Jaume Alonso-Cuevillas i Sayrol (Barcelona, 1961), advocat, catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona i exdiputat de Junts, és un dels impulsors de la nova entitat Associació 17-A: Volem saber la veritat, que presideix Javier Martínez, el pare de Xavi, el nen de 3 anys que va morir atropellat en l’atemptat de la Rambla el 17A de 2017, i que van presentar aquest dimecres. Per ara, l’entitat només és formada per la junta directiva, on també està Mireia Martínez, germana de Xavier, com a tresorera; i David Torrents, agent dels Mossos especialista en terrorisme, com a vicepresident. La seu de l’entitat està al despatx d’Alonso-Cuevillas i ell n’és el secretari. En aquesta entrevista, l’advocat repassa les actuacions fetes en el judici de l’Audiència Nacional, que va ser acusació en nom dels pares de Xavi , amb l’advocat Agustí Carles. I les incògnites que considera que hi ha pendents sobre els atemptats i l’imam de Ripoll, Albelbaki Es Satty, líder de la cèl·lula de joves radicalitzats.
L’advocat avança noves actuacions judicials per saber la veritat, com exigeixen víctimes dels atemptat de Catalunya el 2017, que gairebé vuit anys després, continuen sentint-se desemparats per les administracions. Totes. I reclamen que hi hagi una llei catalana d’atenció a víctimes d’atemptats, i protocols d’atenció reals i efectius. En l'actual comissió d’investigació del 17-A del Congrés, s’han revelat detalls, tot i que hi ha intervinents, com el major dels Mossos i actual director de la Policia, Josep Lluís Trapero, que a més de ser força crític amb els exgovernants del PP que volien embrutir l'acció de la policia catalana, va demanar defugir de “teories conspiratives” i no causar més dolor a les víctimes. Això no obstant, Alonso-Cuevilla veu la ma directa de l’Estat espanyol en el fet que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) hagi desestimat, de forma inesperada, la seva demanda a saber la veritat. De l’actuació del Tribunal Suprem i del seu pas per la política espanyola i catalana amb Junts, també en parla.
Dimecres vau presentar l'Associació 17-A: Volem saber la veritat, de la qual vostè n'és el secretari. Què us mou a crear-la ara, gairebé vuit anys després dels atemptats de Barcelona i Cambrils?
Doncs, continuar la mateixa lluita que el Javier Martínez, el pare del Xavi, ha mantingut des de la tràgica tarda del 17 d'agost del 2017 a la Rambla, on va perdre el seu fill de 3 anys, i la d’altres familiars. Uns mesos després dels atemptats, en Robert Manrique em va presentar en Javier. Coneixia en Robert perquè ell és una víctima d'Hipercor, i en l’època que era degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, els havíem donat recolzament, a l'Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme. I quan em va presentar en Javier, em va colpir. Em van colpir diverses frases del Javier, una que he repetit moltes vegades i que és absolutament certa, però te l'han de dir perquè la reflexionis.
Diu el Javier: ‘Escolta'm, jo no he triat ser víctima del terrorisme, ningú tria ser víctima del terrorisme, t'hi trobes’. I d'alguna manera tots som víctimes del terrorisme. El terrorisme pretén infondre terror a la societat. El Javier em diu: ‘Jo vull que la mort del meu fill no sigui en va.' I que serveixi perquè intentem millorar una mica els protocols, el protocol d'atenció a les víctimes que ha estat fatal. Malauradament, no podrem evitar que es torni a produir una tragèdia així, però intentem esbrinar què ha passat, per què s'han radicalitzat aquests nois, i intentem minimitzar el risc. La frase colpidora és aquesta: ‘Que la mort del meu fill no sigui en va.’
Em va colpir quan en Javier Martínez em va dir: ' Que la mort del meu fill no sigui en va'
L’Audiència Nacional va jutjar i condemnar tres acusats, un d'ells recentment expulsat. Però vostès insistiu que hi ha extrems per aclarir. Quins?
Amb el Javier ens vam personar a la causa judicial oberta i quan es va aixecar el secret del sumari, van donar accés als 40.000 folis que tenia el sumari i ens donen 10 dies per fer al·legacions. Això és una trampa perquè diuen que et donen accés, però no és que et donin 40.000 fotocòpies, sinó que et donen accés amb un núvol a internet on hi havia carpetes que no es podien obrir, coses que no hi eren. Amb tot, vam fer un esforç ingent amb l'Agustí Carles i un equip de companys que estàvem treballant amb el tema.
Des d’un primer moment, ja intuïm i de seguida anem a buscar i comprovem, que les relacions amb l'iman de Ripoll són estranyes. Sabem que ha tingut visites a la presó, tot i que no hi ha constància d'això. Sabem que tenia una ordre d'expulsió del territori espanyol per una condemna de tràfic de drogues, i quan es recorre contra l'ordre d'expulsió, que sempre es deneguen, no només l'estimen amb el suport de l'advocat de l'Estat, que és una cosa estranyíssima, sinó que, a més, li donen un permís de residència de llarga durada. És a dir, que ja començàvem a veure coses que xirriaven. Comencem a demanar diligències per intentar esbrinar tot això, i la resposta és: ‘No, no, no.’
I a mesura que nosaltres volíem ampliar l'objecte d'investigació d'aquest procediment el van anar tancant i tot i que hem dit el judici del 17A hauríem de dir el judici del 16A perquè al final només hem acabat parlant de l’explosió de la casa d'Alcanar. La jurisprudència consolidada de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem en matèria de terrorisme diu que tots els integrants d'una cèl·lula terrorista són responsables de tot allò que fa la cèl·lula. I aquí van dir que no. I com que l'autor les morts de la Ramblea va morir abatut, no el podem jutjar. Fins aquí correcte, però els altres - es diu- que no tenen responsabilitat! I, això, és contrari a la jurisprudència unànime.
La jurisprudència consolidada de l'Audiència Nacional i del Suprem en matèria de terrorisme diu que tots els integrants d'una cèl·lula terrorista són responsables de tot allò que fa la cèl·lula. I en el 17A van dir que no
I què van fer?
Com ens anaven tancant portes, al final del judici, vam fer els informes. L'Agustí Carles va fer l'informe que ha de fer un advocat de l'acusació, que és demanar la condemna dels tres acusats per tots els assassinats que havia provocat la cèl·lula, a diferència del fiscal que demanava només, i és el que va fer la sentència que els condemna per tinència d'explosius, estralls per l'incendi i pertinença a organització terrorista. L'Agustí va fer aquest paper i jo vaig fer una cosa una mica estranya, que és demanar que s'obrís una nova investigació per tot allò que no s'havia investigat.
Què és el que no s’ha investigat?
Un dels veïns francesos de la urbanització d'Alcanar ens diu que a la casa hi havia quatre o cinc persones. Mohamed Houli, un dels supervivents, ens diu que aquella nit estava la furgoneta de l'imam de Ripoll, i quan li preguntem com s'explica vostè que el dia següent la furgoneta no hi era, es queda com parat.
El veí francès diu que al moment de produir-se la primera explosió hi ha una furgoneta que surt amb els llums apagats de la urbanització. També sabem que aquella nit s'han comprat dos bitllets d'avió per la neboda del terrorista responsable de l'atemptat de Brussel·les, un cap a Milà i un cap a Brussel·les, que s'investigui quin ha agafat, si no l'ha agafat ningú. La furgoneta apareix a Sant Carles de la Ràpita, al costat d'una carnisseria halal. Les suposades proves d'ADN que es fan de l'imam de Ripoll, com vam acreditar des d'un punt de vista científic, no tenien cap validesa, no tenien cap solidesa.
Vostè afirma que l'imam de Ripoll Albelbaki es Satty és viu?
No, he intentat sempre ser molt rigorós. Mai he afirmat que l'imam sigui viu, he dit que no està acreditat que sigui mort. L'Audiència Nacional va demanar, a través d'Interpol Madrid, a Rabat que traguessin mostres de familiars d'Es Satty per comparar-la amb les mostres que van treure d'una gel·laba de casa seva. Curiosament, en comptes d'enviar les mostres dels familiars, de cop arriba un ofici d’Interpol Rabat dient que han fet les comprovacions i efectivament les mostres pertanyen a Es Satty. Escolti'm, però a vostè qui els ha preguntat això? D'on han tret vostès el codi genètic d’Es Satty i no consta que ningú els hi hagi enviat?
A l'inici del judici, vam presentar un informe de dos catedràtics de genètica que diuen que l’aportat per Interpol Rabat és com si comparéssim una fotografia amb un tall de veu, i que no té cap base ni jurídica ni científica. Quan intento aportar aquest document és quan el president del tribunal, Alfonso Guevara em diu: ‘Papelitos aquí no’, i m'ho torna. Uns dies després, un policia que ha anat a Rabat declarar en el judici. L'Agustí li pregunta: ‘¿Usted habla árabe?’. Contesta: ‘No’. ‘Francés?’. Diu: ‘No, pero nos trataron muy bien’. No sabia res, de res i diu: ‘Por cierto, me han dicho que traiga esto’. I porta un suposat correu electrònic d'Interpol Madrid a Interpol Rabat, suposadament enviant el codi genètic que no estava a la causa. I que, curiosament, amb el vistiplau de la Fiscalia, el tribunal, que no ha acceptat el meu dictamen, llavors sí que l'accepta.
És a dir, hi ha moltes i moltes i moltes coses. Ningú ha reclamat les suposades restes d'Es Satty que està a una fosa comuna d'un cementiri cristià. Totes les altres restes, les ha reclamat algú. L'imam sabem que tenia nou fills i que feia transferències cada mes.
Quina sospita més tenen?
A més, els mòbils de l'imam no es troben i segueixen tenint activitat dos i tres dies després. La bústia morta de l'imam segueix tenint activitat. Hi ha tota una sèrie de coses que nosaltres posem sobre la taula. Qui tingui curiositat, tinc a YouTube, on estan els 30 minuts de l'informe, on explico totes aquestes coses que no s'han investigat. Amb l'Agustí vam esforçar-nos de ser molt rigorosos i dir que, on era cada cosa que diem. I com que ens han acusat reiteradament de conspiranoics, diem: vostès que tenen els mitjans, Justícia espanyola, investiguin, tanqui’ns la boca si no tenim raó
Hi ha qui afirma que seguir investigant és provocar més dolor a un pare i a la resta de familiars i víctimes, com va afirmar el major Trapero a la comissió del Congrés. Què els hi contesta?
El que provoca dolor a les víctimes és que no es vulgui seguir investigant i pensar que algú intenta amagar alguna cosa.
El que provoca dolor a les víctimes és que no es vulgui seguir investigant i pensar que algú intenta amagar alguna cosa.
Amb tot, l’Audiència Nacional, en la sentència, sí que va fer un ampli reconeixement de víctimes, més que les reconegudes per la Fiscalia, a qui va renyar.
Sí, fa una bona feina, però insuficient. Malauradament, els protocols entre Justícia i Interior van fallar. Precisament, el Robert Manrique amb la UAVAT s'ha dedicat durant tot un any a intentar localitzar víctimes perquè només tindran dret a indemnització aquells que estan expressament reconeguts. Hi havia un any per reclamar-ho i ningú des de les administracions va fer l'esforç de buscar-les. Ho ha fet privadament el Robert Manrique i el seu equip, a través de consolats, a través de mil vies, intenta localitzar víctimes per dir-los: ‘Vosaltres sabeu que teniu dret a una indemnització?’ Des de les administracions ningú ho ha fet.
La justícia espanyola els ha tancat totes les portes.
Vam fer tots els recursos: l'apel·lació a la sala de l'Audiència Nacional, la cassació a la sala segona al Tribunal Suprem, que al final ens acaben acceptant que no ha quedat acreditat que l’imam sigui mort, però afirma que és intranscendent, i ens diuen que no. De la resposta del Tribunal Constitucional, em sembla un menyspreu absolut. S'ho despatxa amb una providència d'un paràgraf dient que no queda acreditada la suficient rellevància constitucional i així s'ho treuen de sobre.
I la sorpresa ha estat ara que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) primer els va acceptar la demanda pel dret a saber la veritat, però al cap dels mesos l’ha denegada.
El dret a saber la veritat és un dret fonamental de terceres generacions, com ja ha reconegut diverses resolucions de Nacions Unides. Vam fer la demanda de la mà de dos experts internacionals reconeguts, com són el Nico Kisch i l'Alejandro Chehtman, professors de la International Law of Human Rights de Geneve, és a dir, experts reconegudíssims.
Ens la van admetre a tràmit però quan fa unes poques setmanes un mitjà tan poc sospitós de desafecte al règim com és l'ABC publica que l'imam tenia un sou del CNI, vaig trucar al Javier i li dic: ‘Javier, em temo que aviat ens arxivaran la demanda.’
Vincula l’arxivament de la vostra demanda al TEHD a les noves revelacions sobre els vincles de l’imam i el CNI?
Sí. Fixem-nos que a partir de l'arxivament de la demanda, ja han dit que ja no hi ha res més que desclassificar, quan és evident que hi ha moltes altres coses que es podrien desclassificar. Li van proporcionar un telèfon, se li pagava un sou, diu l’ABC. Hi ha altres visites i reunions que han tingut amb ell. Per tant, és evident que han d'haver-hi informes. La Comissió d'Investigació del Congrés, que ha estat positiva malgrat tot, però aquesta filtració de l’ABC ha servit perquè l'Estat espanyol davant d’Estrasburg diguin: ‘Si ja estamos investigando, ya se han revelado cosas importantes...’
L’Estat espanyol ha aturat la investigació a Estrasburg?
Tinc el convenciment. Perquè Espanya ha dit que si l'objectiu era saber la veritat, ja s'està sabent perquè ‘ya estamos desclasificando, ya estan saliendo cosas’. Ara bé, la resolució d’Estrasburg l’ha adoptat un jutge únic i ara estem treballant per fer una reconsideració davant de tres jutges.
No teníem cap dubte que l'imam era un confident del CNI, però ara ha quedat acreditat malgrat que algunes autoritats ho van negar a la seva compareixença al Congrés dels Diputats, faltant, per tant, a la veritat. Ha quedat acreditat que l'Estat sabia moltes més coses de les que s'han dit que sabien. En la comissió del Congrés d’aquesta setmana, la TEDAX també ha dit coses molt rellevants, de les quals vam fer tots els esforços perquè sortissin on havien de sortir, que era a la causa judicial que es va obrir pels atemptats, però allà es van anar tallant totes les portes perquè no sortís.
En la presentació, vau anunciar que l’Associació 17-A ja té una pàgina web i que accepta donacions per organitzar actes i per problemes fiscals. Han tingut problemes amb Hisenda?
Javier Martínez quan es troba amb la tràgica circumstància de la dramàtica mort del seu fill, ell i la seva dona -tot i que la dona després prefereix passar desapercebuda- s'impliquen en aquesta lluita, i llavors, tot i que els advocats hem treballat pro-bono, han hagut despeses, desplaçaments, el judici, procuradors, i tot això s'ha sufragat gràcies a donacions que ha rebut el Javier. Són donacions de de molta gent bonica, com li agrada dir a ell. Però, ha arribat el moment de la declaració de la renda i l'Agència Tributària ha dit que són ingressos del Javier Martínez, I li ha fet pagar en la declaració de la renda com si fossin ingressos obtinguts de rendiments patrimonials. Aquest era un dels motius, no és l'únic, pels que fa temps que venia insistint que havíem de crear una associació. No pot ser que després de perdre un fill, el Javier hagi de patir ara una càrrega fiscal.
Una associació sempre té més representativitat per poder accedir també a subvencions, per poder, en fi, tenir una presència més representativa que el d'una única persona. Això, de fet, ja feia temps que jo li venia dient al Javier. Vam estar a punt de fer-ho durant el judici, però en aquell moment, com és freqüent que passi, va defallir anímicament. El judici va ser molt dur per a ell.
Aquest any, un dia vam anar a dinar amb el Javier, la seva filla, el David Torrents i jo, i els vaig tornar a dir el tema de l'associació i com que em van dir que sí, era un divendres, no els deixo escapar, dic: ‘Doncs, anem cap al despatx i agafo un col·laborador del despatx i la fem allà mateix’, i està domiciliada fins i tot el meu despatx i la vam posar en marxa. Som els quatre fundadors, però hi ha moltes persones que hi han col·laborat: els advocats Agustí Carles, Josep Rofes i Max Amela; la Rebeca Samuelson, que va fer la presentació de l’associació, el Robert Manrique, i l'Àlex Martín Fuster, que és una jove actriu i ara directora que és la que està produint el documental perquè creiem que és la millor forma de que se sàpiga que existeixen aquestes nebuloses, a banda que mantinguem la guerra als tribunals. Se n'han fet uns quants del 17A, però no posant l'èmfasi, en aquelles coses que no s'han investigat, que creiem que s'haurien d'haver investigat.
Hisenda li ha dit a Javier que els donatius que ha rebut, i que han servit per al judici i altres, són ingressos seus, i li ha fet pagar en la declaració de la renda. Per això, i per altres motius, cal l'associació
Tancada gairebé la via d’Estrasburg, també ha anunciat que podrien portar la investigació a altres països que tenen víctimes el 17-A. És possible? Contra qui anirà?
Quan hi ha un fet delictiu, no es va contra ningú, s'investiga què ha passat. És a dir, si aquí apareix un cadàver, potser no sabem qui l'ha mort, però s'obrirà una investigació per intentar esbrinar què ha passat. Ara, ens trobem que l’atemptat de la Rambla no s'ha investigat, només s'ha investigat l'explosió de la casa d'Alcanar i, per tant , això dona via lliure a que altres jurisdiccions puguin entrar; en principi sempre es respecta la jurisdicció del lloc on s'han comès els fets.
Hi ha víctimes de molts altres països, aquí el Robert Manrique novament ha fet una labor tremenda de localització de víctimes. L'època que estava al Parlament, on vaig ser president de la Comissió d'Exteriors, ens vam reunir amb la presidenta Laura Borràs amb una part del cos consular acreditat a Barcelona per fer-los saber tot això, i ens ha permès tenir el contacte amb moltes víctimes de països diferents i hem establert contacte amb advocats. En la presentació, hi havia una advocada parisenca, que és d'origen català, però que està establerta de fa molts anys a París, i ja hem mantingut contactes amb advocats de diversos països, i ara estem esperant. També aquest és un dels motius pels quals necessitem l'associació i poder recaptar fons, perquè conforme més lluny estan, menys pro-bono treballaran i algunes despeses hi haurà.
Vol dir que familiars de víctimes de nacionalitat francesa, per exemple, poden reclamar a la justícia del seu país que investigui com va morir en els atemptats del 17A a Barcelona?
Sí. Això depèn, al final, de la regulació processal de cada estat. Poden investigar allà, poden exhortar des d'allà a les autoritats espanyoles per que investiguin. De fet, repeteixo l'atemptat del 17A no s'ha investigat judicialment a Espanya. S'ha investigat l'explosió del 16A, però no l'atemptat de la Rambla.
Com advocat de l'exconseller de Cultura i diputat de Junts, Lluís Puig, com definiria la posició del Tribunal Suprem de no aplicar-li l'amnistia?
Tindria que definir-ho amb una paraula molt gruixuda, que és al Codi Penal, i m'abstindré de dir-la. No es pot entendre el seu raonament. Hi ha una guerra entre sectors de l'Estat espanyol. Una guerra brutal a Madrid, entre diverses faccions de l'Estat, i en aquests moments el Tribunal Suprem està clarament desobeint un mandat clar i determinant del legislador. No cal ser un jurista exquisit per entendre que la llei d'amnistia és aplicable al president Puigdemont, al conseller Comín, al conseller Puig. T'agradarà o no t'agradarà, però ho sap tothom i és la voluntat del legislador.
El Tribunal Suprem està intentant fer unes giragonses inadmissibles, no podem dir que no sàpiguen dret, és a dir, no ho fan per desconeixement. La resolució del magistrat Llarena, que denega l'aplicació de l'amnistia al Lluís Puig, al president Puigdemont, al conseller Comín, arriba a sostenir arguments tan insòlits com dir: ’No cabe duda de que si el dinero se hubiera utilizado para favorecer a un amigo sería amnistiable.’ I diu que el cas no ha estat un enriquiment, sinó un empobriment, perquè van utilitzar els recursos públics per pagar el que havien de pagar de la seva butxaca. És a dir, han de fer uns girs argumentals que has de llegir tres vegades per entendre-ho.
I què pensa que farà el Tribunal Constitucional amb l’amnistia?
En aquesta guerra de poders que hi ha desfermada a Madrid, el Suprem ha aprofitat algunes resolucions d'assumptes que no venen al cas per dir-li als magistrats del Constitucional que poden prevaricar, i que qui els jutjarà seran ells.
I llavors corre la brama per Madrid que és possible que el Constitucional digui al juny, que la llei d’amnistia és constitucional, per tant la valida, però que determinar si la llei és aplicable a cada cas concret depèn dels tribunals. És possible que el Constitucional es renti les mans del tema, i de fet hi ha un debat intens dins del Constitucional sobre aquest tema. Espero que s’imposi el sentit comú, ja que no cal ser magistrat del Tribunal Suprem, ni catedràtic de dret per entendre que és una llei feta a mida per això. Cosa perfectament legal i constitucional, com el propi Constitucional dirà. En la vista al Tribunal Suprem, ja ho vaig dir, amb una llatinada d’inici, que diu: ‘In claris non fit interpretatio’, quan una cosa és clara no calen interpretacions.
I, quan podran tornar a Catalunya el president Puigdemont i els exconseller Puig i Comín?
Els tribunals estan intentant dilatar-ho al màxim possible; però ha de caure. El conseller Puig, a més, tenia una altra causa, la de Sixena, que va anar molt bé, vam aconseguir l'absolució. L'advocat de l'Ajuntament de Vilanova de Sixena ha presentat recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, que ara suposo que ens donaran en breu trasllat per defensar. Era una causa que ens preocupava també perquè en cas que hagués acabat amb condemna s’hauria d’haver aplicat la LOREG que obliga a perdre l’acta de diputat.
El febrer de 2024 va deixar la seva participació en la política activa i amb Junts. Quina valoració en fa?
Bé, ha estat una gran experiència. L'any 2018, un any abans de les eleccions municipals del 2019, el meu nom va començar a córrer com a candidat a l'alcaldia de Barcelona per Junts. Me'n vaig anar a Waterloo, vaig estar dinant amb el president, li vaig dir a Carles, és que no m'hi veig. Llavors, m'havien vingut a fitxar com a advocat, jo no havia tingut mai militància a cap partit polític més aviat me'ls mirava amb certa distància, i llavors el president fa una sèrie de reflexions. Cert és que a partir del moment del 17, quan mig Govern marxa a l'exili, l'altre a la presó, la mesa del Parlament els hi prohibeixen parlar. De forma sorprenent, em converteixo de facto en una mena de portaveu oficiós del que estava passant.
Això em va donar molta repercussió mediàtica. A partir d'aquí vaig començar a fer bolos per a tots els poliesportius, teatres i casinos de tota Catalunya. Vaig fer més de 300 conferències per a tot el país. Algú dins de Junts em va posar el nom de l'omple pistes. I llavors el president em diu, home, aquesta repercussió mediàtica que tens l'hauríem d'aprofitar...
I primer va ser diputat al Congrés per Junts del 2019 al 2020. Quina feina va poder fer a Madrid?
De diputat a Madrid jo anava a negociar l'amnistia, llavors teníem vuit vots però no pintàvem res, i per tant no va haver-hi lloc a negociar més que la reforma del Codi Penal. Em vaig entendre bé amb el Jaume Asens i va quedar convençut que s'havia de reformar. Es va derogar el delicte de sedició. I després, vam entrar en el delicte de malversació, del qual creia que també s’havia de modificar la reforma feta pel PP, que fins a 2015 només era per apropiació i aquesta nova modalitat comissiva de la malversació incloïa també per administració deslleial. Quan intentava també que es derogués això, convencia el Jaume, però llavors el Pablo Iglesias deia: ‘Nosaltres som intransigents amb la corrupció.’
Li constestava que això no és corrupció, i d'aquí ja no ens en vam sortir. A Madrid, vaig aconseguir de rebot una que no hi comptava, que va anar molt bé, que és una limitació de la durada de les instruccions penals a un any per evitar les causes prospectives que s'anaven seguint contra altra gent, però també contra els independentistes, i això va anar molt bé. Ha estat clau per l’arxivament de la causa del Tsunami Democràtic, de la causa de Volhov,i algunes més.
I després va anar al Parlament de Catalunya, amb les eleccions del 2021. Però el febrer de 2024 plega?
Sí, li vaig dir al president: ‘No pinto res a Madrid.’ Es van convocar primàries a Junts i vaig quedar el tercer del rànquing, doncs vaig venir al Parlament. Però va haver-hi un moment que vaig pensar que podia ser més útil fent altres coses.
Decepcionat de la política?
No. Surto encantat d'haver-ho conegut per dins. És una experiència impagable haver tingut el privilegi d'estar diputat a Madrid, al Parlament de Catalunya, vaig ser membre de la Mesa, president de la Comissió d'Exteriors. És una experiència impagable, que m'ha permès conèixer grans coses i coses no tan grans diguem-ne. La política institucional requereix una reforma important perquè ja no vivim en democràcia sinó en una partitocràcia. Els partits tenen un pes i les cúpules dels partits un pes exagerat, cosa comprensible perquè venim d'on venim. Calia reforçar els partits perquè veníem d'on veníem. Però avui en dia hem d'avançar cap a un sistema de llistes obertes, de llistes desbloquejades perquè si no segueix sent absolutament cert allò que va dir l'Alfonso Guerra de ‘El que se mueve no sale en la foto’.
Critica els partits actuals?
Fa anys, quan estava de vicepresident del Consell General de l'Abogacía Española, el Forges em va fer una caricatura, i a la vinyeta sortia escrit ‘Piensa luego estorba’. Crec que els partits no saben encara gestionar prou bé la seva riquesa interna. És normal que en un partit plural com és Junts que a més neix de la forma que neix, amb corrents ideològics socialdemòcrata liberal, d'esquerres, que no tothom pensem exactament igual sobre un tema, i això crec que els partits han d'aprendre a gestionar-ho millor perquè és una riquesa en definitiva.
I llavors va haver-hi un moment que ja sentia que no aprofitava prou el temps. Havia estat degà al Col·legi d'Advocats de Barcelona, que era un càrrec de molta gestió, i en canvi el de diputat i en un Parlament que malauradament no té les atribucions que hauria de tenir, i que quan intenta fer alguna cosa que tindria sentit, ve el Constitucional i ens ho limita, doncs em sentia una mica limitat. I és quan li dic al president que vull plegar. I els últims mesos se'm van fer molt llargs perquè quan ja li dic al president que vull plegar; em diu d'acord, però que no es pugui malinterpretar. I com era un moment amb negociacions amb el PSOE, al final ho vaig fer quan es va poder, el 28 de febrer de 2024, i vaig tornar al meu mon, que és el dret.
Les cúpules dels partits tenen un pes exagerat (...) Els partits han d'aprendre a gestionar millor la riquesa interna que tenen, i que hi hagi llistes obertes