Amb el mes d’abril, la temporada de neu finalitza a les estacions d’esquí catalanes (Baqueira-Beret i les que gestiona FGC) finalitza i, a totes elles i en diferent mesura, ha estat imprescindible emprar enguany neu artificial. Com es produeix? Ho expliquem.
Concessions
En tots els casos, les estacions d’hivern disposen de concessions d’ús que els hi permeten emmagatzemar aigua a pous i basses. L’aigua roman en aquests espais, situats a prop de les pistes, fins que és necessari utilitzar-la, moment en el qual és utilitzada per fer-la servir als canons innivadors de les pistes, on es barreja amb aire comprimit. Podria, doncs, allargar-se encara més la temporada gràcies a aquests sistemes? No, perquè el gruix de neu a les pistes ha de ser natural: el cost d'innivació es dispararia i, conforme les temperatures augmenten en avançar la priamvera seria imposible mantenir-la.
Sense alterar la composició de l’aigua
En el context d'una estació d'esquí, la producció de neu no té un impacte sobre rius i llacs. Els espais on s’emmagatzema acostumen a ser basses de construcció artificial i que han estat impermeabilitzats i es situen en punts estratègics de l'àrea esquiable. La composició de l’aigua no s’altera de cap manera i, així, quan la neu es fon, es reincorpora al medi com si es tractés de neu natural. Sovint, aquestes basses d'aigua emprades per l’emmagatzematge serveixen també altres fora de la temporada de neu per a usos lúdics, fet que afavoreix la desestacionalizació del turisme. Igualment, i en casos d'emergència, aquest aigua es pot destinar al consum humà i animal o, fins i tot, per a proveïment en cas d'incendi forestal en zones properes. El impacte de la neu artificial al medi es limita, doncs, a la petjada ecològica que genera l’energia que s’utilitza per la producció. Sovint, si aquesta energia és d’origen renovable, pot ser igual a zero.