L’aforament és la prerrogativa per la qual certs càrrecs públics han de ser investigats i jutjats per determinats tribunals. Així doncs, per exemple, les causes judicials contra els diputats del Parlament de Catalunya han de ser al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i no a un tribunal d’instància ordinari i els diputats del Congrés o ministres del govern espanyol només poden ser investigats pel Tribunal Suprem. En els últims mesos, aquesta figura ha pres preponderància en les causes judicials que han estat i estan a l’ordre del dia de l’actualitat política. Així doncs, hi ha un fil que uneix Extremadura, el País Valencià i Madrid en les investigacions del germà de Pedro Sánchez, de la DANA i del cas Koldo: aforats que ho són, ho han intentat ser o no volen deixar de ser-ho per condicionar les investigacions judicials. Son Miguel Ángel Gallardo (el líder del PSOE d’Extremadura), José Luis Ábalos (exministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE) i Carlos Mazón (president en funcion del País Valencià).
Miguel Ángel Gallardo, un aforament precipitat per dilatar el cas del germà de Sánchez que va acabar en paper mullat
El cas més sonat dels últims mesos ha sigut el de Miguel Ángel Gallardo, que el pròxim mes de febrer anirà a judici en la causa del germà de Pedro Sánchez per prevaricació i tràfic d’influències. Tres setmanes després que la jutgessa el processés i mentre esperava que resolgués el seu recurs per evitar seure al banc dels acusats, va anunciar que dimitiria com a president de la Diputació de Badajoz per convertir-se en diputat autonòmic al·legant que volia “combatre millor” el govern de María Guardiola després d’un “procés d’escolta activa” amb els companys del partit. Ara bé, darrere d’aquesta maniobra s’amagava l’objectiu de convertir-se en aforat per posar traves a la causa judicial.
De fet, per aconseguir l’acta de diputat i l’aforament, una diputada va haver de dimitir i quatre més (que eren els següents a la llista electoral) van haver de renunciar per tal que la llista corrés i fos el seu torn. La seva acta de diputat es va expedir un dia abans que la jutgessa l’enviés formalment a judici. Hores després de la interlocutòria, el seu advocat va presentar un escrit al·legant que ostentava la condició de diputat. La decisió xocava amb el que havia dit durant la campanya de les primàries del PSOE extremeny: en aquell moment, va assegurar que entraria a l’Assemblea d’Extremadura quan es resolgués el procés judicial. El PSOE va sumar-se a la seva defensa amb subterfugis i, per justificar-lo, va esgrimir que, arribats a l’equador de la legislatura, el partit havia volgut de manera “col·legiada” que el líder estigués a l’escó i que la voluntat majoritària “invalidava” les seves declaracions prèvies.
Tanmateix, l’estratègia dilatòria i obstruccionista va naufragar. En una interlocutòria molt dura, la jutgessa Beatriz Biedma va recriminar-li que la maniobra era un frau de llei: “L’aforament sobtat causarà perjudicis i [...] és una altra mostra més del patró de comportament investigat, que és aconseguir una finalitat il·legítima mitjançant l’ús de mecanismes formalment legals, utilitzant les institucions públiques en benefici propi o de pròxims”, va esgrimir. “No és admissible que en un estat democràtic es facin servir les institucions públiques i els privilegis que se’n deriven per a finalitats pròpiament personals”, va afegir.
Posteriorment, el TSJ d’Extremadura no va acceptar l’aforament i va tornar el cas a la jutgessa d’instrucció denunciant que es tractava d’una “manipulació precipitada i malintencionada de la cobertura de l’escó vacant” per “instrumentalitzar l’accés [a la condició de diputat] amb l’única finalitat de gaudir de la prerrogativa de l’aforament”. “L’aforament no és una opció processal ni respon a la preferència de ningú a ser jutjat per un tribunal o un altre”, va reblar. Així doncs, com estava previst inicialment, David Sánchez i Miguel Ángel Gallardo seran jutjats per l’Audiència de Badajoz.
Carlos Mazón manté l’acta de diputat per mantenir-se fora de la lupa de la jutgessa de Catarroja
Al País Valencià, Carlos Mazón va dimitir el dilluns com a president de la Generalitat Valenciana un any després de la negligent gestió de la DANA que va causar 229 morts. Això ha abocat el PP i Vox a negociar qui ha de ser el seu successor. Ara bé, Mazón manté l’acta de diputat a les Corts Valencianes i, per tant, conserva l’aforament. Així doncs, només el pot investigar penalment el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana i queda fora del radar de la jutgessa de Catarroja que està instruint la causa sobre la DANA.
Nuria Ruiz Torralba, que ha qüestionat la “manifesta passivitat” del govern valencià, li va oferir una declaració voluntària fa mesos, però ell ho va rebutjar. La primera oferta va ser el 10 de març, quan la instructora va remetre-li la interlocutòria en la qual citava com a investigats l’exconsellera Salomé Pradas i l’exsecretari autonòmic d’Emergències Emilio Argüeso: la declaració de Mazón “només es pot dur a terme de manera voluntària si per l’aforat se sol·licités”, va apuntar. Ell va contestar als mitjans de comunicació que no s’ho havia “plantejat”. Sis mesos més tard, l’11 de setembre, la jutgessa li ho va oferir “novament”. Però ell ha continuat cuirassat en la seva condició d’aforat.
De fet, l’aforament de Mazón va frenar en un primer moment (en una decisió que ella mateixa va avalar posteriorment al·legant que era un “acte directe” d’investigació al president) que la jutgessa cités com a testimoni Maribel Vilaplana, la periodista que va dinar amb el president valencià el dia de la tragèdia, com havia demanat una acusació. Va esgrimir que no era “factible” perquè “desplaçaria” la investigació cap a Mazón: la declaració de la periodista estaria “relacionada, en definitiva, amb la localització i l’actuació del president”.
Ara bé, l’Audiència de València va esmenar la negativa de la jutgessa i va ordenar que Vilaplana testifiqués: “És aparentment pertinent i apta, a priori, per poder aportar informació rellevant. No es pot descartar que pugui oferir detalls o matisos que poguessin resultar d’interès per a la investigació”, va esgrimir. Això sí, la interlocutòria va deixar clar que Carlos Mazón quedava “fora de l’àmbit subjectiu de la investigació” i que si la instructora troba “indicis reforçats i fundats” de criminalitat contra ell hauria d’elevar la causa al TSJCV. Quan va declarar com a testimoni, la periodista va relatar que Mazón atenia trucades durant el dinar. Tanmateix, ell no li va transmetre res sobre la DANA i ella no va percebre que tingués pressa per marxar.
La decisió de l’Audiència de València va ser el 23 d’octubre. A continuació, el full de ruta de Nuria Ruiz Torralba va posar la lupa en El Ventorro i en el paper de Carlos Mazón el dia de la DANA. Primer va demanar el llistat de les trucades del president valencià el 29 d’octubre (el document que ell havia remès a la comissió d’investigació de les Corts Valencianes) per saber els “possibles comentaris” que hauria pogut fer el president sobre com avançava la reunió del CECOPI. Més tard, va sol·licitar a Maribel Vilaplana que aportés el tiquet de l’aparcament fins a on va acompanyar el president valencià i, com que ella no el conservava, va traslladar la petició a l’empresa del pàrquing. Finalment, fa quatre dies va citar com a testimonis el propietari del Ventorro i membres del nucli de confiança de l’equip de Mazón: Juan Francisco Pérez Llorca (portaveu del PP a les Corts Valencianes, que sona com a candidat a substituir-lo), José Manuel Cuenca (el seu cap de gabinet) o Cayetano García Ramírez (el secretari autonòmic de Presidència).
L’aforament de José Luis Ábalos manté el cas Koldo al Tribunal Suprem
Qui també manté l’acta de diputat i continua aforat és José Luis Ábalos. Ara bé, en el seu cas, fa onze mesos que el Congrés va aprovar el suplicatori per retirar-li la immunitat i permetre que el Tribunal Suprem el pogués investigar. El febrer del 2024, quan va esclatar el cas, el PSOE li va demanar l’acta, però ell va decidir marxar al Grup Mixt per “defensar-se a tots els nivells” i “restituir” el seu “honor” i la seva “reputació” com a diputat i com a persona “fins a les últimes conseqüències”. “Si renunciés, s’interpretaria com un signe de culpabilitat que no assumeixo i només provocaria la meva estigmatització política i personal. No puc acabar la meva carrera política i la meva trajectòria com un corrupte quan soc innocent”, va al·legar en aquell moment.
Deu mesos més tard, el jutge li va oferir una declaració voluntària (perquè, com a aforat, no podia investigar-lo formalment). I després de donar explicacions davant de l’instructor, Leopoldo Puente va sol·licitar el suplicatori perquè va trobar “bastants indicis” dels delictes d’integració en organització criminal, tràfic d’influències, suborn i malversació. Finalment, el Congrés el va aprovar per unanimitat i José Luis Ábalos va passar a ser investigat. El fet que ell estigui investigat i que continuï sent diputat és l’únic motiu que manté la causa al Suprem, donat que la peça original relativa a la compra de mascaretes continua a l’Audiència Nacional. Això, precisament, és el que va fer que el jutge Puente demanés a l’Audiència Nacional que posés la lupa en els pagaments en metàl·lic del PSOE a Ábalos i Koldo, donat que és quelcom que “no es troba indissolublement vinculat” a la causa del Suprem. I ara el jutge Ismael Moreno ha obert una peça separada per investigar-ho.
Quan el Congrés va donar llum verda al suplicatori, ell va presentar l’aforament no com un “privilegi” per “eludir l’acció de la justícia”, sinó com una “garantia per poder representar als ciutadans”. “Amb l’ambient que s’ha creat i com s’està judicialitzant tot, l’aforament també és una manera de defensar-me”, va justificar en una entrevista a elDiario.es. “L’aforament té a veure amb la capacitat del diputat per a fer tota aquesta política i que no pugui ser represaliat”, va afegir. Va al·legar que, al Suprem, la causa ha d’estar “ben instruïda” i amb “clars indicis” incriminatoris i que, en canvi, en un jutjat ordinari “qualsevol iniciativa de qualsevol que vulgui anar” contra ell comportaria que ell hagués de “buscar diners” per defensar-se. I va recordar el cas d’Arancha González Laya: dos mesos després de deixar de ser ministra d’Afers Exteriors, un jutjat de Saragossa la va imputar pel cas Ghali, sobre l’entrada a Espanya del líder del Front Polisario per ser ingressat a un hospital de Logronyo per tenir coronavirus. Ara bé, vuit mesos més tard l’Audiència Provincial de Saragossa va arxivar la causa.
Fet aquest parèntesi, l’aforament de José Luis Ábalos va trontollar fa unes setmanes, abans de la seva última declaració davant del jutge. El seu advocat, José Aníbal Álvarez, era partidari que renunciés a l’acta perquè la causa tornés a l’Audiència Nacional. Era un moment que en cercles de Madrid sobrevolava l’amenaça que acabés en presó preventiva. L’exdirigent socialista no va voler deixar de ser diputat i va acabar partint peres amb el seu lletrat esgrimint que hi havia “diferències irreconduïbles” i un “deteriorament irreversible” de la confiança, cosa que feia “inviable” que pogués continuar amb ell. Ara bé, el jutge va rebutjar la “intempestiva” renúncia d’Ábalos argumentant que havia comès un “frau de llei” i esgrimint que tenia una “completa absència de justificació raonable”. Ábalos va declarar amb el seu advocat i, posteriorment, va canviar de defensa.
Per cert, escudant-se en el suplicatori, Koldo García va reclamar l’arxivament de la causa al·legant que el jutge estava investigant “fets diferents dels autoritzats” pel Congrés i va denunciar una “inconnexió i extralimitació” de l’objecte de la investigació. A parer de la seva defensa, això “vulnera el dret al jutge ordinari predeterminat per la llei”, atès que se’ls “priva del dret a la doble instància penal”. Ara bé, el jutge ho va rebutjar i va defensar que, malgrat que el suplicatori definia uns fets “naturalment amb certes traces d’inevitable generalitat” en aquell moment, incloïa la “totalitat de les conductes que s’investiguen”. A més, va desacreditar el “raonament circular” que plantejava el recurs apuntant que, amb seva interpretació, es passaria de la immunitat a la inviolabilitat: “Cap membre del Congrés podria ser investigat judicialment sense haver obtingut l’autorització de la cambra, i aquesta autorització no podria sol·licitar-se fins que es disposés, a conseqüència d’una investigació que s’afirma impossible, de l’existència d’indicis sòlids sobre fets concrets”.
Bonus track: Manuel Marchena considera que els aforaments “desprenen” un “aroma del privilegi”
Una última veu. Fa sis mesos, el jutge Manuel Marchena, que va ser president de la Sala Penal del Suprem i ponent de la sentència del judici del procés, va publicar un llibre. I, durant la presentació, va ser molt crític amb els aforaments: “Se’ns n’ha anat la mà”, va lamentar. “A Espanya, s’ha imposat una concepció gairebé protocol·lària de l’aforament. És a dir, un càrrec no està prou vestit [si no és aforat], l’aforament li dona fins a una dignitat institucional al càrrec”, va verbalitzar. I va ser clar: “Jo reduiria enormement el nombre d’autoritats afectades, perquè l’aforament implica la rectificació d’una norma de competència objectiva que desprèn l’aroma del privilegi”. Ell ho limitaria només als diputats del Congrés, als senadors i als membres del govern espanyol, que són els inclosos en la Constitució.