Durant molts lustres, els espanyols no van ficar gaire el nas a la vida sumptuosa dels seus antics presidents i del rei emèrit. No ho van fer quan Adolfo Suárez pogué jubilar-se ben tranquil gràcies a la pasta bancària que li havia aconseguit Mario Conde (amb el permís exprés de Joan Carles I), ni quan Felipe va començar a deixar-se retratar en uns iots i avions privats que no concordaven gaire amb els estalvis d’un alt mandatari, ni tampoc quan José María Aznar, a pesar d’un nivell d’anglès que no arribava al First Certificate, aconseguí irrompre al consell d’administració de News Corp —del qual encara en forma part, a raó de tres-cents mil pavos l’any— mercès al suport de G.W. Bush. En una decisió que els nostres enemics lamentaran profundament, la veda s’obrí amb l’emèrit, un home a qui els mateixos polítics que l’adoraven, bo i coneixent perfectament els seus negocis, ara tracten com un malfactor.
Amb la seva obsessió per matar Pedro Sánchez (o, més aviat, per eliminar qualsevol fonament de plurinacionalitat a la governació espanyola), la cúpula més fatxa de la judicatura ha posat l’expresident Zapatero al punt de mira. Primer foren la seva dona i el seu germà; després els quatre fontaners-aconseguidors del PSOE que l’havien ajudat a assolir la secretaria general amb una sabata i espardenya (el clan del Peugeot 407 dièsel, en deien), i ara li havia de tocar el rebre al pobre ZP, el qual, per ironies de la vida, va passar d’ésser un dels principals assassins polítics de l’actual president espanyol —quan l’aparell del partit defensava Susana Díaz— a ser-ne el primer valedor. En aquest moviment, els jutges no han fet res més que seguir els designis de la dreta mediàtica del quilòmetre zero, la qual, i no calia ser el germà bessó de Sherlock Holmes, intuïa que ZP no només anava a Veneçuela a fer-hi missions de pau.
L’omertà sobre la vida econòmica dels pares fundadors de la democràcia espanyola (i del rei com a garant moral de tot l’invent) era una forma més de mantenir viu el relat d’una Transició impol·luta. Però tothom sap comptar... i era prou evident que el sou de la majoria d’alts càrrecs espanyols —com també el d’arribistes catalans per assegurar la unitat de la pàtria, del tipus Albert Rivera— no donava per mantenir un casalot a La Moraleja. De fet, no és gens estrany que les investigacions sobre l’existència milionària (i faldillera) de Joan Carles I comencessin més o menys amb el pressing sobre Jordi Pujol i la seva família. D’una forma involuntària, però fatal, els espanyols van començar a carregar-se la mística de la seva pròpia democràcia, i ara hauran de veure com el seu ídol monàrquic ha de tornar al país d’amagat i també no podran agrair a Pujol tots els serveis que els va regalar per castrar l’independentisme.
Encara té més gràcia que els convergents que van renegar de Pujol i van canviar el nom de Convergència per rentar-la de corrupteles, ara vulguin ressuscitar l’invent d’una forma oceànicament cínica
Té certa conya que el principi de la possible caiguda de Zapatero hagi fet plorar molt més a Gabriel Rufián, que ja comença a tenir coll avall això d’exercir de crossa espanyola del PSOE, que no pas al mateix partit del presidente de la cella. I encara té més gràcia que els convergents que van renegar de Pujol i van canviar el nom de Convergència per rentar-la de corrupteles, ara vulguin ressuscitar l’invent d’una forma oceànicament cínica, només perquè fins i tot un jutge espanyol ha acabat exonerant el Molt Honorable 126, adduint que té les capacitats cognitives limitades. Tot plegat no només certifica la mort de l’autonomisme espanyol, sinó que també exposa la fi d’un gest molt habitual en la política estatal, consistent en emmerdar-ho tot i esperar que un catalanet et salvi el xiringo. Per tant, que tothom estigui al lloro i no caigui a la trampa; aquí s’hi han fotut ells solets i ells solets s’ho han de confitar.
Els polítics catalans ja van advertir la cort madrilenya que la pràctica del lawfare acabaria rebotant-se contra ells mateixos. Llastimosament, a banda d’advertir-los d’això, van decidir que els investirien-ajudarien en quasi tot, a pesar que fossin els principals responsables d’haver-los fotut a la garjola. Per fortuna, la mentalitat del nostre país està canviant i a Catalunya queden ben poques ganes de salvar la papereta dels progres espanyols. A Rufián només li fan cas als bars de Malasaña i processos judicials com els de Pujol mostren la incompletesa de la Transició espanyola (i l’escassa qualitat moral dels fills del president). Aquest caos estatal ens ajudarà, a la llarga, perquè l’Estat quedarà sense gaire fonament. Però ara per ara, l’important és allunyar-se de les trampes dels virreis catalans a Madrit; si volen salvar ZP, que s’ho facin solets, que per això acabaran cobrant del PSOE, ben aviat...