“Amnistia per Nadal! Els presos, a casa/ Els exiliats, a casa/ Els que viuen en la clandestinitat, a casa/ Per Nadal cada ovella al seu corral!” És la postal reivindicativa que el filòsof i activista Lluís Maria Xirinacs (Barcelona 1932-Ogassa, 2007) va escriure aquest Nadal farà mig segle, i que continua sent ben actual. El 25 de desembre de 1975, Xirinacs es va plantar davant la presó Model de Barcelona per demanar l’amnistia i les llibertats civils. Va arrossegar a representants polítics i ciutadans anònims. Va plantar el seu “despatx oficial de senador” al carrer Entença, davant del penal centenari, i va estar-hi 12 hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que es va aprovar la llei d'amnistia de 1977. Va entomar la repressió de l'Estat espanyol amb desobedència i sense erxercir violència. L'amnistia del 77 és ara més obertament rebutjada per entitats de drets humans, com ara Irídia, que reclamen que es derogui perquè també va perdonar els botxins de milers de republicans i dissidents del franquisme, que qualifiquen de crims de lesa humanitat, que no prescriuen, segons els tractats internacionals.
Per commemorar aquest 50è aniversari, el Memorial Democràtic, en col·laboració amb la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs, ha organitzat l’exposició “Xirinacs 1975. La força de la Noviolència” en una sala de la mateixa presó Model, ara plena de vida social i amb veus d’infants quan surten de l’escola que ocupa una part de la instal·lació. És un record de la seva figura i el seu compromís amb la pau, la llibertat i la desobediència civil. La mostra, que es podrà visitar fins al 31 de gener de 2025, s’emmarca en les activitats del 50è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco i de la recuperació dels drets i les llibertats democràtiques, organitzades pel Govern i entitats.
L’activisme antifranquista
En conversa amb ElNacional.cat, el comissari de l'exposició, l’historiador Carlos Ordás, explica els compromisos de Xirinacs i el seu valor actual. L’exposició, amb fotografies i escrits- en plafons per fer-la itinerant-, en fa un repàs, comprimit i alhora complet, de la seva evolució personal cap a una visió crítica i compromesa de la vida. Nascut a una família conservadora, el sacerdoci i el seu desencant, i una nova plantada a plaça Sant Jaume reivindicant els Països Catalans, l’any 2000, són alguns dels pasatges de la mostra.
“Xirinacs és el referent més conegut de la no-violència a Catalunya i la plantada a la Model del 75 és la més coneguda i més famosa. És l’època de la Transició, on hi ha una efervescència de lluites, una part per transformar i canviar i l’altra part que es resisteix. Hi ha el moviment polític, l’obrer, i l’armat... En el cas de Xirinacs és aquesta voluntat de canvi intentant no usar mitjans violents, i fins i tot estirar el màxim possible la legalitat vigent. Durant el franquisme no hi havia dret de reunió i plantar-se davant de la Model més de cinc persones és vulnerar la llei. El que es feia era reclamar drets exercint-los”, explica Ordás, que alhora recorda que Xirinacs era una figura “controvertida i no còmode ni per una part de l’esquerra ni per una part de la dreta”.
A l’exposició es veuen algunes fotos d’aquelles plantades, on al costat de Xirinacs hi ha joves, dones i homes anònims, a més de polítics i coneguts que l’anaven a veure com un jove Jordi Pujol i la seva dona, Marta Ferrusola.
“Cal destacar que la no-violència si no té ressò no serveix. I Xirinacs va començar sol, però va aconseguir aplegar molta gent. Primer dues persones l’Eulàlia Marimon i García-Farias, una noia de 18 anys i un home gran, i després un grup més o menys fix, que s’autoanomenaven els Captaires de la Pau. Després, de forma puntual hi van persones de l’àmbit cultural, polític. I també gent del carrer, gent normal i corrent. Des de les dones d’una fàbrica que l’estan tancant fins a una demanda per una guarderia. I amb la plantada troben una forma més fàcil de fer antifranquisme, i en alguns casos la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya, perquè és difícil fer antifranquisme quan la repressió és forta. I per a algunes dones poder sortir de casa seva i estar una estona davant la Model amb el Xirinacs i la colla de gent, que saps que són pacífiques, els permetia fer aquest activisme antifranquista. La gent més gran encara tenia la por a la pell d’aquella repressió. La dictadura mor matant.” Relata Ordás, que alhora recorda que Xirinacs no amagava que després de les llargues hores de protesta, en arribar a casa sempre tenia un plat a taula. Vicenta Alcover, sempre en un segon pla, és l’encarregada de fer les tasques domèstiques per a l’activista.
La plantada obre la porta a la retrospectiva de la figura de Xirinacs. “Ve d’una família burgesa i conservadora, el pare és germanòfil durant la Segona Guerra Mundial. I veus com evoluciona i com hi ha elements que formen part del seu pensament en la seva trajectòria vital, com ara el misticisme, la filosofia i el pont clau de la no-violència i la desobediència civil, les vagues de fam anteriors a la plantada. Era una persona desobedient, tot i que alhora molt estricte amb ell mateix”, assegura el comissari de la mostra.
Llavors per a l’1-O
“La figura de Xirinacs ha transcendit més enllà i és reivindicat per a alguns sectors perquè és un referent de la no-violència i la desobediència civil i tota la seva vida va reivindicar els drets nacionals de Catalunya”, hi afefgeix Ordás.
En l’exposició, hi ha una fotografia d’agents de la polici, amb les porres alçades, picant Xirinacs i altres manifestants asseguts a terra, que fa rememorar les vexacions de l’1-O de 2017 als votants en els centres de votació per part de policies que també han estat perdonats, en aquest cas per la llei d'amnistia de 2024.
L'historiador ens il·lustra: “En la dècada dels anys 70 s’està expandint saber que és la desobediència civil i com es fa aquesta resistència passiva. Aquesta foto, és molt coneguda, és d’Armengol, i quan carrega la policia, el grup dels Captaires de la Pau, i Xirinacs també, s'hi queden, però la resta de la gent surt corrents. Ells s'hi queden, assumint que la repressió forma part de la desobediència. Després aquest moviment té un recorregut més llarg, com ara el 15M o l’Envolta el Parlament, i clar també arriba l’1-O”.
Situa la inspiració catalana en una experiència viva del que està passant a França, a la comunitat d’El Arca, de Lanza del Vasto, deixeble cristià de Gandhi. També amb contactes amb el valencià Pepe Beunza, el primer objector a fer el servei militar el 1971, i Casal de la Pau, nascut el 1972, amb figures clau com ara l’Arcadi Oliveras. “Contínuament feien formació sobre el que és la resistència civil, la desobediència.”
No ser esclau de tres estats
L’exposició també mostra un Xirinacs caminant al bosc, una alegoria del seu final escollit a 75 anys. Avançant-se a la llei de l’eutanàsia (en vigor a l’Estat espanyol el 2021), Xirinacs es va deixar morir en un bosc el 2007. Ho relata l’escriptor Jordi Lara en la novel·la Sis nits d'agost, del qual també en va fer una pel·lícula el director Ventura Durall, el 2022. Xirinacs va sortir el 6 d'agost del 2007 de Barcelona i sis dies després un boletaire el trobava mort al pla de Cal Pegot al Ripollès.
“La seva reivindicació nacional és molt present. Considerava que els Països Catalans estaven oprimits per França, Espanya i Itàlia, per la regió de l’Alguer, i personalment penso -indica l’historiador- que és una decisió que tenia pensada que ho faria quan complís 75 anys i li dona un sentit polític. Com tenia una patologia cardíaca, podia fer-ho sense exercir violència cap a ell mateix. És un acte de sobirania.”
On trobaríem ara plantat en Xirinacs?
“L’1 d’octubre, segur”, respon amb fermesa Carlos Ordás, “i segurament la continuaria a plaça Sant Jaume”. L’historiador també remarca que ara que es critica el règim del 78 “Xirinacs en la seva època ja deia ho deia, amb un paquet d’esmenes a la Constitució, les seves critiques constants al procediment que s’estava fent" i insisteix: "És a dir, no és cert aquest relat de consens en la Transició. Hi ha uns sectors, i no només de l’esquerra radical, sinó d’una societat civil molt crítica. Durant la Transició ja hi havia veus crítiques i que estaven dient el que deia Lluis Llach en una cançó: ”Companys, no és això”.
Ordás comparteix que la desobediència civil i la no-violència assumeix que hi haurà una resposta de l’Estat, una repressió, que -a parer seu- no va ser prou calibrada i assumida pels impulsors de l’1-O, com ara les presons imposades. “La repressió forma part de la desobediència civil, de la no-violència. Has de comptar-ho, i veure com et pot afavorir. Els insubmisos assumien que anar a la presó era una fortalesa cap a ells. És a dir, la no-violència dona resultats però has de tenir molta paciència, assumir que té un cost, i el que has de fer és xarxa social, matalàs”, manifesta. Aquest és un dels grans tresors evidenciats per Xirinacs.
Vincle entre societat i classe política
En la inauguració de la mostra, fa una setmana, el director del Memorial Democràtic, Jordi Font Agulló, va afirmar que “aquesta exposició vol reconèixer el compromís de Lluís Maria Xirinacs amb la no-violència i la llibertat en uns moments que encara eren incerts per a la democràcia”. Manuel Garcia, president de la Fundació Randa, va assegurar que la plantada de Xirinacs “va ser un acte valent”, i que “la seva acció individual va derivar en un moviment ciutadà”.
A l'entrevista, Ordás també ens destaca que “Xirinacs considerava molt necessari el vincle continu entre la societat civil i l’àmbit polític. Per això, ell se sentia molt identificat amb l’Assemblea de Catalunya i va considerar una errada dissoldre-la el 1977 i va fer crítica a la divisió política”.
Xirinacs va ser senador (1977-1979) com a independent i durant un temps del grup parlamentari Entesa dels Catalans. Va formar part del partit Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, formació creada a Catalunya i el País Valencià el 1979. No obté representació en les primeres eleccions al Parlament després del franquisme, el 1980. Finalment, el 1984 deixa la política activa i crea el Centre d’Estudis Joan Bardina.
