La batalla d’aquest dijous a les portades de la premsa impresa de Madrid és aquesta: ¿és legal que el govern esmeni una llei per modificar-ne una altra amb que hi té poc o res a veure? Això vol fer el govern de Pedro Sánchez per a eliminar la capacitat de veto del Senat, en mans del PP, i presentar els pressupostos a temps.
Els diaris de la dreta (El Mundo, ABC, La Razón), s’agafen a l’argumentari del PP i diuen que no, que el Tribunal Constitucional ho va prohibir en una sentència del 2011. El País –que va guanyant-se altre cop el sobrenom de diari governamental– diu que sí, que el govern de Rajoy ho va fer en 23 esmenes a 14 lleis, entre d’altres la que va consolidar l’aforament de la família reial al 2014.
La gran diferència entre uns i altres és que, mentre els diaris antigovernamentals presenten aquest tema en primera pàgina, El País no, i s’estima més donar l’obertura a la rebaixa en el preu de la llum. Els altres tres se’n riuen, d’aquesta mesura, perquè han passat comptes i els hi surt que l’estalvi serà de dos euros al mes per rebut. El que per uns és bé, per altres és mal. I així anar fent.
Alta temperatura
És molt alta la temperatura de les portades de la premsa d’oposició. El Mundo parla de “burla de Sánchez al Congrés”, i sembla que el concepte quedarà, que el veurem fixat com a nom propi de la maniobra que ha orquestrat el govern espanyol per fer passar els pressupostos. Fins i tot li dediquen la frase de sota la capçalera, aquest dijous una d’Ovidi, molt adient: les lleis hi són perquè el poderós no ho pugui tot.
La bronca als tabloides conservadors de Madrid és gran aquests dies. Tot ho aprofiten, amb expressions crues i volcàniques, i aquell to castrense, per tirar-se a sobre de Sánchez. Ara mateix li mantenen oberts tres fronts: la tesi doctoral presumptament plagiada (atenció que aquest dijous, per primer cop, també fa acte de presència a la portada d’El País); l’informe sobre els manuals escolars que acusa d’adoctrinament a alguns dels editats a Catalunya (atenció a la foto de la ministra Celáa a El Mundo), i els pressupostos del 2019. Quanta, quanta guerra… per a 84 diputats.
El quart front i els Jordis
Aquest dimecres s’hi afegeix un front més: les protestes de jubilats davant el Congrés.
Esclar, cada diari ho interpreta a la castellaníssima faisó del “Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor” (il·lustració) que va fer entrar en la historia a la casa de Trastámara. Així, mentre El País s’ho treu de sobre com pot amb una foto fluixa, per tancada i estàtica, i un titular que… vés (“Tensió en la protesta dels jubilats…”), El Mundo ho aprofita per a assenyalar a Pablo Iglesias com un oportunista (“Plató callejero ante las Cortes”, titula) i La Razón clava una puntada a Sánchez en el cul dels jubilats (“Els pensionistes es revolten contra el ‘govern social’”).
La foto d’El Mundo és magnífica, amb Iglesias voltat de jubilats, antiavalots i càmeres de televisió. Inevitablement, la foto de La Razón fa venir al cap que tal dia com aquest 20 de setembre, davant del Departament d’Economia, no es va poder fer ni una sola foto amb un avalot com el mogut aquest dimecres pels benemèrits jubilats madrilenys, llançament de tanques inclòs. Ni als pensionistes ni a Iglesias els engarjolaran per rebel·lió. Així ha de ser. Els Jordis, des de la presó, hi estaran d’acord.