Juan Carlos Campo s’ha fet famós cap a les 10 del matí d’aquest dimecres. A Campo, ministre de Justícia, no el coneixia gairebé ningú fora dels gremis afectats, fins que ahir va anunciar que el govern espanyol estudiaria l’indult dels presos polítics la setmana que ve. Ho ha dit en to un xic pinxo, com sol, sense dir noms i amb un deix de fàstic, com si s'hagués tacat la corbata al casament de la seva filla: Esos indultos que le interesan, porque les tocan, ha etzibat a la diputada Laura Borràs, que li havia deixat anar una pregunta com qui llença una granada de mà.
Els periodistes competents han sabut en aquell mateix moment que el ministre havia fet la portada de tots els diaris de Madrid i Barcelona. Per paga, el, dia abans s’havia sabut que el govern espanyol estudia reformar el delicte de sedició com una porta del darrera a la rebaixa de penes dels presos. I així és: totes les portades obren amb aquest afer (excepte la d’El Periódico, que avui és com l’Ara de diumenge però en dijous). En fi. Que el Quioscos & Pantalles es podia haver escrit sense esperar a la matinada, catorze o setze hores abans.
Així, la tuna mediàtica de la dreta cantaria en primera pàgina el clavelitos de sempre, amb les estrofes de sempre: Traició a Espanya, Pedro Sánchez covard, Els colpistes no pagaran les seves malifetes, El govern [espanyol] se’n riu dels espanyols, La Justícia queda amb el cul enlaire, L’Estat de Dret se’n va per l’aigüera, etcètera.
Els diaris més del govern, en canvi, en to greu i contingut, amb un pessic de sucre, farien el relat de la distensió: El govern [espanyol] pica l’ullet als catalans, Gest d’apaivagament des de Madrid; Sánchez cerca de refer els ponts; Espanya gira full de la repressió, Madrid mou la fitxa del retrobament, bla, bla, bla.
La gràcia de tot això no és que sigui cert —amb l’aigua que baixa, encertar les portades d’avui era un joc de nens— sinó que encara no ha passat res! No s’han casat i els familiars ja parlen del bateig. Hi ha mals precedents abundosos. Potser els diaris haurien de ser una mica més prudents i no deixar-se endur pels seus (bons o mals) desitjos o les ganes que les coses siguin d’aquesta o d’aquella manera. Perquè les últimes promeses de Pedro Sánchez —la taula de diàleg, posem per cas— han acabat en pizza amb pinya.
Per ser honestos, justos i equànimes, cal remarcar que avui La Razón es desmarca dels seus companys de tuna i edita un títol informatiu, que fa veure la contradicció d’estudiar mesures de gràcia per als presos polítics i negociar alhora els pressupostos amb Ciutadans, que considera gairebé imperdonables als presos i exiliats —o fa molts escarafalls en aquesta línia. La Razón no ho fa de franc. En realitat, dispara a Ciutadans perquè així ajuda la línia oficialista-rajoyista-casadista del PP, que ha estat sempre la seva.
És remarcable la fredor de La Vanguardia —o aquest és l’efecte que fa la portada. A l’editorial s’explica l’actitud. El diari dels Godó no balla mai de pressa i es veu que no les té pas totes. “No serà un camí de roses, tampoc no serà una via ràpida, ni es coneix el resultat final. Però cal celebrar-ho com una notícia esperançadora”, diu. Millor amb moderació, que a Pedro Sánchez se li coneixen els coixos asseguts.
