El Tribunal Constitucional ha sentenciat que la malversació entra dins del perímetre de la llei d’amnistia. Ho ha conclòs en la sentència del recurs d’inconstitucionalitat que van presentar les Corts d’Aragó, que qüestionaven aquest delicte. Ara bé, el TC encara no es pronuncia sobre l’aplicació de la norma de l’oblit penal a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i els altres líders del procés condemnats o exiliats, donat que això concerneix la carpeta dels recursos d’empara que ells mateixos han presentat i que han estat admesos a tràmit. “A diferència del que sostenen les Corts d’Aragó, el fet que el Codi Penal no descrigui el tipus penal de malversació al·ludint a l’element subjectiu o intencional recollit a la llei d’amnistia no impedeix que el legislador orgànic pugui incorporar-lo en delimitar les conductes emparades”, argumenta la sentència, segons ha pogut saber ElNacional.cat. Considera que l’exclusió de la malversació és vàlida perquè “parteix de la necessària vinculació entre l’amnistia i el procés independentista, deixant fora altres fets aliens a aquest”.
📝 El TC avala l’amnistia: és constitucional i respecta la separació de poders i la igualtat davant la llei
📝 El TC rebutja el recurs del Suprem contra l’amnistia, però admet que s’ha d’aplicar als contraris al procés
A més, el Constitucional ha aplicat la doctrina que va fixar la sentència de juny rebutjant les acusacions d’inconstitucionalitat relatives a l’absència de previsió constitucional, a la vulneració dels principis de separació de poders i de reserva de jurisdicció, a la lesió dels principis de seguretat jurídica i de legalitat penal i a les suposades infraccions en la tramitació del procediment legislatiu. Sobre el trencament del dret a la igualtat, la sentència recorda que l’amnistia també s’ha d’aplicar als contraris al procés. Igual que en la primera sentència, hi ha hagut vots particulars dels quatre magistrats conservadors: Ricardo Enríquez, Enrique Arnaldo, Concepción Espejel i César Tolosa. A més, avui mateix, el Constitucional també ha rebutjat el recurs que va presentar el Suprem en un cas de desordres públics de Girona.
Segons relaten fonts jurídiques a ElNacional.cat, les referències a la malversació s’han reduït a la “mínima expressió”. Així doncs, la sentència es limita a dir que s’ha d’amnistiar en els termes que hi ha a la llei, és a dir, sempre que no hi hagi ànim d’enriquiment (encara que el Codi Penal no estableixi aquest requisit). En un primer esborrany elaborat per la ponent, la progressista Laura Díez, s’avalava que es perdonés la malversació comesa amb finalitats independentistes, però alguns magistrats van considerar que aquest pronunciament suposava anticipar la decisió dels recursos d’empara i, finalment, es van eliminar els paràgrafs que contenien la interpretació de la malversació.
L’esborrany original, al qual ha tingut accés Europa Press, feia referències molt més explícites i directes als casos de Puigdemont i Junqueras. Al·legava que la llei d’amnistia “exclou” els casos en els quals els fons desviats “no ho van ser amb la finalitat de contribuir a l’objectiu polític del procés independentista català, sinó amb la intenció d’engreixar el patrimoni personal d’algun dels dirigents, promotors o participants”. “Circumscriu l’extinció de la responsabilitat criminal que comporta l’amnistia a aquells supòsits de malversació en els quals el desviament de fons públics hagués tingut per destinació contribuir a l’objectiu polític secessionista que va caracteritzar l’anomenat procés, evitant que poguessin arribar a reputar-se emparats per l’amnistia els qui es van apropiar de recursos públics per incrementar el seu propi patrimoni personal”, subratllava. Però aquestes referències s’han acabat suprimint.
Fa quatre mesos, la sentència del Constitucional que avala la llei d’amnistia tampoc no es va pronunciar sobre la malversació: només hi feia dotze al·lusions perquè el recurs del PP no atacava directament aquest article i, per tant, no tenia motius per estudiar-lo. Les úniques vegades que la malversació apareix mencionada a la sentència són fruit de l’argumentació del PP o del Senat, com a exemple que dona el TC o en la literalitat de la llei d’amnistia. Per tant, són referències que no donaven armes als líders independentistes per aconseguir una amnistia total.
Els dos mesos per aplicar l’amnistia és “suficient per assegurar l’exercici del dret de defensa”
Un altre dels extrems que van recórrer les Corts d’Aragó va ser el límit màxim de dos mesos que tenien els jutges per aplicar l’amnistia. El recurs considerava que era un temps “incompatible amb el dret de defensa de les parts”. No obstant això, la sentència ho desestima esgrimint que el termini és “suficient per assegurar l’exercici del dret de defensa” perquè és “prou extens” perquè les resolucions judicials “es puguin dictar assegurant la prèvia audiència de les parts i del Ministeri Fiscal” i “concedeix marge suficient per practicar les diligències indispensables”.
“La fixació d’un termini legal persegueix garantir que la decisió sobre l’aplicabilitat de l’amnistia a un procés concret es produeixi en un temps raonable”, subratlla. I esgrimeix que els dos mesos no poden ser interpretats com un terme “preclusiu ni resolutori” en el sentit que “una vegada sobrepassat, s’impedeixi qualsevol decisió judicial sobre l’aplicació de l’amnistia en un procés concret”. Així doncs, en alguns casos, la decisió sobre l’aplicació de l’amnistia “podria, justificadament, demorar-se en el temps més enllà de l’esmentat termini”.
L’Aragó va denunciar una “fallida total de l’estat de dret” i la “substitució” del poder judicial pel poder legislatiu
Els dos motius principals que va esgrimir el govern de l’Aragó, presidit per Jorge Azcón, per recórrer l’amnistia van ser la “vulneració del principi d’exclusivitat i independència del poder judicial i de la separació de poders” i la “vulneració dels principis d’igualtat, legalitat, seguretat jurídica, seguretat i interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics”. El text presentat pel govern aragonès sostenia que l’amnistia suposa una “ruptura total de l’estat de dret” i la “substitució del poder judicial pel poder legislatiu” i atorga una “impunitat que no està emparada en la Constitució”. Sobre la malversació, va sostenir que el fet que “hi hagi hagut o no un propòsit d’enriquiment” és “aliè al concepte de malversació” i, per tant, incloure-ho “implicaria fallida del principi de legalitat en matèria penal”.
Els dubtes sobre la legitimitat de les comunitats autònomes per recórrer l’amnistia
La sentència sobre el recurs de les Corts d’Aragó arriba un any i un mes després que les comunitats governades pel PP acudissin en cascada al Tribunal Constitucional: onze governs autonòmics i tres parlaments on el PP i Vox tenen majoria absoluta (sumats a Emiliano García-Page). I s’ha segellat deu mesos després que l’admetés a tràmit (i fes el mateix amb la resta de recursos provinents de les comunitats autònomes). En un primer moment, a petició del president Cándido Conde-Pumpido, el Constitucional va constituir una comissió de lletrats per estudiar si les comunitats podien recórrer una llei penal aprovada a les Corts Generals. El TC dubtava sobre l’admissió a tràmit dels recursos perquè no tenia clar que els governs i els parlaments autonòmics tinguin capacitat de recórrer la llei d’amnistia.
La Constitució estipula que els governs i parlaments autonòmics estan “legitimats” per interposar un recurs d’inconstitucionalitat, però la Llei orgànica del Tribunal Constitucional ho acota i fixa que les autonomies poden recórrer les lleis de l’Estat que “puguin afectar el seu propi àmbit d’autonomia”. El TC havia de decidir si l’amnistia afecta l’àmbit d’autonomia de les comunitats i, per tant, les autonomies tenen capacitat per recórrer-la. Finalment, va considerar que sí al·legant que el criteri “sempre ha estat de molta flexibilitat”, segons van justificar fonts jurídiques a ElNacional.cat. Ara, la sentència justifica la competència de les Corts d’Aragó perquè el recurs pretén “defensar l’exercici adequat de les competències estatals” i denuncia “possibles vicis del procediment legislatiu” i “qüestions que afecten l’entramat institucional i el sistema de principis i valors”.
Les referències a la malversació a la llei d’amnistia
La malversació apareix dues vegades de manera explícita i dues de manera implícita a la llei d’amnistia. D’entrada, l’article 1 fixa que entren en el perímetre de la llei els actes tipificats com a delictes d’usurpació de funcions públiques o de malversació “únicament quan estiguin dirigits a finançar, sufragar o facilitar la realització” de la consulta del 9N del 2014 o del referèndum de l’1-O del 2017 “directament o a través de qualsevol entitat pública o privada, sempre que no hi hagi hagut propòsit d’enriquiment”.
Més tard, deixa clar (en un aclariment que es va afegir durant la tramitació parlamentària al Congrés), que “no es considerarà enriquiment l’aplicació de fons públics a les finalitats previstes quan, independentment de la seva adequació a l’ordenament jurídic, no hagi tingut el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial”. Aquesta és una de les claus. D’altra banda, en el capítol d’exclusions, l’amnistia deixa fora els actes tipificats com a “delictes que afectessin els interessos financers de la Unió Europea”.