Les lesions del maneguí rotatori (tendons de l'espatlla) també es coneixen com a "espatlla de tennista" o "espatlla del nedador", la qual cosa ja dóna pistes que la lesió està relacionada amb l'activitat esportiva, entre altres causes. Determinades feines que impliquin moviments repetitius i sobrecàrrega de l'espatlla, l'edat avançada, i en ocasions caigudes o contraccions brusques són uns altres dos factors de risc per a una lesió del maneguí rotatori.

El maneguí rotatori és un complex conjunt de tendons i músculs situats al voltant de l'espatlla la funció de la qual és permetre la seva mobilitat i mantenir l'estabilitat articular. En ocasions, aquests tendons poden deteriorar-se i fins i tot trencar-se, generant dolor i problemes de força i mobilitat.

S'estima que la incidència de lesions del maneguí rotatori és de 3,7 casos per 100.000 persones a l'any, sent més gran a partir dels 50 anys d'edat entre els homes, i dels 60 en les dones.

En general, aquestes lesions es produeixen pel deteriorament progressiu amb el pas del temps associat a alta activitat física (laboral o esportiva) més que per un esdeveniment traumàtic únic. Això explica, per exemple, que el mal d'espatlla afecti fins i tot el 18 % de determinats treballadors manuals, i que la seva incidència també sigui relativament més alta com a conseqüència de les pràctiques esportives esmentades abans.

El tractament d'elecció d'una ruptura tendinosa del maneguí rotatori és la seva reparació quirúrgica. Desafortunadament, molts pacients tenen ruptures que no són reparables, o no milloren amb l'operació i el tendó no cicatritza, fins i tot amb diverses intervencions consecutives.

"En la majoria d'aquests casos hi ha un dèficit biològic subjacent que impedeix la correcta cicatrització. És allà on les teràpies biològiques combinades amb una correcta tècnica quirúrgica i rehabilitació postoperatòria poden ajudar molt a aquests pacients", explica el doctor Eduard Alentorn Geli, especialista en cirurgia reconstructiva d'espatlla i colze, cirurgia artroscòpica i tractaments biològics de l'equip del prestigiós i mundialment reconegut doctor Ramón Cugat a l'Hospital Quirónsalud Barcelona.

Una alternativa per a pacients joves

Quan la cirurgia reparadora dels tendons no dóna resultats, la pròtesi d'espatlla pot ser una bona solució, amb excepcions. "En pacients joves no és recomanable perquè, a causa del seu nivell d'activitat quotidiana més gran, els implants es desgasten més ràpid i és precís recanviar-los a edats més primerenques. Per tant, és necessari intentar preservar l'articulació en aquests pacients i deixar les opcions de pròtesi com a últim recurs", afirma el doctor Alentorn.

En aquests casos, l'especialista recomana la tècnica de transferència tendinosa, que com el seu nom indica consisteix a utilitzar un tendó d'una altra part del cos del pacient per reemplaçar el tendó fet malbé.

Format a la prestigiosa Clínica maig de Minnesota (Estats Units), el doctor Eduard Alentorn ve practicant a Espanya la denominada transferència d'Elhassan, que utilitza el trapezi inferior per a ruptures irreparables del maneguí dels rotadors posterosuperior "amb resultats esperançadors en pacients seleccionats. Encara que no és el mateix, aquesta tècnica permet reduir el dolor i recuperar cert grau de mobilitat i no té l'inconvenient del desgast de les pròtesis", explica.

Segons l'opinió de l'especialista de Quirónsalud Barcelona, "la utilització de pròtesi d'espatlla per solucionar ruptures irreparables dels tendons és una opció en la qual tenim molta experiència i que sabem que funciona, però creiem que s'han d'esgotar primer les opcions de preservació articular abans de recórrer al reemplaçament de l'articulació, especialment en pacients joves."

Teràpies biològiques combinades

Però no només cirurgia. L'equip del doctor Ramón Cugat té una molt àmplia experiència en teràpies biològiques per a lesions de tendons, lligaments, múscul, cartílag, meniscos i os. El doctor Alentorn és expert en teràpies biològiques aplicades a les lesions de l'espatlla per millorar i accelerar la recuperació natural dels teixits que hagin estat intervinguts. "Aconseguir que el tendó sigui reparat al seu lloc i que aquest cicatritzi és la situació ideal a què hem d'aspirar, ja que serà el que millor replicarà la normal anatomia del pacient i, per tant, allò que més possibilitats tindrà d'eliminar el dolor i proporcionar una adequada funció al pacient".

El doctor Alentorn afegeix "En moltes ocasions, existeix un substrat biològic subjacent que ha contribuït que es creés la pròpia lesió. Per tant, és recomanable que s'afegeixin teràpies biològiques a la cirurgia. Això és especialment necessari en casos de ruptures tendinoses en les quals s'han intentat reparacions prèvies i no han cicatritzat."

L'ús de cèl·lules mare i factors de creixement en aquestes lesions "té la virtut que ajuda l'organisme a accelerar els seus propis processos naturals de reparació o regeneració i que la seva ocupació és perfectament compatible amb altres tècniques quirúrgiques i fisioterapèutiques postoperatòries d'efectivitat àmpliament coneguda".

"La clau està en posar sobre la taula totes les opcions disponibles i elegir aquelles que, per si soles o combinades, millor s'adaptin al pacient i a la lesió concreta que tinguem", conclou l'expert de l'Hospital Quirónsalud Barcelona.