-
Primer tast: Terrassa: una ciutat d'emprenedors i innovadors
-
Segon tast: Alfons Sala i l’Escola Industrial de Terrassa
La memòria es construeix contra l'oblit. Als historiadors, la biografia ens permet analitzar, entendre i interpretar de forma dialèctica la història personal dins de la col·lectiva. Els humans són éssers socials lligats a unes etapes històriques i a unes relacions socials que determinen el nostre present i futur; un fet inesperat pot canviar el destí d'una persona, però en el nostre cas, aquest fet fortuït, només va avançar el que era inevitable pel nostre biografiat, Josep Noguera i Farreras, convertir-se en un emigrant.
El seu exili “polític” forçat, el va porta a Anglaterra, on va esdevenir un dels més grans enginyers del sector tèxtil mundial. Tots els intents de donar-li un merescut reconeixement no van reixir ni a la seva ciutat Manresa i encara menys a Catalunya. La breu biografia que he elaborat vol donar a conèixer als ciutadans de Manresa i Catalunya la seva obra. Com va dir Josep Maria Gasol i Almendros, a la presentació de l'autobiografia de Josep Noguera, “ningú no és profeta a la seva terra”. Esperem que això pugui canviar.
Josep Noguera va elevar el prestigi de Catalunya, de la universitat de Terrassa i de la seva ciutat: Manresa
La nissaga familiar dels Noguera i Farreras era manresana, tant els avis materns, Joan Farreras i Josepa Noguera, com els paterns, Jaume Noguera i Francesca Vallès Solà i també el seu besavi, Josep Noguera –fabricant de mocadors de seda– i els seus pares, Josep i Dolors; de fet, l'únic “foraster” era ell, que va néixer a València, el 27 de febrer de 1903.
Els Noguera eren industrials seders, besavi i avi com a empresaris industrials i el pare com a director tècnic de la fàbrica Balcells; Josep Noguera, criat entre màquines tèxtils, va acabar de consolidar el llinatge familiar. Per la voluntat dels seus pares, va formar-se com a enginyer tèxtil a l'Escola d'Enginyeries Industrial de Terrassa. La història familiar des de principis del segle XIX fins al primer quart del segle XX és la història de la decadència del sector dels teixidors del vels i mocadors de seda manresans.
La malaltia del seu pare i la valentia de la mare van assenyalar el seu destí des de la seva infantesa i joventut: estudi, treball –a la fabriqueta familiar–, família i amistats. Així, abans dels deu anys ja sabia nuar, passar fils eficientment i ajustar els telers; era l'any 1917 i encara hi havia a Manresa nens i nenes que ho feien en pitjors condicions materials i morals. Jornades setmanals d'entre 66-70 hores tan adults com nens i nenes de deu a catorze anys.
El primer treball de Josep Noguera va ser d'aprenent, als dotze anys, per voluntat del seu pare, pel qual l'ofici s'havia d'aprendre treballant, i així ho va fer durant quatre anys amb jornades extenuants i amb un salari d'entre 3 i 6 pessetes setmanals. Però sense descuidar la seva formació, ja que en arribar a casa, passades les set, sopava, es rentava i anava de 9 a 10, a estudiar francès i dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Després van venir els estudis de peritatge industrial i enginyeria, primer per lliure i després presencials a Terrassa (1919-1924) amb unes excel·lents qualificacions, per la qual cosa, animat per el professor Blanxart, s'incorporarà a l'empresa de l'important industrial sabadellenc Ferran Casablancas, que esdevindrà el seu mentor.
Noguera va poder evitar la presó, però no pas els seus amics, que van ser detinguts i sotmesos a un consell de guerra
Junts van millorar, difondre, implantar a tot el món l'invent del “sistema de trens de grans estiratges per a filatura” de Casablancas. El sistema permetia elaborar fil de cotó i altres fibres (sintètiques) més ràpidament, de més qualitat i amb un més gran aprofitament de les matèries primeres, fet que afavoria l'abaratiment del cost de producció del fil en un 50% i una reducció substancial de temps en el procés de preparació i, en conseqüència, un augment de la productivitat.
Un afer fortuït, gairebé teatral, anecdòtic, succeït el 10 de maig de 1925, va portar a la seva colla d'amics, republicans, catalanistes i d'esquerres (moderades, socialistes o llibertàries) a patir la repressió de la Dictadura de Primo de Rivera per un telefonema, que mai va arribar al dictador i que deia: “Excmo. Sr. D. Miguel Primo de Rivera, honorable hijo de puta. Felicitamos efusivament triunfo catalanes...”. Ell, que mai va reconèixer ser l'autor del text –segons els amics ho era–, va poder escapolir-se i evitar la presó –ningú el va delatar–, però no pas els seus amics, que van ser detinguts i sotmesos a un consell de guerra. Finalment, va decidir marxar. La seva fuga va ser prou elaborada, el que ens fa suposar que va ser preparada amb la col·laboració dels Casablancas.
A Saint-Tropez, França, va començar a treballar només arribar –maig de 1925, via Hendaia– i després d'uns tres mesos i alguns problemes en la frontera va entrar a Anglaterra; ja havia restablert la connexió amb Casablancas i començava la seva exitosa carrera com enginyer, divulgador i empresari d'abast mundial. El novembre de 1925, va constituir a Manchester –el centre tèxtil més important del món d’aleshores– juntament amb Ferran, el fill gran d’en Casablancas, l'empresa Casablancas High Draft Co. Ltd. que, a més a més de comercialitzar la patent Casablancas, tenia seccions de construccions mecàniques, centres d'investigació i filatures de cotó.
Abans de la Segona Guerra Mundial, va publicar diversos treballs i va obtenir, amb només 27 anys, rellevants reconeixements professionals del món tèxtil internacional: life-member (1930) i fellow (1932) del Textile Institute of Manchester, i membre de la Institution of Mechanical Engineering de Londres. L'any 1935 era el cap de l'empresa anglesa i director tècnic dels tallers Casablancas de Sabadell. El 1934 es va casar amb Hilda Burgess, va tenir el seu fill John (1942), va quedar vidu i es va tornar a casar amb l'exiliada republicana, Elvira Gimbernat i Maseras amb qui va tenir el seu fill Tony (1950).
Va col·laborar en la lluita contra el nazisme, mentre el seu cap reorganitzava l'empresa a Sabadell a l'Espanya de Franco
Durant la guerra va col·laborar en la lluita contra el nazisme, mentre el seu cap Casablancas reorganitzava l'empresa a Sabadell a l'Espanya d'en Franco. El 1974, l'empresa tenia uns mil treballadors, venedors i tècnics repartits per tot el món; el 80% de les empreses de filatura del món feien servir el seu sistema.
Josep Noguera va elevar el prestigi de Catalunya, de la universitat de Terrassa i de la seva ciutat: Manresa. El 6 de juny de 1989, va ser anomenat doctor honoris causa a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Terrassa i el 12 de juny de 1990, va morir, als vuitanta-set anys a Barcelona.
