“…resulta que aquell mort de gana havia cregut que els deutes s’acaben amb la mort. I no. No.” És el que li explica Franco Lecca-lecca, un usurer napolità, a Dona Imma, la boss de la família camorrista Savastano, per justificar l’agressió a la filla del mort perquè pagui el que devia son pare. Pertany a una escena de Gomorra, la sèrie sobre els clans mafiosos de la regió de Nàpols. El capteniment avantatgista, rancuniós i venjatiu de Lecca-lecca ve a la memòria en veure la pressa del Tribunal de Comptes espanyol per rebutjar els avals de l’Institut Català de Finances (ICF) i embargar béns per valor de 5,4 milions d'euros per cobrir la fiança contra uns trenta exalts càrrecs de la Generalitat acusats de malversació comptable en l'acció exterior 2011-2017. Als avals de l’ICF no s’hi havia oposat cap dels actors en el procés, però la delegada instructora, Esperanza García, els va rebutjar ahir, sense explicació, en assabentar-se que el govern espanyol i el PP havien pactat la renovació de l’organisme. García tenia aquesta carpeta sobre la taula feia setmanes.
La malversació penal no s’ha pogut provar de fet en cap procediment judicial de l’1-O. Però, alehop!, el Tribunal de Comptes —que no és cap tribunal, sinó un òrgan polític de control— té molta flexibilitat per fabricar una acusació de malversació comptable, a més d’un bastó que consisteix a embargar preventivament el patrimoni personal dels acusats per cobrir el valor presumptament malversat —abans de determinar-ne la culpabilitat—. Diràs que és un procediment bàrbar, poc compatible amb el concepte liberal i democràtic dels drets civils i de la justícia, la presumpció d’innocència i el càstig personal de l’exercici públic, etcètera. Que semblen les penes del Tribunal de Orden Público del franquisme. Al Tribunal de Comptes se li’n refot. A la majoria dels diaris, també. De les portades de Madrid només en parla La Razón i a la peça més petita. La resta, res. Per contrast, tots els diaris de Barcelona obren la portada amb aquest afer. Fora d’El Periódico, que s’ha estimat més destacar les “picades d’ullet” del govern espanyol a ERC en la llei de la memòria històrica (no és broma, tens la portada a sota) i no diu ni ase ni bèstia de les confiscacions del Tribunal de Comptes. Potser els altres tres diaris són uns sapastres o uns sentimentals. Ja es veu, però, que El Periódico ha deixat el tema fora deliberadament —no ha estat una badada— i s’ha volgut sumar a l’omertà amb què la premsa madrilenya tracta l’afer. Queda clar el missatge.
Els diaris de Madrid obren tots amb l’acostament entre la Moncloa i el PP per acordar la renovació del Tribunal Constitucional i del Tribunal de Cuentas. Fa l’efecte que ho celebren força. Té molta gràcia com ho aborda El Mundo, per la naturalitat amb què accepta la subhasta partidista d’aquestes institucions com un procediment normal. Sembla que es fregui les mans perquè el pacte afebleix la posició de Pedro Sánchez per “negociar el Poder Judicial”. Negociar? Per paga, en un subtítol, avisa que el PSOE haurà de cedir a la reforma del Poder Judicial que vol el PP si vol “controlar el Tribunal Constitucional el 2022”. Controlar? Doncs això, que els acusats de malversació comptable ho són per un Tribunal de Comptes que va ser “negociat” i ara és “controlat” pels mateixos que es reparteixen el Consell del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional. La Democràcia Consolidada™. Per cert, l’associació entre el Tribunal de Comptes i l’escena de Gomorra venia també perquè una de les confiscades és Maryse Olivé, exdelegada de la Generalitat a París. Maryse va morir el 2017 però li reclamen els diners a la seva filla Chantal. Per si tenies dubtes que és un procediment primitiu i bèstia. Això és el que les portades callen.
La Vanguardia, portada
El Punt Avui, portada
Diari Ara, portada
El Periódico, portada
El País, portada
El Mundo, portada
ABC, portada
La Razón, portada
El Periódico de España, portada