canvis econòmics i tècnics que s'han succeït en la història de Terrassa no poden desvincular-se de les experiències de vida quotidiana d'individus i comunitats. Esperem que aquesta sèrie d'articles ajudi a fer justícia a la realitat plural d'aquesta trajectòria d'emprenedoria i innovació que va gravitar sobre unes biografies personals però també sobre una col·lectivitat.
