La teoria política és una disciplina en què la justificació hi juga un paper fonamental. Com que normalment partim de certs principis bàsics i irrenunciables, com són la llibertat i la igualtat, donam per fet que tota desviació o excepció a aquestos principis ha d’estar ben justificada. Així, per defecte, la desigualtat i la coacció es consideren il·legítimes mentre no es justifiquin adequadament.

Devem a Weber la definició de l’Estat com la comunitat que ostenta el monopoli de l’ús legítim de la força (Gewaltmonopol des Staates). El monopoli de la violència que encarna el poder estatal s’ha intentat justificar de moltes maneres, com per exemple amb la idea del contracte social. Es tracta, en poques paraules, de garantir la pau i l’ordre social eliminant qualsevol tipus de violència privada.

Tanmateix, no em consta cap justificació que doni als estats el monopoli de la moral o de la justícia. Com tampoc no n’existeix cap que els atorgui el poder en exclusiva per discriminar, excloure i vulnerar drets, encara que molt sovent ho fan. De fet, els arguments filosòfics sobre la legitimitat del poder polític són més aviat genèrics i es fa difícil no aplicar-los en general a qualsevol forma d’organització política, més enllà dels estats.

Va ser grotesc veure els escarafalls de tanta gent perquè Lluís Llach suggeria que un Estat català serà com els altres i utilitzarà (el monopoli de) la coacció si cal

Per aquestos motius, sempre m’ha fascinat la hipocresia i la doble moral que impregnen i intenten legitimar el nacionalisme d'Estat. Els seus defensors pareixen capaços de jutjar moralment i escandalitzar-se perquè algú vol tenir i exercir el mateix poder que tenen els estats. Veuen immoral i condemnen els altres (nacionalismes minoritaris especialment) per fer o voler fer allò que fan ells sistemàticament des de l’Estat.

Els nacionalismes d’Estat tenen molt en comú amb el que històricament eren les religions oficials. El govern decidia que només aquella creença era la vertadera i obligava més o més coactivament tots els ciutadans a seguir-la. El pensament liberal i democràtic modern rebutja taxativament la confessionalitat de l’Estat, perquè atempta contra la llibertat de consciència. En canvi, costa molt admetre que la promoció d’una identitat oficial viola en el mateix sentit la llibertat dels que no la tenen com a pròpia.

De fet, que el nacionalisme d’Estat negui la seua pròpia existència (els nacionalistes sempre són els altres) mentre estigmatitza qualsevol nacionalisme que li faci la competència, ja és tota una declaració d’intencions. És la base de la doble moral tramposa que li permet acusar els altres de tots els mals sense reconèixer que l’Estat els ha patit quasi tots històricament.

El nacionalisme d’Estat nega la seua pròpia existència (els nacionalistes sempre són els altres) mentre estigmatitza qualsevol nacionalisme que li faci la competència

Aquesta doble moral es va poder observar en tota la seua amplitud amb la polèmica per les paraules de Lluís Llach sobre els funcionaris. Va ser grotesc veure els escarafalls de tanta gent perquè un independentista suggeria que un Estat català serà com els altres, que utilitzarà (el monopoli de) la coacció si cal. Fins i tot s’hi va sumar el delegat del govern de l’Estat, peça clau de l’engranatge repressiu actual, dient que l’Estat garantiria la llibertat dels funcionaris (sic).

A mi em sembla fins a cert punt increïble que aquestos no-nacionalistes acusin tothom d'adoctrinar la gent, quan la realitat és que els estats moderns viuen fa segles d'això: de controlar el que la gent estudia, pensa, parla, celebra o resa. Molt especialment, porten pràcticament des del seu naixement promovent llengües estatals, nacionals o “comunes”. Mentrestant, però, es denuncia amb vehemència la "imposició lingüística" que suposa promoure una llengua no estatal.

A la mínima, el nacionalisme d'Estat (des de la seua inexistència oficial, és clar) acusa els nacionalistes d'excloents i xenòfobs. Sense justificar ni renunciar a l'aplicació implacable de la Llei d'Estrangeria, evidentment. És més, sovent s’exclamen contra l’independentisme perquè "vol aixecar fronteres!". Com si ara no n'hi hagués de fronteres i no servissin per mantenir descaradament la riquesa dins i els pobres fora.

A Espanya, el nacionalisme estatal és tan banal, en paraules de Billing, que pot inventar-se la jura de bandera civil al mateix temps que critica que algú pugui preocupar-se de banderes “amb tants problemes com hi ha”. O exigir que els mitjans de comunicació públics de Catalunya mantenguin una neutralitat exquisida mentre els estatals són implacables a l’hora de defensar l'statu quo.

En definitiva, és tot un misteri que per alguns els estats tenguin butlla per a fer tot allò que critiquen els no nacionalistes quan ho fan els altres. Hi ha alguna justificació? A mi se m’escapa. En certa manera, ens estan intentant convèncer que el poder és dolent, que ser un Estat és una cosa molt lletja i moralment qüestionable. Com dient, “no vulguis ser-ho tu que ja ho sóc jo!”.

Josep Costa és professor associat de Teoria Política a la UPF i autor d'O secessió, o secessió (Editorial A Contravent) (@josepcosta).