La història política i cultural de Catalunya dels últims 300 anys és la història d'una restitució interrupta. Així, la restitució de Carles Puigdemont a la presidència i el Govern cessat pel 155, arribi o no a  port, se suma a una llarga cadena d'intents per recuperar la institucionalitat de la qual el país va quedar desposseït. Ja fos com a conseqüència d'una derrota política i/o militar davant el poder central, o bé d'un canvi de règim, per una o altra causa, al conjunt espanyol, com el que l'actual crisi Catalunya-España ha deixat al descobert. Ara, la democràcia espanyola va nua i els espanyols (i espanyoles) no tardaran a adonar-se que les porres del referèndum no són el principi del final del procés independentista, sinó l'inici d'una regressió accelerada de la democràcia a Espanya. Les albors d'un nou règim.

Restituir les institucions, l'estatalitat i les llibertats abolides pel centralisme borbònic després de la derrota austriacista el 1714 era l'objecte del primer Memorial de Greuges, el de 1760, lliurat a Carles III, un segle llarg abans que el més famós, el que el 1885 es va presentar a Alfons XII en clau federalista i precedent de les Bases de Manresa; el mateix es va pretendre amb la poc coneguda restauració de la Diputació del General o Generalitat amb molt àmplies atribucions duta a terme durant la tercera guerra carlina, com ahir explicava aquí Marc Pons. Un altre intent va ser la Mancomunitat, suprimida per la dictadura de Primo de Rivera; i per descomptat la Generalitat republicana de Macià i Companys, la primera Generalitat moderna, abolida per Francisco Franco després d'ocupar el país al final de la Guerra Civil; i ho va ser la restauració de l'autogovern ara suspès pel 155 després de la mort del dictador i l'arribada de la democràcia del 78. I és un desig de restitució, de l'Estatut de Autonomia de 2006 laminat pel Tribunal Constitucional, l'espurna que va encendre l'anomenat procés i ha convertit l'independentisme en un moviment de masses i una opció amb possibilitats certes d'aconseguir el seu objectiu. I d'aquí el pànic i la reacció repressiva de Madrid, que, davant el desafiament democràtic català, ha accelerat el procés de regressió democràtica i la configuració del nou règim, d'aquesta democràcia "imperfecta" a què al·ludeix l'últim informe de The Economist sobre la qualitat democràtica dels estats del món.

En l'equiparació fake i miserable entre Tejero i Puigdemont emergeix el relat legitimador del nou règim

El nou règim. Observeu el paral·lelisme que aquests dies, amb motiu del 50è aniversari de Felip VI, han traçat alguns diaris de Madrid entre la crisi política més gran a què es va enfrontar el seu pare, Joan Carles I, el cop d'Estat del 23-F, i la crisi catalana a què ha fet front l'actual cap de l'Estat. En aquesta equiparació fake i miserable entre el cop de Tejero i la república catalana de Puigdemont, amb el monarca pel mig, emergeix una de les claus argumentals amb què el nou règim està construint el seu relat legitimador. Si en els anys vuitanta el fre en l'últim minut al cop de Tejero -per a molts, autocop- per part del Rei, en la seva condició de cap de l'Estat i dels exèrcits, es va utilitzar com a prova definitiva de l'aposta per la democràcia de l'hereu de Franco, l'"A por ellos" avalat per Felip VI contra l'independentisme català -declaració del 3 d'octubre, missatge de Nadal i intervenció al fòrum de Davos- es posa ara en relleu com a prova de la renovada "autoritat" de la Corona espanyola després d'una dècada de degradació i decadència a cavall de Nóos i les Corinnes. Si el 23-F va servir per consolidar la monarquia de Joan Carles mitjançant un acte de ruptura "efectiva" amb el franquisme nostàlgic, la renovada "autoritat" de la corona de Felip VI es fonamenta, hi insisteixo, en l'"A por ellos", és a dir, en l'aniquilament polític d'un moviment democràtic sustentat per 2 milions de ciutadans catalans sense estar-se de res (la doctrina Rubalcaba). Vet aquí el capítol fundacional del nou règim i un autèntic gir copernicà en la percepció -i la relació- entre la monarquia espanyola contemporània i els catalans.

La renovada "autoritat" de la Corona de Felip VI es fonamenta en el "A por ellos"

Potser l'especificitat de la restauració de Puigdemont resideix no tant en l'ajornament (per força els pengen) de la il·lusió republicana, de la independència, com en el descobriment de la veritable naturalesa de la democràcia espanyola. Aquesta és la raó que explica per què tants independentistes encara no donen crèdit a les imatges de la repressió policial del referèndum o de la continuïtat de Junqueras, Forn i els Jordis a la presó: mai no haurien cregut que l'Espanya democràtica, aquesta Espanya que ja fa 40 anys que va deixar enrere -se suposava- el franquisme pur i dur, aquesta Espanya convertida a mitges a la democràcia per Europa i el catalanisme, arribaria a aquest extrem. I també és aquesta convicció (errònia), amanida per la gosadia democràtica, i l'idealisme ingenu, i, és clar, la legítima reivindicació de la dignitat trepitjada, el que també explicaria que els líders independentistes portessin endavant el seu projecte sabent que la república no es faria "efectiva". Que és just el que, en un atac de presumpte realisme als antípodes de la posició que va mantenir durant aquelles hores crucials de finals d'octubre, exigeix ara ERC a Puigdemont per desbrossar la restitució de les institucions i suspendre el 155. Però la Generalitat "efectiva", malgrat els seus 700 anys d'història, no deixarà de ser la Generalitat tutelada pel 155. Aquest és el taló d'Aquil·les de l'estratègia "realista". Per això, l'única manera de superar el caràcter tutelat de la restitució -el 155 sempre hi serà, va advertir Mariano Rajoy- serà, més aviat que tard, la de (re)iniciar el procés cap a la independència.

Macià i Tarradellas ho van tenir més fàcil que Puigdemont per tornar a Catalunya

Els anys trenta, el després president Francesc Macià, tinent coronel de l'Exèrcit espanyol, fundador d'Estat Català i d'ERC i que va protagonitzar el frustrat complot independentista de Prats de Molló i va ser deportat a Brussel·les; o els anys setanta, Josep Tarradellas, que tossudament va mantenir la presidència i la Generalitat a l'exili després de la derrota republicana el 1939, van poder tornar a Catalunya quan es va produir un canvi de règim en clau democràtica a Espanya, ja fos la república o la monarquia parlamentària. Macià i Tarradellas, vet aquí una de les grans paradoxes del moment, ho van tenir més fàcil que Puigdemont per tornar a Catalunya. Ara, l'Espanya del nou règim no vol pactes amb Puigdemont, el nou líder de la restitució catalana. A diferència de 1931 o de 1977, sembla que Espanya ja no vol ser una democràcia. O que, tractant-se dels catalans, li importa menys que poc.