Dimarts 14 de maig. Dos dies després de les eleccions catalanes del 12-M i en plena precampanya de les eleccions europees. És la data en què el PP vetarà la llei d’amnistia al Senat i la retornarà al Congrés dels Diputats perquè, llavors sí, la cambra baixa aprovi de forma definitiva la norma que ha de reparar la persecució judicial a independentistes. Aquell dia, doncs, acabarà un període de dos mesos en què el partit d'Alberto Núñez Feijóo ha fet ús de la seva majoria absoluta per retenir la llei a la cambra i intentar que la norma tardés el màxim de temps possible a entrar en vigor.
Fa un parell de setmanes, el PP va convocar pel 14 de maig un Ple extraordinari al Senat. Aquella setmana no estava prevista cap sessió plenària perquè el 15 de maig és festiu a Madrid. Però els populars no confirmaven encara si col·locarien en l'ordre del dia d'aquell Ple la llei d'amnistia. Ho han confirmat aquest dilluns en sortir de la reunió de la ponència de la comissió conjunta Constitucional-Justícia de la cambra alta. En aquesta reunió s'ha aprovat un informe contrari a la norma que s'haurà de revalidar en la comissió que es reunirà dijous 9 de maig. L'informe aprovat aquest dijous en la ponència s'ha basat en el text de dos lletrats que denuncien que la llei d'amnistia és anticonstitucional i que consideren que una norma d'aquest tipus "entra en conflicte amb l'arquitectura jurídica" de la Unió Europea.
La comissió que se celebrarà el pròxim dijous 9 de maig aprovarà un dictamen per vetar la norma (una esmena a la totalitat). I aquest dictamen es votarà al Ple del dia 14 de maig. Un cop el Senat informi el Congrés que ha decidit vetar l'amnistia, la cambra baixa podrà aprovar definitivament la norma, que serà publicada al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE).
L'amnistia, congelada al Senat durant dos mesos
El passat mes de novembre, quan ja era coneguda la intenció de Pedro Sánchez de pactar amb l'independentisme una llei d'amnistia, el PP va fer ús de la seva majoria absoluta al Senat per modificar el reglament de la cambra. Van aprovar que la Mesa del Senat tingui la potestat de decidir si una iniciativa legislativa que ve del Congrés es tramita pel tràmit d’urgència o no. És a dir, d'aquesta manera els populars van aconseguir endarrerir fins a dos mesos la tramitació al Senat de la llei d’amnistia i no vint dies, tal com estava previst fins llavors.
Durant tot aquest temps, el PP ha convertit el Senat en un plató de la gesticulació. Fins i tot ha iniciat un xoc institucional amb el Congrés dels Diputats, que de res serveix. Ha convocat comissions generals de les comunitats autònomes perquè els diversos barons territorials del PP desfilessin a criticar la norma. Fa un mes, Pere Aragonès va aprofitar aquest aquelarre dels populars contra l'amnistia per anar-hi a defensar la norma, reclamar un referèndum d'autodeterminació i reclamar per a Catalunya un sistema de finançament singular.
Durant aquest temps, fins i tot, el PP va marcar un gol en pròpia porta. Perquè la Mesa del Senat, amb majoria absoluta popular, va demanar un informe a la Comissió de Venècia sobre l'amnistia. El tret li va sortir per la culata. Perquè aquest organisme va ser només una mica crític amb les formes de la tramitació, però va avalar que les amnisties no atempten contra la separació de poders.
Després del 12-M, en precampanya europea
Així doncs, l'amnistia sortirà del Senat un cop ja s'hagin celebrat les eleccions catalanes. Tot i que s'havia estat estudiant aquesta possibilitat, el PP ha descartat finalment utilitzar en benefici propi pel 12-M el soroll mediàtic que hagués generat aquell Ple. Sí que en podrà fer ús, però, de cara a les eleccions europees. De fet, aquest mateix dilluns el PP ha anunciat una manifestació a Madrid pel dia 26 de maig contra Pedro Sánchez, en defensa "de la democràcia, la independència judicial i la llibertat de premsa".
La setmana passada, després que Pedro Sánchez confirmés que havia decidit continuar com a president del govern espanyol, Alberto Núñez Feijóo va anticipar que si el projecte del líder socialista és “emular règims que no creuen en la plena llibertat”, tindria “la mobilització que buscava, però no en els termes que esperava”.