És incontrovertible que la confiança dels socis habituals cap a Pedro Sánchez està sota mínims. L’esclat del cas Santos Cerdán arran de l’escandalós informe de la Guàrdia Civil ha suposat un autèntic terrabastall al si del PSOE i en l’horitzó de la legislatura. El soci de coalició ha fet patent la seva incomoditat, els partits que van permetre a la investidura s’han allunyat més que mai dels socialistes i el PP aprofita el context per burxar insistentment en la ferida. Sánchez s’ha quedat sol. Tanmateix, no està previst que cap actor trenqui la inèrcia per fer un pas endavant que doni la volta definitiva a la legislatura. Ni moció de censura impulsada pel PP ni qüestió de confiança plantejada per Pedro Sánchez. Cap pas endavant perquè seria un pas en fals. El president espanyol convida i anima el líder del PP a intentar censurar-ho, conscient que una derrota del popular seria un triomf socialista. Però Gènova evita regalar-li un “baló d’oxigen”. I el president espanyol, conscient del neguit dels seus socis, fuig d’una qüestió de confiança. L’enfrontament, doncs, se circumscriu en la batalla dialèctica.
La realitat és que els dos mecanismes que la Constitució posa a sobre de la taula per fer front a crisis de credibilitat d’un president espanyol s’albiren inviables i estan lluny d’entrar en acció per motius paral·lels i contraposats. “Arribarem sols en dos anys o amb algun dels socis ara”, esgrimeixen des de l’entorn d’Alberto Núñez Feijóo, allunyant una hipotètica moció de censura sense aparences de prosperar. El nucli dur del líder del PP defensa que els populars no “hiperactuaran” i assumeixen que els socis no tenen incentius per deixar caure al president espanyol. “És un negoci per a ells. És la màquina escurabutxaques, sempre cauen monedes”, esgrimeixen les mateixes fonts. El PP comprova que els socis estan marcant distàncies amb el PSOE, però constata que el seu allunyament no és a costa d’un acostament a Feijóo.
“No hem de buscar un desfogament que dura 48 hores, hem d’establir una estratègia per fer fora Sánchez i que se’n vagi”, va argumentar Alberto Núñez Feijóo dimarts en una entrevista a Herrera en COPE. “No em falten ganes, em falten quatre vots. Si apareixen, no ho dubtaré ni un instant”, va afegir dimecres durant la sessió de control al govern espanyol al Congrés. “Per als socis, la debilitat és una oportunitat”, afegeix una veu de la direcció del PP, que insta els aliats parlamentaris de Sánchez a “retirar la confiança” al president espanyol més que mostrar una confiança que se sumin a una moció de censura. “El més raonable és esperar”, afegeix un altre membre de la cúpula de Gènova. I des de l’entorn de Feijóo postil·len que, estant a l’oposició, els populars tenen “temps”. “No tenim ansietat ni pressa”, reblen.
La realitat és que en els últims mesos Feijóo ha apel·lat en diverses ocasions els socis habituals del PSOE, especialment Junts i el PNB, perquè se sumeixin a una moció de censura. Tanmateix, sempre ha estat una aliança que ha estat lluny. L’enfrontament públic i notori entre el PP i el PNB al Congrés (amb Miguel Tellado com a màxim exponent i el palauet a París com a gran cavall de batalla) han allunyat més que mai als jeltzales dels populars. I els obstacles que Gènova ha posat a l’oficialitat del català, el basc i el gallec a la Unió Europea i la croada contra l’amnistia no contribueix a un clima de futura entesa amb els juntaires. El PP necessita seduir algun dels socis, però espera amb passivitat (una trucada) mentre es llença pedres sobre la seva pròpia teulada. “Som incapaços de convèncer quatre diputats perquè tenim principis. Això farà que ens costi més temps arribar a la Moncloa. Però és una manera d’arribar molt més neta, molt més sana i molt més edificant per a la ciutadania”, va reconèixer fa uns dies Borja Sémper.
El risc de sotmetre’s a una qüestió de confiança
Queda clar, doncs, que Alberto Núñez Feijóo no té números per censurar Pedro Sánchez i que no s’atrevirà a fer un salt al buit. Opta per romandre impàvid per si algun soci es despenja, sense gaires esperances que això passi. En paral·lel, el president espanyol tampoc no fa ús del mecanisme que té a les seves mans per ratificar i cohesionar la majoria de la investidura: la qüestió de confiança. Per superar l’examen, necessitaria més sis que nos i, en cas de suspendre’l, hauria de dimitir i el rei faria una nova ronda de consultes per buscar un candidat a la investidura per succeir-lo.
Tanmateix, reeditar la confiança de tots els socis parlamentaris seria una tasca d’alta complexitat. Gairebé una quimera. “Li hem explicat que, des del desembre, estàvem al límit de la confiança amb el PSOE i li hem volgut explicar directament per què consideràvem que hi ha tants dèficits en el compliment de l’Acord de Brussel·les i que això ens plantejava molts dubtes de la continuïtat de donar suport al govern espanyol”, va sostenir el dimarts el secretari general de Junts, Jordi Turull, després de reunir-se amb Pedro Sánchez a la Moncloa juntament amb Míriam Nogueras. “Cal aprofitar el temps que ens quedi aquí per avançar”, va verbalitzar l’endemà el líder d’ERC a Madrid, Gabriel Rufián. “No ens facin escollir entre corruptes rònecs i corruptes prèmium. Els direm que la gent decideixi i no ens responsabilitzin del que hagi de passar”, havia proclamat unes hores abans durant la sessió de control en un to molt més desafiador.
I la tònica de tots els socis ha estat la mateixa en els últims dies. Podemos i el BNG van plantar el president espanyol i no van assistir a la reunió a la Moncloa. “No participarem d’una operació de rentada de cara d’un partit corrupte”, va justificar el portaveu de Podemos, Pablo Fernández. I el diputat del BNG Néstor Rego es va expressar en els mateixos termes: “El govern espanyol no pot buscar una foto de suport que desviï l’atenció o pretengui diluir responsabilitats. [...] No participarem en l’intent de blanqueig”.
Sobre una hipotètica qüestió de confiança, hi ha socis que la reclamen i socis que la veuen com una via mort ateses les dificultats que Sánchez la superi. “No s’atrevirà perquè és molt difícil que la guanyi”, reconeix una veu de pes de Podemos. “La nostra distància amb el govern espanyol és cada vegada major”, admeten els morats. La realitat és que la confiança trontolla. Per a Gerardo Pisarello, dels Comuns, està “trencada” fins que “no es conegui tota la veritat”. Per a Àgueda Micó, de Compromís, està “totalment trencada” i el camí hauria de ser, obertament, sotmetre’s a una qüestió de confiança. “Si vol la nostra confiança, se l’ha de guanyar amb mesures i canvis reals”, avisa.
El precedent de la moció de censura de Felipe González: un “deure moral” que el va catapultar a la majoria absoluta
Parlant sobre la idoneïtat d’una moció de censura, sempre ve a col·lació l’exemple de Felipe González. La va presentar el 1980 contra Adolfo Suárez, li van faltar 24 vots per guanyar, però la història explica que va ser un revulsiu perquè dos anys més tard aconseguís la majoria absoluta que el va portar a la Moncloa. Segur que va ajudar que, per primera vegada, el debat es retransmetés en directe íntegrament per RTVE. “La moció de censura ha estat ja útil com a procediment de dinamització de la vida política, com fórmula de creació d’una il·lusió col·lectiva que ha acabat amb el mite del desencant polític”, va defensar Alfonso Guerra, que era portaveu del PSOE, des de la tribuna. “És també un deure moral quan l’oposició considera que el govern espanyol no ha defensat els interessos de la nació i dels interessos dels ciutadans”, va afegir. “Una moció de censura és un impuls per a la clarificació i perquè cada partit prengui posició sobre el que passa políticament al nostre país”, va reblar.
Durant el seu discurs, Felipe González va esgrimir que dos dels objectius d’haver presentat la moció de censura eren que el seu “projecte global com a socialista” fos “debatut per les forces polítiques” i que servís de “base per traçar un camí pel qual pugui discórrer la majoria” de la cambra i per “expressar la voluntat que pugui fer-ho la major part de la societat espanyola”. “Avui més que mai, els ciutadans necessiten conèixer quines són les raons de la seva esperança i també les de la seva pròpia seguretat. Només així se’ns pot integrar amb il·lusió al projecte de l’Espanya nova que volem tots”, va postil·lar. Dos dies més tard, abans de la votació, el líder socialista va retreure al líder d’UCD que el govern espanyol s’havia “quedat sol”. Suárez només va rebre els 166 vots de la seva formació, mentre que González va obtenir 152 sis.
Antonio Hernández Mancha, contra la majoria absoluta del PSOE per guanyar visibilitat
Set anys després de la moció de censura de Felipe González, que li va acabar obrint les portes de la Moncloa, Antonio Hernández Mancha va voler repetir la mateixa estratègia. Poques setmanes després de ser elegit líder d’Aliança Popular agafant el relleu de Manuel Fraga, el seu partit va registrar una moció de censura contra Felipe González. En aquesta ocasió, hi havia un afegit: no tenia escó al Congrés (era senador) i era la manera de donar-se a conèixer i contraposar directament el seu model al del govern socialista. Tanmateix, no va complir el seu objectiu davant un PSOE que tenia majoria absoluta: es va haver d’enfrontar a les crítiques de tots els partits i la Moncloa va tenir un perfil baix i una actitud passiva (González no va arribar ni a intervenir). “Si del que es tracta és d’iniciar una campanya electoral o de popularitzar un líder, el que semblava inexplicable comença a tenir explicació”, li va etzibar el vicepresident Alfonso Guerra.
El 2017, Hernández Mancha va recordar aquells moments. “Necessitava atreure l’atenció de l’electorat de centredreta i mostrar-me com a líder d’aquest espectre per frenar l’ascens d’Adolfo Suárez amb el CDS”, va assegurar a El País. “Sabia que era impossible, però vaig ser tan agosarat i boig d’anar contra Felipe González i vaig aconseguir coses importants com frenar Suárez, que no va tornar a aixecar el cap”, va expressar. Tanmateix, dos anys més tard, no només no va aconseguir guanyar les eleccions, sinó que va ser rellevat al capdavant d’AP per Manuel Farga, que va reprendre les regnes de la formació per pilotar la seva refundació fins al Partit Popular.
Pablo Iglesias contra Mariano Rajoy per “assenyalar el camí de l’entesa”
Més exemples. En plena tempesta de corrupció del PP i després de la tornada de Pedro Sánchez al capdavant del PSOE, Pablo Iglesias va presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy. El líder de Podemos va voler marcar perfil propi per erigir-se en una alternativa viable al PP i guanyar punts en la pugna pel lideratge de l’esquerra. “Avui intentarem assenyalar un camí en el qual esperem que aviat ens acompanyin altres. Vull dirigir-me a la bancada socialista. Després de les eleccions del 20-D la nostra falta d’entesa va obrir la porta a la conformació d’un govern amb Rajoy al capdavant”, va recordar. I els va allargar la mà: “Les circumstàncies d’avui ens obliguen a buscar l’entesa. Vull demanar-los que intentin posar-se d’acord amb nosaltres”.
En nom del PSOE, José Luis Ábalos va qüestionar els objectius de la moció de censura. “No s’aconseguirà un resultat en el qual es pugui visualitzar una alternativa. La moció no prosperarà i, al final, l’únic que s’aconseguirà és que aquesta bancada [la del PP] s’aixequi a aplaudir com si hagués superat un atac ferotge i una prova dificilíssima”, va criticar. “El consolidarem una miqueta més. Aquesta és la foto que quedarà. Enfortirem aquell que volíem censurar i no em sembla la via més adequada”, va afegir. El diputat socialista va demanar no generar una “falsa expectativa” amb un “acte fallit en origen”. Per la seva banda, Mariano Rajoy va desacreditar el que va qualificar de “paròdia de censura” i de “moció de foguejament”. “No té raó ni en el fons ni en la forma, ni en les excuses que al·lega ni en l’ús improcedent i capritxós que fa”, va lamentar. “La seva moció no té caràcter constructiu, simplement mediàtic, per ocupar més quota de pantalla”, va afegir el portaveu del PP al Congrés, Rafa Hernando.
L’única moció que ha triomfat: Sánchez contra Rajoy per la Gürtel
En els 47 anys de vigència de la Constitució Espanyola, només hi ha hagut una moció de censura que hagi prosperat al Congrés. I és recordada per tothom. Va ser la que va impulsar Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy el maig del 2018 després de la sentència de la Gürtel. El líder socialista va aconseguir arribar a la Moncloa amb el suport de l’independentisme vuit mesos després del referèndum de l’1O. Va ser presentat per José Luis Ábalos, que va defensar que no era una “moció instrumental”, sinó una “resposta serena i ferma " i un “mecanisme que retreu i repudia les pràctiques” del PP.
Pedro Sánchez es va expressar en una línia semblant: “Aquesta moció neix de la incapacitat de Rajoy per assumir les responsabilitats polítiques i és conseqüència de fets gravíssims que han anat sacsejant l’opinió pública a cop d’imatges que provoquen vergonya, incredulitat i indignació”. Per cert, l’aleshores número 3 del PSOE, que ara està investigat pel Suprem per formar part d’una presumpta trama de cobrament de comissions en adjudicacions d’obres públiques, es va erigir en baluard contra la corrupció: “La diferència és que uns s’enriqueixen i d’altres no. [...] Els espanyols no podem tolerar la corrupció com alguna cosa normal”.
I Mariano Rajoy, en la seva última intervenció al ple del Congrés dels Diputats, va intentar desacreditar l’ús de la figura de la moció de censura: “És un exercici d’oportunisme al servei d’una ambició personal. [...] Han presentat una moció impulsiva. [...] Sánchez va percebre la moció com una epifania”, va proclamar. “Vol ser president sense aparèixer per les urnes, perquè sap que a les urnes no guanyarà. [...] Ha buscat totes les dreceres fins a trobar-ho”, va reblar.
Les dues mocions de censura de Vox contra Pedro Sánchez
En els últims anys, el partit que ha fet ús d’aquesta prerrogativa ha estat Vox, que ho ha fet en dues ocasions. La primera va ser l’octubre del 2020, en plena pandèmia, i la formació d’extrema dreta es va quedar sola. “És una moció d’impostura que no té res a veure amb el debat sobre l’interès general que exigeix la política amb majúscula. Ens fa venir a perdre el temps en plena segona onada de la pandèmia”, va recriminar Pablo Casado, llavors líder del PP, a Santiago Abascal. “Tot això mentre el govern espanyol aprofita aquesta moció per ocultar el fracàs de la seva gestió, la seva arbitrarietat i l’amenaça d’imposar l’excepcionalitat constitucional de nou”, va afegir. En aquella ocasió, el PP va votar en contra.
L’escenari va canviar lleugerament el març del 2023. Vox va tornar a presentar una moció de censura, però va convidar Ramón Tamames, que havia estat diputat del Partit Comunista, a encapçalar-la com a gest per sumar suports. I el PP es va abstenir. Però també va fer un discurs molt crític amb l’ús de l’eina: “Som davant d’un inexplicable regal al govern espanyol perquè podrà exhibir una unitat que no té”, va lamentar la secretària general del PP, Cuca Gamarra. La formació d’extrema dreta ara no pot promoure-la perquè té 33 diputats i no arriba al mínim de 35 que exigeix la Constitució. De fet, Feijóo va encarregar-se de recordar-ho per rebatre la pressió que exercia Abascal: “No entenc quina és la seva estratègia. Ha plantejat dues mocions de censura i el resultat és que ara no té els vots. La gent no els ha donat la legitimitat parlamentària per presentar-la”.
Dues qüestions de confiança per sortir reforçats: Adolfo Suárez el 1980 i Felipe González el 1990
En la història recent d’Espanya, només hi ha dues experiències de qüestió de confiança a nivell espanyol. I les dues, plantejades en contextos diferents, van ser fructíferes. El primer a sotmetre-s’hi va ser, el 1980, Adolfo Suárez, que va esgrimir que era “necessari i beneficiós” que el poble espanyol conegués el suport que el Congrés atorgava a “determinats propòsits” del seu govern sobre qüestions “fonamentals i urgents”. Es referia, concretament, a superar la crisi econòmica, desenvolupar la Constitució i “construir l’estat de les autonomies”. “Exigeixen la definició d’unes línies d’acció i l’adopció de nombroses decisions difícils i inevitables que han de comptar amb el suport suficient de la cambra perquè només la confiança atorgada i la consciència compartida de la magnitud dels problemes permetrà la creació i desenvolupament d’un clima social capaç de superar la dificultat del moment”, va proclamar.
Deu anys més tard, va ser el torn de Felipe González, que va voler examinar-se després que els tribunals es pronunciessin sobre els resultats electorals. Inicialment, va ser investit en una votació en la qual només van participar 332 diputats (en lloc dels 350 que conformen la Cambra Baixa) a causa de l’anul·lació de les eleccions en les circumscripcions de Múrcia, Pontevedra i Melilla sota acusacions d’irregularitats. Els tribunals van sentenciar que s’havien de repetir els comicis parcials en aquestes tres províncies, però el TC el va acabar circumscrivint a Melilla. Ja al seu debat d’investidura, va anunciar que se sotmetria a una qüestió de confiança quan s’haguessin elegit als 350 parlamentaris. “Dono compliment a aquell compromís en la sessió d’avui”, va afirmar només començar el seu discurs, en el qual també va recalcar que la majoria de la qual disposava el govern espanyol era “suficient per garantir la seva estabilitat durant la legislatura” i va reiterar la seva “voluntat de mantenir un clima de diàleg amb les forces parlamentàries”.