Les portades de La Vanguardia i d’El Mundo d’aquest dissabte assenyalen el conflicte que intoxicarà i sotragarà la política espanyola les properes setmanes: l’enfrontament entre el Tribunal Suprem i el govern espanyol i el seus instruments polítics, judicials i mediàtics. La contesa no és l’habitual i espessa baralla de pinxos de casino. No. És poder contra poder enmig del cafarnaüm constitucional i econòmic que travessa Espanya. El Suprem, expliquen els diaris, es queixa que la Moncloa i la majoria parlamentària del bloc d’investidura buiden de contingut i efectes la sentència contra els condemnats per l’1-O. Que així els obliguen a menjar-se-la. L’ABC ho anomena “deixar l’Estat indefens”, i gran part de la política i del kommentariat espanyol parla de “traïció”, “nou cop d’Estat”, etcètera, en la millor tradició primitiva i salvatge del patriotisme espanyol de fària, carajillo, escuradents i escopidora. El contingut s’esborra perquè la reforma de la sedició, en la pràctica —així obre El Punt Avui—, deroga el delicte tipificat el 1822, remudat el 1995 i el 2015, i aplicat un sol cop des que es va aprovar la Constitució espanyola: el 2019 contra els líders catalans independentistes. Els efectes s’eliminen en aprovar els indults als condemnats —parcials i revisables, recorda-te’n— i en associar els fets del procés independentista al nou delicte de desordres públics agreujats, amb penes inferiors.
Al Suprem l’espanta —“l’enerva”, diu l’Ara— que la sentència del 2019 quedi de fet desautoritzada per vies indirectes: els indults i la reforma de la sedició, sí, però també la resistència de diversos tribunals europeus i la decisió de la justícia de la UE sobre el cas, encara pendent, si cau del costat dels condemnats i exiliats. Això posa en solfa tota la operació de càstig de l’independentisme, des de les mistificacions incloses en els informes de la Guàrdia Civil i la Policia espanyola, fins a la instrucció fantàstica de l’Audiència Nacional i la vista oral del Suprem, presidida pel magistrat Manuel Marchena, i els recursos sistemàticament rebutjats pel Tribunal Constitucional. Al Partido Popular i a les seves terminals mediàtiques, desfermades com una allau, també els fa por que quedi deslegitimada i reprovada com un fracàs l’actuació de Mariano Rajoy i els seus governs, des de la derrota en la batalla del relat davant l’independentisme fins a la manipulació del Constitucional, la policia patriòtica… que s’afegirien als casos de corrupció que els cauen a sobre com cops de mall amb la regularitat que sonen les campanes del Big-Ben.
Tot això sense entrar gaire en les repercussions del cas sobre la política catalana. Una, el desemparament de l’exili i la mort política i civil de Carles Puigdemont. Dues, reblar el clau de l’hegemonia de l’opció d’ERC per la taula de diàleg, l’acord de claredat, bla, bla, bla, i marginar l’alternativa de la confrontació que promou Junts —efecte al que hi contribueixen amb eficàcia notable els seus mateixos dirigents amb tot de confusió i baralles—. Suma-hi la sensació d’oblit i nosa que senten els més de 3.000 processats independentistes, que no es beneficien de la moguda, i l’alerta de les bases indepes per la possibilitat que el nou delicte de “desordres públics agreujats” faciliti la criminalització i el càstig de la protesta i la dissidència.
És fàcil adonar-se de la tragèdia dels diaris que pretenen processar-ho en una portada impresa, oimés quan el seu paper sembla més protegir al seu bàndol que informar als ciutadans. El títol de La Vanguardia té un registre temorós, poruc, insegur. Sembla que el diari pateix perquè la reforma de la sedició no resolgui res —a l’editorial parla de fomentar “la convivència”, “la distensió”, fum, fum, fum—. El País, en canvi, obre portada tot presentant la reforma com un acord de la majoria —legítim, això és— i administra un lenitiu a la ferida de l’espanyolisme en recordar que, tanmateix, Puigdemont “s’enfrontarà a penes elevades”, no passin ànsia. El Periódico i La Razón tornen a coincidir i donen el títol principal al compromís del president del PP, Alberto Núñez Feijóo, de recuperar el delicte de sedició, malgrat que cap democràcia europea el contempla. I encara queda entomar el futur de la malversació, el delicte que sosté les penes més dures als condemnats. Això no ha fet més que començar. Continuarà.
