Ha estat interessant veure com els dirigents dels principals països d’Europa rebien la iniciativa d’Itàlia i Dinamarca de fer front comú contra la "immigració descontrolada". De fet, els ha agafat a tots a contrapeu que la primera ministra italiana, la ultraconservadora Giorgia Meloni, i la primera ministra danesa, la socialdemòcrata Mette Frederiksen —dues persones ideològicament als antípodes—, es posessin d’acord per combatre el gran problema que té plantejat en aquests moments el Vell Continent i que no és altre que el de la immigració irregular que amenaça seriosament els seus fonaments. Després de la crisi migratòria de Ceuta, en què, per variar, Espanya ha jugat un paper ben galdós, la iniciativa els desborda a tots per la dreta i per l’esquerra i els deixa descol·locats davant d’un dels reptes més inquietants de la història recent d’Europa.
De fet, la majoria dels mandataris europeus ha passat de puntetes sobre la qüestió, si no l’ha silenciada directament. És una proposta valenta, sobretot pel que representa que dos líders polítics d’ideologies absolutament contraposades es posin d’acord en un objectiu suprem. I això és el que molts no entenen, començant pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, erigit en un dels principals valedors de tots els moviments migratoris, vinguin d’on vinguin i siguin com siguin, que és justament allò a què vol plantar cara l’aliança entre Itàlia i Dinamarca. Una aliança insòlita, segons que reconeixen les mateixes protagonistes —"som les úniques dones caps d’estat i de govern a la Unió Europea (UE)" i "procedim de posicions polítiques molt diferents i, per descomptat, no coincidim en tot"—, però que no impedeix —i és precisament això el que li dona valor i força— que coincideixin que "la immigració irregular té efectes negatius en les societats europees" i que relacionin aquesta "immigració descontrolada" amb "un augment dels índexs de criminalitat, una pressió més gran sobre els serveis públics i una erosió de la confiança pública".
La recepta que proposen davant aquesta realitat és una resposta més contundent dels governs europeus que passaria per l’enduriment del control de les fronteres, l’expulsió dels ciutadans estrangers condemnats per delictes greus i la creació de centres de repatriació i deportació a tercers països, entre altres mesures. Totes dues situen la seguretat d’Europa com a prioritat i apel·len als valors europeus i a l’herència cultural cristiana del Vell Continent com a béns a preservar, i és en aquest sentit que defensen que "les persones que vulguin establir-se a Europa han de respectar les lleis i els principis socials dels països d’acollida". Es tracta d’unes premisses molt clares, que qualsevol ciutadà normal entén, que prioritzen la integració i la seguretat com a eixos bàsics de la política migratòria i amb les quals pretenen configurar una nova majoria dins de la UE favorable a polítiques de control més dures i de retorn més ràpides, però que xoca amb els qui enarboren la bandera del dret d’asil i dels drets humans en general com a únic salconduit dels immigrants per establir-se on millor els plagui.
El cas és que l’inesperat acord d’Itàlia i Dinamarca en matèria d’immigració desmunta, d’una banda, el relat segons el qual el discurs de mà dura en aquest terreny és patrimoni exclusiu de la dreta i de l’extrema dreta, en la mesura que un govern de centreesquerra comparteix exactament les mateixes polítiques restrictives, i trasllada, de l’altra, el centre de gravetat del debat migratori a Europa de com gestionar l’arribada de nous migrants a com limitar-la i a com retornar els qui no tenen dret de residència ni cap mena de papers que els permeti romandre-hi legalment. Amb aquesta filosofia, conceptes com les deportacions, les repatriacions, l’acceleració de les expulsions, l’increment dels controls fronterers o la creació de centres de retorn a tercers països deixen de ser tabú i això obre una nova perspectiva en l’intent de posar fre a un problema, el migratori, que amenaça les essències, els fonaments mateixos, d’Europa.
Pedro Sánchez es troba cada vegada més aïllat dins d’una UE que ha començat a endurir la seva política migratòria justament en la línia del que han acordat Itàlia i Dinamarca
Tot plegat arriba després de la crisi migratòria de Ceuta, que ha provocat un conflicte diplomàtic entre Espanya i Itàlia, que Pedro Sánchez, el PSOE i la resta d’esquerres hispanes que li donen suport han volgut presentar com una confrontació entre el model migratori de l’esquerra i el de la dreta, però Dinamarca els ha aixafat la guitarra, i de quina manera. A partir d’aquí, el discurs de l’autoproclamat líder mundial del progressisme, capaç de plantar cara a tot un president dels Estats Units com Donald Trump, ha quedat fet miques i ara s’haurà de buscar una altra excusa per intentar no perdre pistonada. La conseqüència d’una situació com aquesta és que Pedro Sánchez es troba cada vegada més aïllat dins d’una UE que ha començat a endurir la seva política migratòria justament en la línia del que han acordat Itàlia i Dinamarca i que tot indica que continuarà endurint-la encara més en la mateixa direcció.
Mentrestant, Espanya ha perdut tota iniciativa en aquest terreny i fins i tot el Marroc, que és des d’on van entrar els més de 70.000 immigrants irregulars a Ceuta el 30 de juliol passat, se la toreja i la deixa cada cop més en evidència. Primer, amb l’exigència que li retorni tots els menors no acompanyats que hi ha, no tan sols a Ceuta, sinó repartits per tota la geografia de l’Estat espanyol. I la pregunta és per què no ho fa, perquè li resoldria els molts maldecaps interns que li provoca el fet de voler-los tenir escampats per totes les autonomies. O és que potser es pensa que s’ha convertit en el guardià dels drets de tothom al món? Després, amb el recordatori que el Marroc manté viva la reclamació territorial sobre Ceuta i Melilla perquè tard o d’hora quedin sota la seva sobirania i es pugui recuperar així la integritat de la totalitat del territori del nord d’Àfrica. I finalment amb l’amenaça de suspendre l’acord d’extradició entre ambdós països.
Això, en plena crisi migratòria, deixa Espanya completament indefensa davant la realitat que és el Marroc el que té la capacitat d’obrir i tancar l’aixeta de la immigració irregular —dissabte passat es va veure ben clar—, no tan sols cap a Espanya mateix, sinó cap a Europa i cap a la UE, que és on es van encendre totes les alarmes quan es va produir l’entrada massiva a Ceuta. D’aquí arrenca tot: la crisi diplomàtica amb Itàlia —que alhora també té problemes amb Alemanya—, el posicionament de Dinamarca, la reivindicació del Marroc. I com que Espanya manté intacte l’esperit imperial i colonial d’èpoques passades i no vol ni sentir a parlar de lliurar Ceuta i Melilla al Marroc, que és el que resoldria el conflicte de soca-rel, el resultat és que queda atrapada en un laberint del qual és impossible que en surti mentre Pedro Sánchez i el seu govern no canviïn d’actitud. Atrapada entre el Marroc i Dinamarca.