Aquest curs escolar ha estat marcat per un cicle intens de vagues per part del col·lectiu docent. Mestres i professors han sortit als carrers d'arreu de Catalunya de manera reiterada per reclamar millores laborals i més recursos per a l'educació davant la creixent complexitat que troben a les aules. El moviment acaba per ara amb un acord entre el Govern i una part dels sindicats del sector —Professors de Secundària, CCOO i UGT— que tracta de donar resposta a les demandes, però que ha estat rebutjat per una part important del col·lectiu en una consulta. La Iolanda Segura és la portaveu del sindicat majoritari de l'educació pública a Catalunya, USTEC-STEs, que va tancar aquest text amb el Departament d'Educació, però que finalment no s'ha adherit a l'acord.
Per què creu que una majoria de docents va rebutjar el preacord al qual vau arribar amb el Departament d'Educació?
Hi ha un cúmul d'elements. Va haver-hi molt vot reactiu, de gent que es va quedar amb les primeres informacions que van arribar, moltes de les quals no s'ajustaven a la realitat. La primera reacció de molta gent va ser el "no" i va votar ràpidament. Amb un component emocional gran, no pas pensant que això era un pas endavant important —malgrat que no ho solucioni tot. S'entén pel malestar cap a un sistema educatiu amb deficiències estructurals, que no funciona i que ens ha abocat a aquesta crisi. Això fa que la persona pensi: "Sí, hi ha avenços, però jo demà me n'aniré a l'aula i continuaré tenint aquesta situació i no veig que el curs que ve això millori". Després, durant la resta dies van fer la seva reflexió i van arribar els dubtes. "Ostres, i ara què?, podrem anar més enllà?". Alguns ens han demanat si podien canviar vot. Vam dir que no, quan llences la papereta a una urna ja no té marxa enrere. També hi va haver gent que potser considera que realment el preacord era insuficient i que vol el tot. La lectura l'hem de fer en aquesta globalitat. Aquest "no" té una traducció molt clara, i l'hem de collir i veure cap on portar-la. És una crida al fet que calen canvis molt més estructurals.
Els va sorprendre aquest resultat?
En un primer moment pensàvem que la gent valoraria aquestes passes que s'havien aconseguit gràcies a la força col·lectiva i a les hores de negociació. Després, en veure la reacció de la gent ja ho vèiem venir. Igualment, vam defensar el "sí". Si ara tornéssim enrere segurament ho faríem d'una altra manera. Es van donar unes circumstàncies que hauríem d'haver canalitzat de manera diferent, però al moment, com s'estava fent la campanya pel "no" amb tanta desinformació i falsedats, ens hi vam veure abocats. Ara bé, ja vam dir que tant feia el que opinéssim USTEC, que l'última paraula la tenia el col·lectiu. I hem actuat en conseqüència i acceptat el resultat de forma esportiva.
Què és el que farien diferent?
Crec que hem fet una gran feina a posar valor. Vam detectar un gran malestar en el col·lectiu i vam engegar una campanya per implicar les persones treballadores en un pla de lluita. Les prioritats havien de ser la recuperació del poder adquisitiu, l'escola inclusiva, la reducció de la sobrecarregada feina i la burocràcia que ens ofega. El que passa és que quan entres en una unitat sindical, has de fer equilibris amb les altres organitzacions, que van voler introduir més qüestions. Cadascuna ha prioritzat la seva per al preacord. Després, la dificultat va ser que la negociació s'ha hagut de fer en el marc d'un acord, el del mes de març signat per dues organitzacions sindicals [CCOO i UGT], que el 95% del col·lectiu va rebutjar, i que ha posat molts condicionants, impediments i parets. El col·lectiu ho ha viscut malament i això ha generat també variables imprevistes. Potser les presses o la pressió han fet que en alguns casos hàgim pres decisions que si hi tornéssim, no faríem. Però de tot se n'aprèn. Aquest procés democratitzador ha sigut totalment innovador, amb una consulta per a cada pas. Ens omple d'orgull haver pogut fer això.
Quan diu que es va votar en un marc condicionat per "falsedats", es refereix a les crítiques al preacord per part de la CGT i els altres sindicats minoritaris?
Crítiques no, sinó desinformacions. Primer va córrer un document que no era el preacord final, i que tenia algunes parts que vam fer eliminar com per exemple el compromís de no fer cap més mobilització en quatre anys. Això va condicionar l'opinió de molta gent. Els del "no" van fer una campanya basant-se en aquesta desinformació, que va escampar-se per les xarxes. I potser vam fer tard a desmentir-ho. Ens hauria agradat que el procés de consulta hagués estat molt més net i neutre, informant bé de què suposa votar "sí" o "no". Fins i tot nosaltres vam llançar un missatge que potser va generar malestar. I no és això el que ha de ser, ni per part d'uns ni per part dels altres. Si mai tornem a tirar endavant una consulta així, hem de buscar que la gent no se senti condicionada i deixar que sigui el col·lectiu pugui decidir amb tota la informació objectiva. Tots hem de fer aquesta reflexió.
Deia que tenen constància de docents que s'havien penedit d'haver votat "no". Creu que hi ha hagut molt vot protesta pel malestar acumulat que, en agregar-se, se'ls n'ha anat de les mans i ha acabat donant un resultat que no era tan desitjat majoritàriament?
Aquesta crisi ha empoderat a moltes persones que mai s'havien implicat en un procés de lluita, que sempre tenia un paper passiu. Segurament tota aquesta gent tenia unes expectatives molt altes. És normal quan és la primera vegada tenir aquesta adrenalina i la sensació que ho podem aconseguir tot. Qui ja fa molts anys que està en la batalla sap que no es pot passar del 0 al 100 de forma immediata, sinó que són passos que s'han d'anar consolidant de mica en mica per arribar a l'objectiu final: aquesta educació de qualitat, inclusiva i en català que necessita el país. No passa res, tot és un aprenentatge.
Això de no poder passar del 0 al 100 de cop ha estat l'argument del Departament. Al final han acostat posicions?
Nosaltres sempre hem dit que s'ha d'anar pas a pas. Els que fa ja molt temps que estem en aquest món ho sabem. Ara hem d'aterrar i construir, amb els peus a terra. Nosaltres portàvem els màxims i les administracions els mínims, i t'has de trobar a mig camí. Segurament hi havia gent que volia aquells màxims, i a més a més, introduir elements enmig de la negociació. Hem de fer molta pedagogia al respecte: s'ha d'entendre bé què vol dir negociar, què vol dir pressionar, què vol dir els guanys, i quins límits ens hem de marcar.
USTEC va arribar a aquest preacord, i per tant va donar per vàlid un text que finalment ha estat rebutjat per bona part del col·lectiu docent. Això ho percep com un revés al sindicat?
Ja només pel fet de signar aquest preacord, que no suposava res, se'ns va acusar de traïdors i esquirols. Cosa injusta perquè dèiem que nosaltres ens comprometíem amb el resultat de la consulta malgrat el que penséssim: vam defensar el "sí", però que si sortia el "no" ho assumirem igual. I és el que hem fet. Altres organitzacions sindicals van dir que, sortís el que sortís, no signarien. Un cop ha sortit el resultat, la gent que havia estat supercrítica ha vist que hem estat conseqüents i ens ho agraeixen. Això ens dona encara més força per reconduir tot plegat. Tothom ha pres decisions desencertades; el que cal és assumir-les.
Sent que USTEC manté la legitimitat i el suport del col·lectiu per continuar representant-los i capitanejar negociacions amb Educació o el que vingui d'ara endavant?
Sabem que hi ha una part del col·lectiu que ha viscut malament com va anar tot amb la consulta o el resultat. Si algú ens ha perdut confiança, la volem recuperar. Agraïm a tota la gent que ens continua donant confiança i sap que donarem la resposta a tot el que està passant. A vegades hi ha sotracs que et fan sortir reforçat. Les crisis serveixen per repensar el que tens a sobre de la taula i donar les solucions que calen. Ho han de fer també la resta d'organitzacions sindicals i l'administració. Tota la comunitat educativa en ple hem de seure i donar solucions conjuntament.
La consellera Esther Niubó, i el conjunt del Govern, ha demanat responsabilitat i realisme als docents. El col·lectiu està sent irresponsable i poc realista?
No. El col·lectiu el que està demostrant és que no pot més. Necessita expressar el seu malestar i ràbia pel seu dia a dia absolutament dificultós. Falten recursos, les ràtios són massa elevades, hi ha sobrecàrrega de feina, s'han de batallar els horaris amb ungles quan tens reduccions de jornada o per conciliar per cures, hi ha nervis amb les adjudicacions d'estiu dels qui ja temen que els tocarà treballar a 300 quilòmetres de casa seva; el no poder demanar-te la reducció de dues hores amb més de cinquanta-cinc anys perquè no tens quinze anys treballats; els centres treballant a quaranta graus i que els envien ventiladors; una noia que té l'àvia hospitalitzada, vol el permís i la seva direcció li està posant impediments... Has d'estar lluitant perquè es respectin drets laborals. Saben que continuaran trobant-se amb això i ningú els està escoltant i donant resposta. La culpa és d'un sistema que no està cuidant les persones treballadores, no està donant solucions a l'atenció de l'alumnat i està creant unes dinàmiques de funcionament més verticals que no pas horitzontals. I ningú el vol qüestionar. Els actors polítics tiren endavant i cada vegada empitjoren les condicions.
USTEC demana la dimissió de la consellera, com la CGT?
El que volem és que l'administració faci una reflexió responsable i una lectura del que ha passat i es posi al servei de la comunitat educativa per redreçar la situació. No només el Govern, sinó tots els actors polítics del país, que també són responsables que hàgim arribat aquí.
Hi haurà més negociacions i un eventual acord nou o creu a la consellera Niubó quan dona per tancada la carpeta?
Esperem que aquest no sigui el posicionament, perquè llavors tenim un problema i no resoldrem el conflicte. No els hi queda un altre remei que obrir un nou procés de negociació i resoldre les qüestions que tenim a sobre de la taula.
El Govern va signar aquell primer acord al març només amb CCOO i UGT i després es va veure obligat a reobrir negociacions amb la resta de sindicats. Per què creu que es va fer aquell moviment?
Aquell acord a esquena del col·lectiu va ser un gran error, que ens ha portat a la situació que estem ara. Estàvem en un procés de negociació que semblava avançar pel bon camí. Potser no s'hauria generat tota aquesta mobilització. Va encendre molt més la indignació de la gent. Les cúpules d'aquestes organitzacions van fer els seus intercanvis de cromos amb l'administració i van decidir tirar pel dret pels seus interessos. Amb la pressió que hem exercit des de les organitzacions sindicals i el col·lectiu, era ja insostenible mantenir una postura tan inflexible. Es van reobrir negociacions, però amb la cotilla de l'acord de març. Creiem possible tornar a obrir un procés de negociació, però no pot ser de la mateixa manera i en el mateix marc que aquest últim.
Em deia que en responsabilitzen a tots els actors polítics. Confiàveu que Esquerra Republicana i Comuns condicionaran el suport als pressupostos a l’educació?
Ho vam demanar i hauria estat un gran exercici de responsabilitat donat que estem en aquesta situació perquè ells hi han tingut molt a veure. ERC governava abans i ha estat al Govern en diferents anys. Han anat aprovant pressupostos sense posar l'educació en el centre i amb la comunitat educativa en contra. La Llei d'Educació de Catalunya de 2009 la va rebutjar la comunitat educativa, i, tot i això, l'han tirat endavant i l'han defensat a ultrança. És el que ha generat les dinàmiques de funcionament que tenim als centres, és la que ha precaritzat les condicions laborals, la que no ha donat resposta a una complexitat creixent i ha deixat molts alumnes enrere.
Què resoldrà el pla que el Govern ha signat amb Professors de Secundària, CCOO i UGT?
Fa passes endavant en la recuperació del poder adquisitiu. D'aquí a quatre anys, tindrem un increment d'uns 400 euros a les nostres nòmines. Sumats amb els increments estatals, seran 600 euros bruts més. Fem un salt endavant en les dotacions, 6.500 en quatre anys, tant docents com personal d'atenció especial per a la inclusiva. Hi haurà reducció de la burocràcia. També una reducció de ràtios tímida, si bé segurament la baixada demogràfica permetrà que sigui més baixa. Es consoliden places definitives amb concursos de trasllats i hi haurà noves oposicions. Aquests guanys s'han consolidat. Ara bé, hem de continuar perquè no ho resol tot. Haver signat el preacord ens hauria suposat poder estar a la comissió de seguiment i poder pressionar per ampliar horitzons.
Veient que una part important col·lectiu docent ho ha rebutjat, què ha de tenir de més un acord perquè hi doneu suport ara? O perquè s'accepti en una nova consulta...
Ara hem de situar els nous objectius, els que ens digui el col·lectiu. Establir les mancances i a veure a què donem prioritat. Batallarem revisions de les clàusules salarials per adequar els sous a l'IPC, des de Funció Pública perquè ho puguin gaudir tothom al sector públic. En caldran moltes més dotacions de docents. S'ha d'assegurar que no hi hagi tancaments a la pública, que és una qüestió que compartim totes les organitzacions sindicals. Hem de continuar fent passes endavant perquè l'educació vagi cap on ha de caminar i perquè els docents puguin treballar estimant el que estan fent i no angoixats. Molta gent se'n va de l'educació i no ens podem permetre perdre efectius pel camí. És la professió més bonica del món, però és la més dificultosa ara mateix. Se'ls ha de valorar, s'han de cuidar i estimar. USTEC no signarà res que no vagi en aquesta línia.
Hi ha hagut més diàleg amb la consellera o càrrecs del Departament aquests dies?
No. Ens han convocat a reunir-nos, però hem valorat que no era el moment. Anar a comentar la jugada no creiem que sigui el que toca. Si ens hem de reunir, ha de ser per a obrir un nou procés de negociació.
Quin és el següent pas? El seu full de ruta a curt termini.
Els guanys s'han consolidat encara que hagi sortit el "no", perquè hi ha una organització sindical que ho ha signat, i perquè l'administració ha dit ho tirarà endavant igualment. Doncs, ara anem per més. Farem enquestes i assemblees amb la nostra filiació per marcar el nou pla de lluita i situar les prioritats. Establir els objectius que s'han de posar sobre la taula per a construir amb negociació. Mobilitzar-se per mobilitzar-se, no. Ja sabem que tenim l'estiu entremig, però tenir alguna cosa ja avançada és necessari per continuar el curs vinent.
En un primer moment es va dir que si no hi havia suport a l'acord hi hauria vaga indefinida, com al País Valencià, i que es tractaria de bloquejar Catalunya coincidint amb la visita del papa Lleó XIV. Finalment no ha estat així. A què respon aquest canvi de criteri?
Llavors enteníem que si sortia "no" és perquè el col·lectiu considerava que era insuficient i, per tant, per arrencar noves millores calia ser molt més contundents. Si volíem acabar el curs amb uns guanys, doncs la resposta havia de ser aquesta. Però hi ha un desgast, evidentment. I el col·lectiu no s'ha vist amb forces de tirar endavant una vegada indefinida. Ho entenem. Hem de canalitzar per altra via. És veritat que hi ha molta gent que diu "ara què fem si hem dit que no?". També hi ha gent que ha qüestionat aquesta vaga durant la visita del Papa: "De què serveix, si l'administració no torna a seure?".
Es va parlar amb les autoritats tenir la festa en pau durant la visita del Papa o va ser decisió pròpia?
En el moment que anuncies que aquell dia faràs una moguda, es despleguen totes les mesures de seguretat hagudes i per haver. Estava claríssim que era impossible poder fer res que alterés aquesta visita. Es va fer una manifestació per continuar visibilitzant el malestar, però anar a confrontar o a fer actes de violència no crec que ens faci cap favor. També vam decidir no perjudicar l'alumnat que s'havia de presentar a les PAU aquell dia, perquè tot això que hem tirat endavant és per a ells.
Creu que mantenen el suport de la societat o adverteixen un cansament després dels talls de carreteres i de dir que no es faran colònies? En suma, pels danys col·laterals que implica una vaga.
Hi ha una part de la societat que està emprenyada, però hi ha molta gent que entén les raons que ens han portat fins aquí: una administració que no ha volgut escoltar la veu del col·lectiu. Després de vagues que van ser absolutament massives, es mantenien amb aquesta inflexibilitat, desoint. Si ha passat tot això, és responsabilitat de l'administració. Si hi ha queixes, que es queixin a la responsable, a la causant de tota aquesta situació. Ens hi hem vist abocats. Evidentment que perjudicat a molta gent, però si no hagués estat per aquesta pressió màxima, no hauríem pogut obrir el procés negociador.
S'entén el missatge que volen transmetre d’una situació de crisi a l’educació o cala més la narrativa que només volen més diners?
A molta gent li ha calat el missatge. Vaig sentir uns tertulians en un mitjà que no sempre ens tracta de forma amable que deien: "Com ha de ser el malestar del col·lectiu que hagin rebutjat aquest preacord, que estava molt bé i és el millor que s'ha aconseguit mai en el món de l'educació, a part de les vagues del 88? La cosa ha de ser greu". Aquesta reflexió l'ha fet molta gent. Quan expliques que tot és molt més profund, hi ha comprensió. Evidentment, hi ha de tot. Dels que diuen "és que ho volen tot" sempre n'hi ha. I gent que es pensa que no fotem res. Aquests espècimens existeixen.
El curs vinent començarà amb normalitat?
Això ens ho haurà de dir el col·lectiu. Ara el que necessita és que li donem la resposta al "I ara què?". I aquesta no pot ser buida de contingut. Això requereix un treball profund i tranquil, sense presses.