L’excomissari José Manuel Villarejo ha obert portades als mateixos diaris que avui li neguen presència en primera pàgina. Mentre el que ha declarat en altres ocasions servia als interessos d’uns o altres, era bon material. Ahir l’expolicia va declarar que l’imam de Ripoll, capità dels terroristes islamistes que van atemptar a Barcelona i Cambrils el 17 d’agost del 2017, se li va escapar de les mans a l’exdirector del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), Félix Sanz Roldán, que pretenia donar “un petit ensurt a Catalunya”, tot implicant que era un càstig per a l’independentisme. Villarejo costa de creure. Però és que no costava de creure abans? O és que els diaris només creuen el que diu si encaixa amb els seus interessos polítics o institucionals del moment? Per què en l’afer entre Joan Carles I i Corinna té crèdit i no el té quan parla de l’imam de Ripoll? Òbviament, els diaris valoren cada declaració de l’antic comissari com els sembla i és just que així sigui, perquè és ingenu pensar que Villarejo diu sempre la veritat o que és veritat tot el que diu, sobretot quan declara sense proves. Però és ben casual que no apliquin la mateixa ponderació, tan fina i exquisida, quan es tracta de posar negre sobre blanc sobre quina fou la relació del CNI amb l’imam, d'esbrinar què en sabia de tot plegat el govern espanyol del moment, si es va aprofitar l’avinentesa per empastifar l’independentisme o què s'amaga als ciutadans. La resta de les consideracions sobre el cas les tens molt ben aplegades i relatades a l’editorial d’aquesta santa casa i a la columna de l’Iu Forn. En portada ho donen, en petit, La Vanguardia i El Punt Avui. L’Ara una mica més gran.
Qui ha fet sort amb Villarejo és el govern espanyol actual, que ha tornat a desdir-se d’una promesa electoral amb aquella alegria, cosa que cap diari exposa com a tal en primera pàgina. Casualment es tracta de la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició, i delictes relacionats amb la llibertat d’expressió (com les injúries a la Corona) inclosos en l’anomenada “llei mordassa” i en la reforma del Codi Penal que el govern de Mariano Rajoy va aprovar el 2015 passant-hi el corró parlamentari de la majoria del PP, únic partit que va votar aquesta legislació repressiva. Tot això no es tocarà aquest 2022, segons el pla normatiu del govern de Pedro Sánchez. Tampoc no s’endegaran la reforma del sistema de finançament autonòmic ni la Llei de la Corona, que havia d’obligar a més transparència la monarquia i reformar la irresponsabilitat del Rei. Són matèries referents a la crisi catalana, als drets i llibertats polítics i civils dels ciutadans i a la reforma de l’arquitectura institucional d’Espanya. Però què és tot això al costat de les boles, mistificacions i ensarronades de Villarejo o les conseqüències de la pandèmia?
Justament una altra de les seqüeles econòmiques de la covid-19 és la pèrdua de poder adquisitiu de la gent. La inflació, que empobreix tothom, però especialment les rendes més baixes. Ho diu un estudi de la Fundació La Caixa, que només es veu a la portada d’El País, que insisteix —és el segon dia consecutiu— en el tema: els salaris creixeran tres vegades menys que l’IPC, és a dir, perdrem poder adquisitiu. Tot això apareix en una peça petiteta. Per a més inri, el nou president del Bundesbank, Joachim Nagel, s’ha estrenat en el càrrec amb l'avís que la inflació pot seguir en valors alts més temps del que ens pensem. Naturalment, Nagel demana al Banc Central Europeu que no li tremoli la mà si convé a prendre mesures dures per aturar la inflació: és a dir, taxes d’interès més elevades, restricció del crèdit… Tot això rima amb retallades. Endevina qui en patirà les conseqüències.
La Vanguardia, portada
El Punt Avui, portada
Ara, portada
El Periódico, portada
El País, portada
El Mundo, portada
ABC, portada
La Razón, portada