Fa l'efecte que en aquest Madrid desert del pont agostenc alguns estan començant a saber el que és bo. Vull dir que comencen a dubtar del fals sil·logisme segons el qual "la cosa està feta, Junts no pot fer cap altra cosa que donar suport a un president del Congrés socialista". Ves per on en els mitjans més tancats pressenten que la cosa portarà cua i que fins a l'últim moment no hi haurà res assegurat. En la sèrie Waterloo, no hi haurà espòilers. Em malicio que el director d'escena ha estudiat prou la logística perquè la coordinació impedeixi les filtracions. Reunió a última hora, arribada al Congrés enganxats a l'inici de la sessió i una estricta vocació de silenci en els pocs que sabran el sentit de la decisió.

Tanmateix, en altres partits hi ha un bonic guirigall, no se sap si per fer veure que tenen tot controlat o de pur ensurt pel que pugui passar. Diuen els diaris madrilenys que els socis de Sánchez estan nerviosos "per l'actitud dubitativa de l'independentisme". No crec que sigui el verb adequat. El que succeeix és que en to triomfalista, també els socis de Sánchez a l'esquerra, fins i tot la resta d'independentistes catalans i bascos, havien donat per fet que tot seria a última hora i com sempre, és a dir, com ells desitgen. Em fa la sensació que estan començant a entreveure que a última hora serà, però que existeix la possibilitat que el resultat no sigui "com sempre". Aizpurua de Bildu s'exaspera: "aquí tots som determinants", però menys. Tots saben que la clau que i la capacitat de moviments que té Junts no les tenen ells, entre altres coses perquè en aquesta partida està en joc un govern o eleccions i sempre cal analitzar qui té més por de treure de nou les urnes i qui sí que no pot permetre's cap altra cosa que donar suport una coalició d'esquerres.

Què pot passar dijous vinent al Congrés? El que decideixi Puigdemont. Hi pot haver una presidència de taula del Congrés socialista o a la primera votació fallida pot ser que aquesta fora a parar al PP. Fins i tot l'opció d'una presidència del PNB està oberta —els ho vaig explicar fa dies a Tancar la porta en sortir— perquè encara que ho hagi proposat públicament Coalició Canària, és una possibilitat que ha estat sospesada per les ments del PP —alguns barons afirmen avui que veurien Aitor Esteban en aquest paper— i també per les de Junts. En cas de posar-se sobre la taula l'opció amb tots aquests suports, votaria en contra el PSOE necessitant-los per a una investidura? El silenci sepulcral dels mateixos jeltzales respecte a la proposta és bastant revelador. També ho és que a aquestes hores cap dels grans partits no hagi revelat qui serà el seu candidat a presidir el Congrés i és que pot ser que no vulguin cremar innecessàriament alguns dels seus primers espases, si finalment existeix la possibilitat que es quedin compostos i sense xicota.

En aquesta partida està en joc un govern o eleccions i sempre cal analitzar qui té més por de treure de nou les urnes i qui sí que no pot permetre's cap altra cosa a la qual donar suport una coalició d'esquerres

Em fa la sensació que a Waterloo estan forçant fins al final per comprovar si el desimbolt Sánchez —amb gorra de pinxo o sense, amb palmeres estampades o sense— té algun gest polític que no necessàriament hauria de ser enorme, però sí significatiu. Potser pretenen que digui o reconegui alguna cosa. Sense cap moviment per la seva part, no s'ha de desestimar que el polze caigui cap a baix i amb ell el control dels temps del Congrés i al seu torn fins i tot les paperetes per a una designació de Feijóo per a la investidura. Tot canviarà segons la posició d'aquest polze.

Queden menys de quaranta-vuit hores. Feijóo va veloç a la recerca de noves eleccions que li permetin obtenir el vot d'un Vox en crisi en el qual només va quedant molta caspa, i el vot útil dels qui s'han adonat que la dreta no governarà si no se sacseja a la ultradreta de sobre. Això ho han comprès clarament les forces vives i els reservats madrilenys que retiraran els punts de suport que al seu dia van donar al que es pretenia el Jano de Podem. Juntament amb això, tant els peneuvistes com els juntaires només tenen interès en què succeeixi en les seves eleccions territorials i, en el segon dels casos, també quan es produeixin. És dubtós que tornar a votar al desembre els perjudiqués, per més que els socialistes escampin aquesta idea als quatre vents. Aquí, a l'únic que unes noves eleccions poden partir-li l'eix és a Pedro Sánchez i és obvi que ho sap.

Ara els faig jo un espòiler històric. Napoleó i Wellington mai no es van veure en persona, però van esdevenir rivals en el camp de batalla i el personal. L'historiador Cummins reviu aquesta baralla quan recorda que Wellington va afirmar que el seu oponent francès en la batalla de Waterloo "no va elaborar cap estratègia; es va limitar a avançar a la vella usança". O sigui, com sempre, però és obvi que les coses no van anar com esperava