Una campanya punxada. Espasmòdica, si es vol veure d'una altra manera: l'han animada moments de poca substància i molta víscera, més politiqueros que polítics. La gràcia que té és que ningú no sap com es farà govern amb uns resultats tan trencats com s'esperen. L'últim dia de campanya ha deixat algunes reflexions d'urgència sobre set qüestions que marcaran el futur de les properes conteses electorals. Anem a pams.

1. La mort del míting

El format clàssic per activar la militància i la simpatitzància ha entrat en coma irreversible. Només hi va la gent gran i alguns curiosos i ja no s'hi diu gaire res de substància. Els lampistes electorals dels partits insisteixen que la ciutadania "vol veure els polítics", però s'ha comprovat que això només és alguna cosa que surt als manuals antics. Al míting l'han mort les xarxes socials i els actes de petit format amb grups específics, agents socials o activistes locals. Només per comparar, tres fotos de mítings centrals del PSC, potser els millors especialistes en aquest format, del 1977, 1982 i 2015. No hi ha color:

1977 PSC Campalans

1982 PSC

[caption id="attachment_37031" align="aligncenter" width="724"]2015 PSC Pavelló de la Vall d'Hebron, 2015 / Efe[/caption]

2. Una llei obsoleta

Aplicant la llei electoral, la Junta Electoral Central ha obligat Catalunya Ràdio a menjar-se la planificació feta pels seus professionals i a dedicar als candidats el temps d'entrevista que els ha semblat proporcional, segons els resultats de les anteriors eleccions: 10 minuts a ERC, 11 a ECP, 15 a UDC, 26 a DiL, 35 al PP i 37 al PSC. Es tracta, ja se n'adona, d'una llei electoral del segle XVIII (abans de Crist). Un altre cas patètic és la inútil prohibició de publicar enquestes els cinc dies abans del dia de reflexió. Naturalment que se n'han publicat. La normalitat de la vida, les ganes de saber de la gent en unes eleccions molt poc clares i les xarxes socials han matat aquestes legalitats antediluvianes, pensades per no alterar una ciutadania poc acostumada a votar i de la qual l'establishment temia la seva fàcil manipulació.

3. Rajoy, admirable

Un dels momentassos de la campanya és Mariano Rajoy passant per sobre de la brutal agressió que va rebre a Pontevedra en el míting que unes hores desprès va tancar a A Coruña. Ja havia aguantar la trompada a peu dret sense fer escarafalls. Al míting, ni una paraula, ni una insinuació. Tampoc al seu Twitter. Tothom sabia que duia la galta vermella del mastegot i ell, com si res. Ni ha denunciat l'agressor. Chapeau.

4. 'Colau for president'

L'haurien de rebatejar Fada Colau, perquè allà on va, ho peta tot amb la seva vareta màgica: A Barcelona, a Madrid, a València. Avui li han publicat un article a Le Monde en què explica que el referèndum a Catalunya es pot fer sense modificar la Constitució i demana al proper govern espanyol que el convoqui. Tant li fa que això sigui dubtós desprès de l'última sentència del Tribunal Constitucional. No va d'això. Va del to presidencial del text i les demandes. Fora de la referència al federalisme i un parell de detalls més, la cosa la podia signar sense patir el mateix Artur Mas. L'alcaldessa és la diferència entre la grisor boirosa de Catalunya Sí que es Pot i la candidatura d'En Comú Podem, feta a la seva mida. Compari el candidat desconegut de CSQP i el candidat desconegut d'ECP i pregunti's qui de debò s'emportarà el gat a l'aigua aquest diumenge. No serà ella?

5. La batalla dels emergents

Facin el que facin, ja han guanyat: només competien contra les seves expectatives. Dos partits fets des de la tele i les xarxes socials s'han carregat el neoturnisme del PSOE i el PP: Ciutadans i Podemos. La remuntada d'aquests ha estat de traca i mocador: han modulat el seu discurs i l'han fet intel·ligible, han fitxat de candidats a persones com els votants de classe mitjana que posen i treuen rei i, sobretot, han desaparegut de les teles com gat escaldat. A Ciutadans, en canvi, que s'ho menjava tot, els hi ha mancat discurs per a la segona meitat de la campanya: ningú sap bé què volen fer en un parlament penjat sense majories, s'han quedat enganxats a les teles com un bistec a la graella i s'han cuit massa. Per als futbolers: una part per a cada equip, encara que Podemos ha arribat físicament més sencer als últims minuts i C's més insegurs. Veurem què aquest diumenge.

6. Xarop de coalició

El PP i el PSOE rebran una patacada tremenda aquest diumenge. Els conservadors poden perdre més d'un 30% dels escons que tenien, però venien encapçalant la cursa. Els socialistes, que fan frontera amb tothom, perdran al voltant del 20% dels escons i veurem si Pedro Sánchez ho aguanta. Els partits del neoturnisme dinàstic potser no arriben a fer ni la meitat del Congrès. Mai vist. Un i altre hauran de tastar el xarop que fa temps prenen els polítics catalans i bascos: coalicions, pactes, acords, cohabitacions. Serà la prova de foc per a la política espanyola, tan acostumada a les majories absolutes. S'acabarà la ràbia?

7. Manen els vots de la CUP

Els 333.657 votants de la CUP del 27S determinaran qui guanya les eleccions a Catalunya: els que votin i els que s'abstinguin. És un dels misteris que es resoldran diumenge que ve. ERC s'ha esforçat a ser l'opció més convenient colpejant a En Comú Podem per la seva subordinació a Madrid, una reedició d'aquelles acusacions de sucursalisme de la vella CiU al vell PSC. La CUP els ha cridat a abstenir-se. Aquesta bossa electoral ho decidirà tot. Segons l’última enquesta del CEO, un 21,8% dels vots cupaires el 27S setembre anirien a ERC; un 25% a ECP, que els pica l'ullet dia sí i dia també. A Democràcia i Llibertat, cap. Potser per això han demanat que votin ERC.

8. Sense enemics

L'existència de Junts pel Sí ha desactivat un tema de campanya tradicional: si ERC fa el sorpasso a CDC. No s'han barallat gens, fora de llançar-se alguns dards. CDC s'ha quedat sense enemics fora del PP i d'Unió Democràtica, que s'ha presentat com l'hereva de la vella CiU. Què passarà amb DiL? Pot fer un Podemos? És un altre misteri d'aquesta contesa electoral. Diumenge que ve ho sabrem tot. Gairebé.