La tendència tribal a dividir el món entre ells i nosaltres no és exclusiva dels populistes, de la mateixa manera que no és gaire realista pensar que l’obertura d’esperit sigui exclusiva d'un sol grup. Als diaris de la dreta madrilenya —alguns ja venien inquiets des d’ahir— se’ls veu preocupats en portada perquè les reivindicacions de les dones no se’ls hi girin en contra dels partits de la seva tribu. El Mundo diu que el 8-M no s’ha deixat ensarronar pel govern espanyol. La Razón acusa al govern espanyol de girar la diada de la dona contra PP, Cs i Vox, tot naturalitzant, amb aquella alegria, el trident súper-dretà com tres clans de la mateixa tribu. L’ABC, més suau, parla d’un “feminisme excloent” que es volia apropiar de la reivindicació.
El tribalisme partidista d’aquests diaris ja havia profetitzat que “l’esquerra, el separatisme, el populisme”, com en diuen, aprofitaria el 8-M per castigar a tota quanta dreta es fa i es desfà. Avui no fan més que confirmar el relat que havien fabricat, i tant els hi fa si al carrer s’han viscut unes manifestacions que riu-te’n tu de la de Colón.
Podien haver-se queixat de la parcialitat d’alguns discursos, de l’aiguabarreig d’algunes proclames, del postureig de moltes i molts líders socials, polítics, econòmics. Però no. S’han estimat més empastifar-ho tot del mateix partidisme que els afecta. El sectarisme electoral no els deixa veure la mateixa societat de la que han de parlar. Van passar el dia d’ahir com els tres micos de l’emoji: un no hi vol veure, l’altre no vol escoltar i el tercer no vol parlar.
No volen escoltar, ni veure, ni parlar amb els qui ho veuen diferent, ni entendre quines consideracions —proves, raons, arguments— els situen en un punt divers del seu. John Stuart Mill, un dels precursors del liberalisme contemporani, explica que reconèixer que un pot estar errat és una bona raó per escoltar i prendre’s seriosament els punts de vista dels qui ho veuen d'una altra manera, encara que semblin xocants o escandalosos, com els hi semblava als de la foto reconèixer el dret de les dones al vot.
La protesta contra les desigualtats que pateixen les dones va ser ahir molt transversal, molt àmplia. Això és el que es va veure al carrer —potser no tant als faristols i als discursos— i és la vida viscuda que fa patir a les dones dia sí i dia també. Que aquests diaris vulguin desnaturalitzar amb la seva mirada miop les mobilitzacions d’ahir no només vol dir que se’ls en fot de la lluita de les dones per la igualtat, sinó que probablement se’ls en fot de les dones i de la igualtat.
