La realitat electoral va en una nau que envia imatges des de Plutó en streaming i la llei electoral va en diligència. Cinc petits exemples:
1) Des de dimarts, a Espanya està prohibit publicar enquestes. I fer-ho és delicte. Això no vol dir que no se'n puguin fer, perquè se'n fan. I no una. Ni dues. El que no es pot fer és difondre-les públicament. Però resulta que El Periódico té una edició a Andorra. I Andorra no és Espanya. I jo des del sofà de casa, allà amb la manteta, puc entrar a la web i mirar les enquestes que van publicant cada dia. O puc anar a un quiosc i comprar un exemplar del diari. I puc enviar els resultats de les enquestes a un amic. O a 53 amics. O a 906 amics. Però no les puc penjar en un mitjà de comunicació. Surrealisme pur.
Bé, o també pot passar que hi hagi algú, com la gent d'Electograph, que pengi a Twitter els preus de les fruites i les verdures a Andorra...
Fixi's quines coses passen, oi? El món de l'hortalissa i de la fruita ha previst colors per a totes les opcions. Bé, menys en el cas del blau. Però llavors existeix l'aigua, sense la qual no hi ha vida. I, a partir d'aquí, la gent suma fruites amb verdures, a veure quin batut acaba sortint i amb quin gust...
Sí, perquè l'única cosa certa és que diumenge a la nit, el batut de gustos serà la beguda de moda. Si no és que la gent que encara no té decidit quina fruita acabarà triant, que sembla que en són uns quants, opti clarament per una opció que aclareixi el panorama del mercat.
En un món global, té sentit posar fronteres a les enquestes?
2) Als mitjans públics, els debats es fan en funció de la representació parlamentària dels partits. I resulta que al debat de TV3 i Catalunya Ràdio hi va participar Ciutadans, que no té un sol diputat al Congrés. En canvi, no hi va participar UPyD que sí que en té. Però és que UPyD, aquell cop sí, va ser al debat de les eleccions europees (encara recordem la famosa senyora upeidé qui, per cert, ara és eurodiputada de Ciutadans). Quin és el criteri? Les enquestes? Doncs llavors canviem la llei, perquè si no l'hem de fer servir o l'hem d'usar a conveniència, quin sentit té?
3) El dissabte abans de les eleccions hi ha una cosa que en diuen la jornada de reflexió, un invent anacrònic tan absurd com menjar sopa amb forquilla. La jornada de reflexió és un dia en què està prohibit fer publicitat de cap partit ni demanar el vot, però al carrer sempre hi ha hagut cartells penjats dels arbres i pancartes que van de fanal a fanal. No els treuen tots per no incidir en la jornada de reflexió, oi? Bé, doncs al món de Twitter i Facebook, intentar que no circuli informació, és broma, oi? Quina lògica té la jornada de reflexió, una cosa tan antiga i passada de moda com la pinya al kirsch?
4) Que via internet jo pugui fer una transferència o pagar una factura mentre estic pescant bacallà al pol Nord i que per votar hagi de demanar un sobre, que me l'hagin d'enviar, que hagi d'omplir-lo, tornar a enviar-lo i no-sé-quantes-coses-més és tan inútil com intentar flamejar amb una vitroceràmica. Per què a través d'un telèfon jo puc comprar i vendre coses o fer moviments al meu compte i no puc votar? Ridícul.
5) I diumenge, unes quantes empreses faran enquestes a peu d'urna. Però no les podran fer públiques fins a les 20 hores, moment de tancament dels col·legis electorals. Ho diu la llei. Ara bé, durant el dia tots anirem rebent al mòbil enquestes fetes a peu d'urna. I a Twitter se'n penjaran 4.200 (o més). Novament, la llei desbordada per la realitat.
Estic dient que vulnerem la legalitat? Nooor. Estic dient que ha d'haver-hi barra lliure per a tothom? Tampoc. El que dic és que a la vida passen coses i que la llei ha d'adaptar-se a la vida que es va movent, perquè si no, la llei deixa de ser útil. I una llei inútil és el pitjor favor que podem fer-li a l'Estat de dret que, pobret, ja pateix prou.