Hi ha episodis que, lluny d’apagar una reivindicació, acaben alimentant-la. Els incidents protagonitzats per la Policia Nacional contra aficionats del Barça a Elx, amb la requisa d’estelades i l’agressió a un jove menor d’edat, han tingut aquest efecte sobre l’independentisme català. En pocs dies, una bandera que havia anat perdent protagonisme en determinats espais polítics ha tornat a ocupar carrers, graderies i xarxes socials. I ho ha fet amb una força que no es veia des de feia temps. La imatge del Camp Nou tenyit de milers d’estelades abans del partit contra l’Athletic Club és el millor exemple d’aquest efecte. La convocatòria de l’ANC, el suport d’Òmnium Cultural i les crides de dirigents polítics de pràcticament tot l’espai independentista van acabar convertint el partit en una gran exhibició pública del símbol independentista. Al minut 17:14, les estelades van tornar a omplir les graderies entre crits d’"independència".
El missatge havia estat preparat com una resposta pacífica als fets d’Elx. La paradoxa és que la intervenció policial que pretenia retirar una bandera va acabar provocant-ne l’exhibició massiva uns dies després. El que podia haver quedat reduït a un incident més de la prèvia d’un partit de futbol ha acabat actuant com un revulsiu polític.
Una fotografia d’unitat independentista
L’episodi té, a més, una particularitat política: durant uns dies, les diferents sensibilitats de l’independentisme han coincidit en una mateixa resposta. Junts, ERC, la CUP, l’ANC i Òmnium han reivindicat el dret a exhibir l’estelada, encara que les seves estratègies polítiques siguin sovint molt diferents. Oriol Junqueras, que va ser present al camp, va fer una crida explícita a omplir el Camp Nou d’estelades i va defensar que "l’estelada és un símbol de llibertat i de justícia". La CUP va anar més enllà i va demanar que les banderes independentistes apareguessin "a cada finestra i balconada" del país. Des de Junts, Carles Puigdemont també va celebrar l’exhibició al Camp Nou i va denunciar que la realització televisiva de DAZN havia evitat mostrar en tota la seva dimensió la imatge de les graderies.
El mateix Laporta va assumir que el partit seria un "acte d’exaltació de l’estelada" i va situar-ne l’exhibició dins del dret a la llibertat d’expressió. El president blaugrana havia condemnat l’actuació policial d’Elx i havia reclamat que, si es confirmen els fets denunciats, hi hagi conseqüències. Fins i tot la reacció institucional ha contribuït a mantenir el cas en primer pla. El president del Parlament, Josep Rull, ha reclamat explicacions al ministre Fernando Grande-Marlaska i ha preguntat qui va ordenar l’actuació policial. El mateix Marlaska ha admès que durant l’operatiu "s’ha pogut cometre un abús", mentre ha anunciat una investigació. I Amnistia Internacional ha denunciat també els fets i ha reclamat que es garanteixi l’exhibició d’estelades als estadis com a expressió de la llibertat d’expressió.
Quan la repressió converteix un símbol en bandera
La història catalana té diversos episodis en què una actuació repressiva de l’Estat ha acabat provocant l’efecte contrari al que perseguia. Un dels precedents més simbòlics es troba, precisament, en el Barça. El 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, el públic del camp de les Corts va xiular massivament l’himne espanyol durant un partit d’homenatge a l’Orfeó Català. La resposta de les autoritats va ser immediata: el governador civil va suspendre les activitats del Barça i va clausurar el seu estadi durant sis mesos. L’Orfeó Català també va ser objecte de represàlies.
Aquella clausura no va fer desaparèixer el component catalanista del Barça. Al contrari: el club va anar consolidant durant aquells anys una dimensió social i política que transcendia l’esport, fins al punt de convertir-se en un dels grans espais de representació simbòlica de la societat catalana.
La història recent de Catalunya ofereix altres precedents en què la repressió o la censura van acabar actuant com a revulsiu del catalanisme. Als Fets del Palau de 1960, la prohibició franquista d’interpretar El cant de la senyera va provocar que el públic la cantés igualment i que hi hagués crits de "llibertat", amb diverses detencions i la posterior condemna de Jordi Pujol. Uns anys abans, l’afer Galinsoga va desencadenar una campanya de boicot contra La Vanguardia Española arran de les actituds del seu director, Luis Martínez de Galinsoga, contra el català, fins al punt que la pressió ciutadana va acabar provocant la seva destitució.
Són contextos i règims polítics molt diferents de l’actual, però comparteixen una mateixa dinàmica: la persecució d’una expressió catalana podia acabar multiplicant-ne la força simbòlica. Com havia passat amb la clausura del camp del Barça el 1925 després de les xiulades a l’himne espanyol, els Fets del Palau i l’afer Galinsoga mostren com una actuació repressiva o una prohibició podia transformar un episodi concret en un conflicte polític de més abast. Ara, l’independentisme té el repte de llegir els fets d’Elx sota aquesta mateixa lògica.
Una Diada que arriba amb més temperatura
I aquest efecte arriba a les portes de l’Onze de Setembre. La Diada d’enguany ja estava plantejada per les entitats independentistes com una oportunitat per recuperar la mobilització després d’uns anys de retrocés. ANC, Òmnium, AMI, Consell de la República, Intersindical i CIEMEN han convocat manifestacions simultànies a Barcelona, Girona i Amposta sota el lema "Hi soc. Hi som. Pel present i pel futur: independència".
La convocatòria vol recuperar la independència com a eix central de l’agenda política i convertir l’Onze de Setembre en una demostració de força ciutadana. Però els esdeveniments d’aquesta setmana hi han afegit un element que no figurava en el guió inicial: la resposta a una actuació policial percebuda per bona part de l’independentisme com una agressió contra un símbol nacional. La CUP ja ha aprofitat l’episodi per reclamar una mobilització massiva i per defensar que cal "recuperar la força de l’independentisme popular".
Junqueras torna a la manifestació i el retorn de Puigdemont, més proper
Un altre element reforça aquesta sensació de recomposició. Oriol Junqueras ha confirmat que participarà enguany en la manifestació de la Diada. "Anirem a tot arreu", va afirmar la setmana passada des de Prada. La decisió té una càrrega política especial després d’uns anys en què el líder d’ERC havia quedat al marge de la principal mobilització convocada per l’ANC. El retorn de Junqueras a la manifestació pot ser llegit com un intent de reconstruir ponts amb el moviment civil independentista després d’un període de distanciament.
Tot plegat coincideix, a més, amb un moment judicial especialment rellevant per al moviment independentista. El TJUE ha avalat la compatibilitat de la llei d’amnistia amb el dret europeu, una resolució que ha obert la porta al retorn de Carles Puigdemont, tot i que el Tribunal Suprem manté l’ordre de detenció i defensa que la situació de l’expresident no queda resolta automàticament pel pronunciament europeu. El Tribunal Constitucional té previst començar a abordar els recursos sobre l’aplicació de l’amnistia al setembre, amb la deliberació del recurs de Jordi Turull fixada per al 22 de setembre i la de Puigdemont prevista posteriorment.
És a dir, la Diada se celebrarà enguany amb una doble expectativa: al carrer, la capacitat de l’independentisme per tornar a mobilitzar-se; i als tribunals, la resolució d’una de les principals conseqüències polítiques del procés. També hi haurà incògnites. Una de les més evidents serà la participació de Sílvia Orriols i d’Aliança Catalana en la mobilització. El mapa independentista ja no és el mateix que fa uns anys i la presència d’Orriols afegiria un actor que ja va ser present l'any passat i en una Diada que les entitats volen presentar com a transversal.