La premsa de Madrid (amb la clàssica excepció d’eldiario.es), tota alhora, fa sonar aquest dilluns l’alarma: el Mobile World Congress pot marxar de Barcelona si es repeteix el desplante al Rei. Els titulars als quatre diaris impresos són terribles:

Pitjor encara, l’apocalipsi és molt a prop. El Confidencial, un digital, conclou: “Ara és més probable que mai que el Mobile fugi de Barcelona”. Aquest diari, com la resta dels seus col·legues, se sosté sempre en fonts anònimes. En aquest cas concret es tracta de tres “executius” i una “font propera”, tots espanyols. Representa que aquests quatre sensenom són la veu de tot un sector que s’aplega al Mobile: 108.000 assistents de 208 països i 2.300 empreses expositores, que generen 450 milions d'euros i 13.000 llocs de treball mentre dura la fira, com explica la mateixa peça.

La cirereta del pastís és el director d’El Español, un altre digital, per a qui “el Mobile és més important que l’autonomia de Catalunya”. Ha anat d’un pèl que no digués “més important que els catalans”.

Noms i cognoms

En canvi, els executius amb nom i cognoms que han parlat públicament sobre la presència del Mobile a Barcelona diuen, fins ara, tot el contrari. Primera entre tots la mateixa GSMA, l’empresa que organitza la cosa, que el 13 d’octubre del 2017 ja va recordar que té un acord “amb els socis de la ciutat de Barcelona” fins al 2023. Atenció a la data: dues setmanes després del referèndum de l’1-O i tres dies després de la DUI suspesa.

N’hi ha més. “Barcelona és el millor lloc del món per a celebrar aquest esdeveniment”, ha remarcat aquest dilluns el president executiu de Telefónica, José María Álvarez-Pallete. La ciutat “té tots els ingredients per continuar sent la capital del Mobile”, ha afegit. El conseller delegat de Vodafone a Espanya, Antonio Coimbra, ha recordat l’acord fins al 2023 i que l’operadora farà “tot el que pugui” perquè el Mobile es quedi a Barcelona.

La polèmica entorn de la plantada a Felip VI “no ens afecta”, ha dit diumenge passat Carlos Grau, director general de la fundació Mobile World Capital Barcelona, mentre destacava el “compromís ferm” de GSMA fins al 2023. Constantí Serrallonga, director de Fira de Barcelona, tampoc no hi veu risc. “Que el Mobile continuï a Barcelona depèn de si fem bé les coses”, ha assegurat. La situació política no té una repercussió important entre els congressistes, segons Serrallonga.

Periodisme sincronitzat

Tot aquest xivarri, curiosament, segueix a la nota que el govern espanyol va publicar diumenge passat, on la Moncloa “deplora l'actitud irresponsable i sectària” i els “menyspreus injustos i mesquins” de Roger Torrent i d’Ada Colau, que no van acudir al besamans reial al Palau de la Música. Tot plegat “posa en risc que Barcelona pugui seguir albergant en el futur un esdeveniment global de tanta importància”.

És tot un contrast. Pel que es veu, el govern espanyol i la premsa madrilenya són els únics que, fet i fet, veuen perillar el Mobile. Els únics que en parlen. Els únics que “avisen” i, especialment en el cas de la premsa, els únics que transformen el discurs inodor, incolor i insípid del Rei en una “advertència”. També són únics en felicitar-se que Felip VI hagi passat per sobre de la situació política i, simultàniament, interpretin les seves paraules com una “advertència”... motivada per la mateixa situació política de la qual el monarca no en diu res. El president Mariano Rajoy fa una cosa semblant. Aviam. En què quedem?

Aquest no és l’únic afer en què la premsa i el govern espanyols fan clic i sembla que actuen com un equip de natació sincronitzada o una formació militar.

23-F i 3-O

Un dels casos més interessants en aquest sentit és el relat que presenta el procés sobiranista com un “cop d’estat a càmera lenta” —expressió d’Alfonso Guerra que ha fet fortuna i promociona el govern espanyol des del 7 de setembre— vençut per la reial determinació de Felip VI, a qui el 3 d’octubre del 2017 no li van tremolar les cames a l’hora de pronunciar el discurs conegut com el del A por ellos.

És un relat paral·lel al tòtem de la transició, segons el qual la democràcia espanyola viu i lluita perquè Joan Carles I va plantar cara i derrotar els colpistes del 23-F, també amb un altre discurs televisat. El País és qui millor ha manufacturat aquest relat, fins ara, a mans d'un reconegut periodista que, casualitat, abans de tornar a El País havia estat director de comunicació del BBVA i de la mateixa Casa Reial. Ves per on.

En el cas del Mobile segurament també es tracta d’una altra casualitat. Es fa difícil pensar que diaris tan diferents es conxorxin amb el govern espanyol i, menys encara, que es deixin pressionar per la Moncloa i adoptin un relat únic i uniforme, tan ben encaixat amb la narrativa del procés sobiranista com un cop d’estat a càmera lenta.

En aquest punt, potser hi ha lectors que sospiten que s’insinua el contrari del que tot just s’afirma. D’aquesta figura retòrica se’n diu paralipsi: dir que s'omet o es passa per alt alguna cosa, o negar-la, quan de fet s'aprofita l'ocasió per cridar l'atenció sobre aquesta cosa, o afirmar-la. Per exemple, insistir un cop i un altre que el Mobile està molt bé a Barcelona, que no hauria de marxar-ne... peeeeerò potser gravíssimes circumstàncies ho posen en risc, cosa que no volem ni voldríem, fins i tot per mantenir-lo no seria problema carregar-se l'autonomia, que figura a la Constitució... etcètera. Paralipsi.