Estan allà des de fa anys i han canviat la manera de comunicar-nos posant-nos a disposició una mica increïblement poderós: la interacció per veu asíncrona. Són les notes de veu i, encara que moles persones de més de 45 les consideren intromissió inadmissible en determinades ocasions, són l'eina preferida dels més joves a l'hora de comunicar-se. Durant la pandèmia, amb els contactes interpersonals limitats al mínim, es van posar de moda i, ara, aquí segueixen. Són útils? És de bon to fer-les servir? N'hauríem de prescindir? Són preguntes complicades, perquè, per a tals qüestions, no hi ha respostes 100% correctes.
Proximitat fingida que és submissió
Davant altres eines de comunicació, les notes de veu tenen una característica que les fa imbatibles: ofereixen una sensació de proximitat que els missatges de text no atorguen però, en realitat, imposen fins i tot més distància que aquests. Ho fan perquè, a diferència del missatge de text, –que pot formar també part d'una interacció sincrònica- articulen sempre intercanvis asíncrons i invasius; ja que, per escoltar una nota, has de deixar de fer el que sigui que estiguis fent i, a més, s'estableix un delay que els missatges de text poden no imposar si així es vol. A un missatge de text pots respondre immediatament o llegir-ho mentre fas qualsevol altra cosa, però l'àudio és molt més exigent per al receptor i atorga llibertat plena a l'emissor: en gravar-lo, ningú no li interromp i sap que, sempre, el seu missatge arribarà de manera literal –i amb les variacions tonals que ell consideri- al receptor. Els àudios semblen igualar i aproximar però, en realitat, sotmeten el receptor.
Por i despotisme
Hi ha centenars d'estudis que ho indiquen: com més jove és un individu, menys gust per les trucades de veu en directe té En determinades franges d'edat, fins al 80% de les persones té una relació problemàtica amb les trucades, que garanteixen una conversa en directe i de qualitat. Succeix perquè, gairebé en la seva totalitat, les persones nascudes del 2005 en endavant s'han socialitzat dins d'un entorn comunicatiu en el qual les xarxes socials -asíncrones- són l'eina més habitual de les interaccions.
Qui t'envia un àudio, no ho dubtis ni per un moment, només espera que escoltis –no que sentis- el que considera que ha de dir-te. Com et provi, què opinis sobre això o com puguis millorar el que allà es diu és per a ell, normalment, irrellevant. Per això, els àudios són, entre altres, una de les eines preferides dels micromànagers: tot dèspota, sempre, articula sistemes de comunicació verticals i unidireccionals. Què hi ha darrere de tot això? Sens dubte, el canvi de paradigma que han suposat les xarxes socials, una eina que genera sensacions de pertinença, proximitat i connexió però que, més que crear grups amb llaços sòlids, connecten mitjançant vincles poc profunds i res exigents a individus que viuen en realitats paral·leles. La pròxima vegada que enviïs un àudio, pregunta't si no pots dir el mateix mitjançant una trucada –i atorgar, per exemple al teu interlocutor la possibilitat de dir-te que ara no pot atendre't- o amb un missatge, que sí que us situa a la mateixa altura.