Estem atrapats en l’excepcionalitat. Aquesta pandèmia ha posat el món dins un parèntesi del qual no se sap com se’n sortirà. Els auguris no són bons, perquè la sobtada alteració de la vida pública ha esquinçat les vores de moltes coses, però, sobretot, està posant a prova la democràcia, que cau a trossos. No és que la pandèmia hagi estat el motiu de l’adulteració democràtica, un mal que s’escampa a una velocitat superior a la del virus, és que ha fet més visible la pertorbació. Molt abans d’aquests quinze dies la democràcia corria perill a Turquia, Polònia, Hongria i, no cal dir, a la Xina. En realitat, el règim xinès no és cap democràcia, malgrat l’homologació que en fan els doctrinaris —els que encara tenen el fetge de proclamar-se comunistes— i, incomprensiblement, els professors d’economia de les elitistes escoles de negocis on regalaven títols al millor postor. La dreta i una esquerra molt envellida somien poder imposar un sistema polític que els estalviï el tràngol d’haver de concórrer a unes eleccions per legitimar les seves polítiques. La sortida de l’exèrcit al carrer és sempre un mal presagi.
Evo Morales, que va ser president de Bolívia durant catorze anys, va perdre el poder el 10 de novembre de l’any passat per una conspiració cortesana, amb els militars pel mig, que va convertir en presidenta provisional la senadora conservadora Jeanine Áñez. I això és tant veritat com que Morales i el MAS, el seu partit, havien intentat imposar un canvi constitucional, malgrat haver perdut el referèndum del 2016, per perpetuar-se en el poder. La disjuntiva, doncs, no era la confrontació entre demòcrates i populistes, sinó entre dos sectors polítics que es disputaven el control del poder. Perquè aquesta era la qüestió a Bolívia o a l’Equador o a Veneçuela. Sempre ha estat així. La disputa entre Trotski i Stalin no era precisament un acarament entre demòcrates. Les crisis mostren amb tota cruesa fins a quin punt la indiferència és la pitjor de les malalties contemporànies i es treuen a passejar tòpics molt suats. Els polítics actuals són tan dolents com devien ser-ho els que no van saber evitar dues guerres mundials o bé el cop d’estat del 18 de juliol o l’ascens dels totalitarismes arreu. No tinc cap nostàlgia del passat, sobretot perquè tinc prou memòria com per saber, per exemple, que els Pactes de la Moncloa van ser una aixecada de camisa pactada entre els comunistes i els centristes espanyols.
Les crisis mostren amb tota cruesa fins a quin punt la indiferència és la pitjor de les malalties contemporànies i es treuen a passejar tòpics molt suats
Aquests dies de confinament he estat llegint la biografia que Francesc Montero va dedicar al periodista Manuel Brunet (Editorial Afers), un catòlic exaltat en guerra permanent amb les esquerres i que es va inventar la tesi d’una Catalunya “oasi” si l’autonomia republicana hagués estat governada per la dreta. El llibre està molt ben documentat i ens mostra com l’evolució política del món va influint en l’opinió d’un dels fars de la dreta catalanista que, a còpia d’anar relativitzant-ho tot, va acabar al costat del franquisme, com tot el grup de Destino: Joan Teixidor, Juan Ramón Masoliver, Josep Vergés, Josep Pla, Ignasi Agustí, Nèstor Luján i companyia. Carles Geli va arrencar un titular de Jordi Amat que històricament és una aberració. Enmig del procés independentista, Amat va fer seva la tesi de la falsa ruta del catalanisme de Ferran Valls i Taberner, i, sense mencionar-lo, va deixar anar que “La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”. Una relectura presentista de la història que s’assembla força als arguments d’Evo Morales, però en versió de dreta, per justificar-se. La Lliga, que és d’on provenia aquest nucli de periodistes de Destino, va contribuir a la destrucció de la democràcia tant o més que la FAI.
La biografia de Brunet se cenyeix al pensament del periodista i, en aquest sentit, la interpretació és textual. L’autor reprodueix fragments dels articles de Brunet per mostrar-nos com pensava i com va anar decantant-se vers posicions cada vegada més intransigents, més ultramuntanes. Brunet, com molts altres periodistes de dreta, considerava que el feixisme era un fenomen restringit a Itàlia, que a més havia estat útil per entendre l’obra regeneradora del país. En aquest aspecte, entroncava amb tota una concepció del feixisme compartida a nivell europeu per alguns sectors polítics, segons la qual aquest era un règim respectable i acceptable sempre que es mantingués dins dels límits de les seves fronteres, però que seria combatut si manifestava ànsies d’expansió exterior. Què els recorda? No hi veuen similituds amb la indiferència de la UE davant la deriva autoritària d’Hongria o la repressió de l’1-O? Orbán és descarat, tant com ho era el Duce als anys 20. A Espanya, fa una dècada que patim de deteriorament de la democràcia i, entretant, els cretins de sempre —incloent-hi els catalanistes estil Brunet— ens diuen que no ens llancem el coronavirus pel cap. Fem-ho, sense manies, denunciant les mancances i els abusos. És l’única manera de no acabar com abans-d'ahir i d’impedir que els que aspiren al poder absolut obrin definitivament la porta a l’excepcionalitat.