És un exercici molt interessant recuperar el famós discurs que va pronunciar José Ortega y Gasset a les Corts republicanes el 1932, durant el debat de l’Estatut de Núria. “El problema catalán es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar; que es un problema perpetuo, que ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista”, deia el filòsof. “Debemos renunciar a la pretensión de curar radicalmente lo incurable”, afegia el també diputat. En comptes de tractar de buscar una solució que anés a l’arrel del conflicte, proposava traslladar-nos al terreny del possibilisme, del pragmatisme, de la conllevancia. Un segle més tard, aquell discurs no ha caducat. Està bastant estès entre les elits a la capital de l’Estat. No importa qui governi, si la dreta o l’esquerra, si Mariano Rajoy o Pedro Sánchez, perquè han renunciat a donar-hi una sortida. En el millor dels casos, conllevancia; si es complica l’escenari, mà dura fins a redreçar la situació.

Un bon exemple d’això és la decisió de Pedro Sánchez de tornar a portar Espanya a eleccions generals. Amb els números a la mà, podria haver governat de manera estable durant tota una legislatura, durant quatre anys. Però acceptar els vots predisposats dels independentistes catalans, que haurien garantit quatre anys a canvi d’una solució dialogada al conflicte, hauria exigit agafar el toro del “problema catalán” per les banyes i intentar “curar lo incurable”. Ha preferit tornar a tirar els daus el 10 de novembre per veure si pot “no dependre dels partits independentistes”, la seva gran obsessió expressada en públic i en privat. Ha preferit estalviar-se quatre anys de retrets del trio de Colón.

La repetició electoral no és indestriable de la pressió ambiental a la capital de l’Estat. El context és el que és: la sentència del Tribunal Suprem sobre els presos polítics catalans està a punt de sortir del forn. El Brexit o el refredament de l’economia són factors secundaris. El mateix tribunal s’ha fixat la primera quinzena d’octubre com a deadline. El que més sona és la setmana del 7 a l’11 d’octubre, just abans del Dia de la Hispanitat. No debades, el 16 d’octubre es compleix el límit legal (prorrogable) de dos anys de presó preventiva de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. El 14 hi ha la vista oral a Luxemburg per la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. I també el 14 seran proclamades per la Junta Electoral Central les candidatures a les eleccions del 10-N. Amb inhabilitació s’extirpa el problema. Però la resposta a la sentència també forma part del context. I l’Estat ha d’estar preparat per a qualsevol escenari. El ho tornarem a fer ressona per Madrid i aixeca les alarmes.

Per això Pedro Sánchez també ha preferit arribar a aquest escenari en funcions però en un govern en solitari, que amb Unidas Podemos a l’executiu i possibles turbulències al Consell de Ministres. Si bé a Moncloa veuen Catalunya més pacificada i esperen una resposta controlada de l’independentisme, que no vagi més enllà de l'exercici de la protesta, la realitat és que es preparen per a qualsevol escenari. Esperen la sentència amb totes les armes a la mà, amb el desig de no fer-les servir però disposats a fer-les servir.

Aquesta setmana, Pedro Sánchez ha parlat més de l’article 155 de la Constitució que de diàleg. Fins i tot s’ha compromès per escrit amb Albert Rivera a aplicar-lo si és necessari, i ha fardat de quan va fer-ho per primer cop des de l’oposició. “Aplicarem tots els ressorts de l’Estat per defensar la integritat territorial, que ningú en dubti”, insistia aquest dijous en la polèmica entrevista a La Sexta. En això, curiosament, hi ha pràctica unanimitat dels grans partits espanyols. Fins i tot Unidas Podemos, el grup que va portar l’anterior aplicació del 155 al Tribunal Constitucional, flirteja. Pablo Iglesias insistia divendres a Antena 3 que, en cas de formar part d'un govern de coalició, i malgrat les diferències, hauria respectat el "lideratge del PSOE" en la qüestió catalana. Preguntat explícitament sobre acatar un hipotètic 155, va respondre que "clarament" ho hauria fet. Després va intentar matisar-ho.

L’elefant a l’habitació de la política espanyola són els diputats independentistes, que són els que situen el “problema catalán” al centre del debat. Per això aquesta setmana el PSOE ha reobert el debat per a reformar el sistema electoral, que redueixi el poder d’influència de les minories. Els socialistes proposen una doble volta que reforci el bipartidisme, el PP un bonus a l’estil grec per evitar bloquejos com l’actual i Ciutadans un topall estatal per impedir directament que els nacionalistes catalans i bascos entrin al Congrés. L’objectiu, que l’estabilitat d’Espanya no depengui dels independentistes. El mateix motiu pel qual hi haurà eleccions el pròxim 10 de novembre: per no haver d’agafar el conflicte per les banyes.