Diuen els que saben de gestió pública i epidèmies que les línies de treball dels governants es poden resumir en tres. La primera és saber qui ha estat infectat. Alguns cal hospitalitzar-los, etcètera. Peeeeerò cal saber també qui n’ha sortit i és immune: és fonamental per trobar remei i per mantenir el país en marxa.
La segona és fer moltíssims tests diagnòstics. No podem contenir la Covid i protegir els hospitals només a base de confinaments, aïllaments i distanciament social, que són mesures de recurs mentre no es fan proves massives que permetin identificar, aïllar, confinar i distanciar els que convé —no a tothom, com ara— i alliberar els altres perquè recuperin la vida ordinària i mantinguin el país en marxa. A més —diuen— això ens permetrà treure’ns de sobre aquesta mena d’estat de vigilància que s’agreuja de dia en dia, tot deteriorant les llibertats.
La tercera: accelerar la recerca de teràpies. Sembla que no va mal: hi ha prop de 40 projectes en marxa, siguin vacunes, siguin antivirals, etcètera. Però trigarà almenys un any en el millor temps previst per l’organització. També és part de la teràpia el pla econòmic i social (especialment allò que té a veure amb l’ensenyament) que ha de guarir els efectes de la Covid-19 més enllà del cos de cada malalt. Però això ja està en discussió i s’arranjarà més aviat que tard —paciència amb la UE.
És a dir, en vista que el remei mèdic, econòmic i social triga mentre decreix el ritme de contagis i morts, augmenta la xifra d’altes, i els hospitals se’n surten sense col·lapsar-se —amunt els cors!—, en vista de tot plegat, doncs, la clau és fer tests, tests, tests, cosa del tot necessària per desconfinar amb prudència i prémer altra vegada l’interruptor de l’economia, de la gent, de la vida i de tot.
Per què tot aquest sermó? Perquè el comentari de portades no sempre és quiromància i calia justificar aquest judici: la portada d’El Punt Avui és la que més l’encerta en fer-se la pregunta que la titula: On són els tests? L’havien d’editar en caixa alta: ON SÓN ELS TESTS?
Diràs que l’Ara i El Mundo també posen el dit a la nafra. Certament. Però fixa’t en aquest apunt que fa el Jordi Amat: “A pilota passada, podríem perdre tots els matins del món amb la crònica d’una pandèmia anunciada. Però no hi ha més temps per perdre i només queda una veritat: tenim el present que tenim”. És a dir, podem dedicar molt de temps a discutir si els tests són els mateixos o no, o si fa un mes s’havia de fer això o allò. Però tenim el present que tenim: les dades són bones (com expliquen La Vanguardia, El Periódico i El País), i ara hem d’anar de cap al que ens convé de cara al futur: tests, tests, tests. No el futur de por que anuncia l’ABC —tranquil: no serà així de fosc; el que vindrà ningú ho sap—, ni les baralletes que descriu La Razón, tot exagerant les naturals discussions al si de qualsevol govern sobre quants diners i com se’ls han de gastar.
Parlant de tests. Saps on ho fan bé? A Alemanya, tu: en fan 50.000 al dia. Angela Merkel, la cancellera, va explicar l’altra setmana a la seva gent que en una democràcia les coses es fan “compartint el coneixement i les decisions i no per força”. Parlava de la Covid-19 i burxava als que envegen l’eficàcia crua i brutal del Leviatan Xinès. Doncs bé, a Alemanya, els serveis públics de salut no els proporciona una sola autoritat central —una diguem-ne única autoridad competente—, sinó unes 400 entitats gestionades pels ajuntaments i districtes rurals. The Guardian, el diari progre, diu que la descentralització és la clau de l’èxit alemany. També ho explica així el liberal Financial Times: “Una de les raons del nombre relativament elevat de tests —també del retard en la publicació de dades—, és el règim descentralitzat dels gestors i dels laboratoris”.
Però de tot això, incloses extravagàncies, ja passarem comptes més endavant. Ara tenim el present que tenim i hem de fer tests, tests, tests.
