Com gairebé sempre que venen mal dades per la justícia espanyola, les portades ignoren les notícies desfavorables al torcebraç legal que se segueix a Brussel·les per l’extradició del president i dels consellers a l’exili. De moment, la justícia belga ha ajornat la decisió sobre les euroordres i s’esperarà a la resolució del recurs sobre la immunitat de Puigdemont, Comín, Puig i Serret. Els jutges brussel·lesos han xutat la llauna fins al 3 de febrer que ve. 

De tot això no se’n canta ni gall ni gallina a cap portada fora de la de l’Ara, El Punt Avui i una inversemblant La Razón. A Puigdemont, ni aigua. Ni La Vanguardia ni El Periódico ho tenen. La fotografia de l’Ara, a més, amb els exiliats i el seu equip legal envoltats de periodistes i micròfons, haurà caigut tan simpàtica com un cop de puny. D’aquí plora la criatura. 

És veritat que altres notícies feien molta competència a la cosa jurídica. La pujada d’impostos que s’incorporarà als propers pressupostos de la Generalitat és un afer que competeix molt bé amb qualsevol altre que li posis al davant. De fet, qualsevol que toqui la cartera disputaria la posició de privilegi a la portada. En el cas que es tracta, hi havia un altre titular possible que és la rebaixa d’impostos per a les rendes més baixes, però això té poca grapa i no només perquè les rendes més baixes comprin menys diaris.

A la premsa impresa de Madrid, la portada estava cantada des que ahir al matí Pedro Sánchez va rebre Pablo Casado i Inés Arrimadas. Era el primer acte de l’operació amb què el candidat socialista vol presentar com a únic possible l’acord amb Unidas Podemos amb el permís d’Esquerra. El segon acte és avui, amb la ronda de trucades als presidents autonòmics, entre ells el de la Generalitat, en un xou que sembla un d’aquells mítings indepes interminables dels “dies històrics”, en què l’escaleta incloïa entre quinze i vint oradors. 

La dreta mediàtica està empipada i parla del “xantatge” de Sánchez, de les seves cessions al “comunisme” i al “separatisme” i més encara. El candidat és presentat com un enredador que es refusa a acceptar la “via constitucional”, com si l’altra que ja té mig apamada no ho fos tant o més —i PP i Cs no el vulguessin enredar tant o més. L’independentisme es queixa molt de les fabricacions del complex juridicopolicial espanyol, de la desproporció de les seves actuacions i sentències, etcètera. Encara gràcies que no els escorcollen ni jutgen aquests diaris.