En matèria de polítiques públiques s'ha fet feina per assolir la igualtat però no és suficient. Què falta? En motiu del 8-M i la vaga feminista, la presidenta de l'Institut Català de les Dones, Núria Balada, insisteix en la importància de l'acció pedagògica des de ben petits, però també en adults. Malgrat tot, no només es necessita més pedagogia. Segons explica Balada, "les polítiques i la societat s'han construït amb una mirada masculina". Així, creu que cal fomentar que els rols masculins no siguin hegemònics i també promoure nous models de masculinitat. Però per aconseguir-ho, els homes "haurien de renunciar als privilegis que han tingut des de fa segles".
Sembla una pregunta absurda però, existeix la igualtat?
Les dades diuen que a Catalunya o a nivell internacional normativament hem fet un avenç important. Aquí, per exemple, tenim una llei d'Igualtat afectiva i específica de violència masclista. El que es fixa a les lleis són els drets a garantir de les dones a Catalunya i en convencions internacionals, però no han passat a l'esfera real.
Què vol dir això?
Normativament tenim una igualtat efectiva però realment no ha traspassat això a la vida de les dones. Encara patim la bretxa salarial, no estem en llocs importants de presa de decisions, i tanmateix veiem que som les més ben preparades a nivell acadèmic i som les que tenim uns currículums més elevats que els dels nostres companys homes. Hem de continuar treballant. Les dones hem accedit al món laboral però els nostres companys de viatge no han accedit a les tasques de la llar o de la cura.
I les estadístiques, què diuen?
Analitzant estadístiques, es veu que hi ha feines molt feminitzades que són les mal pagades i menys visibles, en canvi, les masculinitzades tenen una retribució econòmica més elevada. Ara, sortint de la setmana del Mobile, ho veiem amb la presència de dones al congrés i també amb la presència general en l'àmbit de les TIC.
Normativament tenim una igualtat efectiva però realment no ha traspassat això a la vida de les dones
I com es pot canviar?
Ja de ben petites se'ns dirigeix a través dels mitjans de comunicació i amb estereotips de gènere. Se'ns enfoca cap a àmbits de cura, d'atenció a les persones. Mentre ells agafen el rol més de direcció i àmbit tecnològic. Aquí és on s'ha de treballar més. Cal fer feina de reivindicació, de no dirigir els nens o les nenes de petits a un mercat laboral.
Comentava que les dones han entrat al mercat laboral però, en canvi, els homes no han entrat en els treballs de cures i treballs domèstics. Què falta en aquest sentit?
Penso que molta pedagogia. Cal fomentar que els rols masculins no siguin els hegemònics. Cal promoure nous models de masculinitat on també entrin en espais feminitzats. Una altra cosa que podria fer-se és que, en l'àmbit de cura, es valori el treball domèstic i el treball de cures que estan tan feminitzats. Si cobréssim econòmicament tota aquesta feina amb els nostres infants i gent gran, no existiria la bretxa salarial. No és que les dones no treballin, és que el que fan no té una compensació econòmica. Això es tradueix a l'hora de tenir unes pensions inferiors que perjudiquen la llibertat econòmica de les dones. Cal molta feina de pedagogia.
Els homes hi tenen una gran coresponsabilitat en això. S'han de treure aquests privilegis hegemònics que han tingut a sobre des de fa segles. S'ha d’empoderar molt a les nenes, i crec que ho veiem cada vegada més. Cal treballar bé perquè agafin rols que no siguin l'hegemònic.
S'han de treure aquests privilegis hegemònics que han tingut a sobre des de fa segles
Falten polítiques que promoguin la igualtat, en aquest sentit?
El que estem treballant, sobretot perquè ja comencem a veure alguns fruits, és en formació, a l'hora d'establir polítiques públiques que no són neutres al gènere. No és el mateix que fer un carrer o una plaça, les polítiques públiques afecten sobre les dones.
I doncs?
És necessari fer feina de formació en la primera línia política, en alts càrrecs de comandament que tenen capacitat de fer polítiques públiques en perspectiva de gènere. Aquest feminisme que reivindiquem dia rere dia també ha d'agafar la política del nostre país amb una formació específica. Les polítiques públiques no són neutres i cal veure de quina manera podem beneficiar al conjunt de la societat fent polítiques justes i necessàries tant per elles com per ells. Sense anar més lluny, ho veiem en l'àmbit de la salut. Existeix en l'imaginari social que quan tens un atac de cor, tens una pressió al braç. Doncs bé, això només els hi passa als homes. Les dones tenen una altra afectació. Les polítiques i la societat, en general, s'han construït amb una mirada masculina. S'ha d'anar revertint amb molta formació en diferents capes de la societat.
Molts homes però, diuen que el feminisme no va amb ells.
Ha de quedar ben clar que el feminisme no és el contrari de masclisme. El feminisme i les polítiques d'igualtat de gènere tenen un efecte beneficiós per a homes i per a les dones. Els homes han d'estar interpel·lats perquè és una lluita compartida. El que sí que han de fer és, a l'hora de visibilitzar les dones, fer un pas enrere. Treure els privilegis per donar accés a les dones. El feminisme és crític perquè vol canviar les coses, si no continuaríem amb aquest patriarcat injust pel 50% de la població. Per tant, hem de canviar el sistema que s'ha establert.
Però les dones estan prou representades?
L’estadística dirà que no. Evidentment encara hem de fer molta feina d'incidència política. No hi ha una paritat real a les esferes de visibilització. Si no som capaces de tenir referents femenins en tots els àmbits no ho canviarem. No tenim referents i una nena a l'hora d'escollir una carrera professional, no és capaç de veure's reflectida en una dona que hagi estat pionera amb algun espai. Aquí batallem diàriament per continuar visibilitzant el talent femení del nostre país. Tenim una eina, el cercador d'expertes, que ara s'ha obert a tota la ciutadania, perquè quan escollim ponents o tertulianes també hi hagi presència de dones. No és una rebequeria, realment és beneficiós tenir mirades diferents. Quan es visibilitzen, de vegades, ho fan amb un perfil determinat, una determinada edat, un determinat aspecte físic, i les dones són diverses.
Entrant en violència de gènere, hi ha un estigma que fa que moltes persones pensin que només passa en determinades classes socials. Com se supera?
Crec que amb dades. Ho veiem amb partits que neguen la violència masclista. Per revertir aquests discursos negacionistes cal treure dades dia rere dia. La violència masclista no entén ni de classes socials ni d'origen específic. Afecta al 50% de la població només per ser dones. S'ha de fer molta feina en l'àmbit de l'educació per rebatre aquests arguments. Tant en feminicidis com en violència masclista, no són casos individuals sinó que són assassinats permanents a un munt de dones que no es poden permetre.
Ara, queda molta feina de sensibilització de la societat per entendre que això no són fets aïllats sinó que són feminicidis col·lectius. No només passen a Catalunya aquests fets, passen a tot arreu. Per això la manifestació de l'any passat va ser massiva. Aquesta col·lectivitat és el que ens fa sortir al carrer i dir que ja n'hi ha prou. Els drets de les dones no són una moneda de canvi política. Hem de fer un front comú les forces polítiques, anar totes a una. Ningú pot prescindir de la violència masclista, cal rebatre les mentides i les fake news que utilitzen algunes forces polítiques que diuen que la violència masclista no existeix. No ens cansarem de dir que no és veritat. Les dones del Consell General del Poder Judicial ens diuen que només hi ha un 0,7% de denúncies falses.
La violència masclista no entén ni de classes socials ni d'origen específic
Hi ha perill que els mitjans acabin “normalitzant” les víctimes de violència de gènere i els feminicidis?
Els mitjans han fet un llarg reconegut. Abans no se'n parlava, es negava i ara, a dia d'avui, hi ha una condemna col·lectiva i tots els mitjans se'n fan ressò. Evidentment hi ha la por que això es normalitzi com una pràctica habitual. Si no tenim capacitat de visibilitzar i que la societat en prengui consciència, no avançarem. Al 900900120 cada vegada truquen més persones de l'entorn de les víctimes que veuen que aquella dona ha estat patint una situació de violència masclista, per tant, saben que són capaces de reconèixer el que està passant. El que necessitem és que es pugui fer aquest pas endavant i sortir d’aquesta situació tòxica i es pugui trencar aquest silenci. En la vida, la gran majoria de dones, en algun moment també hem sigut víctimes de violència masclista. Això afecta al 50% de la població.
En la vida, la gran majoria de dones, en algun moment també hem sigut víctimes de violència masclista
I els joves, són més masclistes ara que abans?
A nivell d’estadístiques i el que parlem amb les entitats no és que els joves i les joves tinguin més comportaments masclistes ara que fa uns anys. L'únic que és cert és que l'ús de les xarxes socials de forma incorrecta implica poder accedir d'una forma més directa a la vida de les noies. No és que siguin més masclistes sinó que continuen repetint el que veuen. Es necessita més presència de dones als mitjans de comunicació. I per altra banda, si continuem veient actituds masclistes en realities, actituds de control... repeteixen el mateix que veuen. Això també passa amb pel·lícules, dibuixos, sèries de ficció on realment es continuen veient aquestes actituds masclistes.
