Va haver-hi una època en què la gent estava necessitada de polítics paternalistes per sentir-se guiada pels rials de la recentment estrenada democràcia. Uns varen requerir un rei que era hereu directe del gran pare dictador, i avall que fa baixada; uns quants van menester un centrista amb dos collons que havia sigut falangista; d’altres, un socialista que es va declarar més socialista que marxista; uns poquets, un comunista amb més istes al currículum —estalinista, europeista, carrillista— que vides té un gat, i aquí, a Catalunya, com que teníem una ànima d’encarregat de botiga, vàrem necessitar un banquer amb ànima de venedor de vetes i fils. Res a dir: cadascú va tractar d’aixoplugar-se allà on Déu Nostre Senyor li va donar escalf.
Hi ha coses que, cinquanta anys més tard, encara no s’han superat, i parlar amb correcció de Jordi Pujol —el gran Honorable dels Honorables— et fa entrar directament al club dels pujolistes. Vull dir que parlar bé d’en Pujol, com se’l coneixia, de nord a sud, d’est a oest del país, en els seus anys de poder absolut, et converteix en un servidor de la causa pujolista, i no és així. Jo, que vaig ser criat en un antipujolisme racional, no vaig patir mai ni d'un amor ni d’un odi irracionals cap a una figura política que va despertar fervors gairebé espirituals entre els seus seguidors, o visceralitats gairebé satàniques entre uns enemics amb greus problemes d’autoestima. Per a aquests, Pujol va ser com Josep Lluís Núñez per als antinuñistes —grup en el qual, per cert, jo militava. Hom, per viure, ha de trobar sants i dimonis per donar un sentit místic a la pròpia existència com a membre del ramat.
D’aquell Pujol que va ser declarat 'Español del año' a mitjan dècada dels vuitanta per un diari d’una espanyolitat tan poc dubtosa com l’ABC, a l’home empetitit per envelliment que mira de justificar la deixa de l’avi Florenci davant d’un tribunal inquisitorial, han passat quaranta anys, i a gran part dels pujolistes irredempts i els antipujolistes viscerals els queda l’energia justa per poder fer una becaina de jubilat o prejubilat. Però la memòria, talment com la desmemòria o el rancor, sol mantenir un vigor que només mata l’Alzheimer o qualsevol malaltia neurodegenerativa progressiva, afecció que pateix el Molt Honorable, ara que els tribunals espanyols voldrien acarnissar-s'hi per convertir-lo en el boc expiatori d’allò que un dia va ser anomenat 'el procés' i que va deixar uns quants polítics amb les témpores a l’aire. La imatge d’aquest Pujol afeblit dubto que faci treure el ventre de penes a tots aquells que fa deu anys que esperen ansiosament els judicis a la família Pujol com a acte superlatiu de les seves necessitats viscerals de passar comptes. O potser sí, incapaços d’haver-li plantat cara quan l’expresident de la Generalitat era un home amb totes les capacitats connectades.
Em costa concebre el funeral d’estat que mereixerà Jordi Pujol, però m’agradaria no veure’l assegut al banc dels acusats per fotre una botifarra als que en desitgen la humiliació pública
Fa una setmana, vaig ser convidat al Més Nit de TV3 per presentar el llibre que acabo de publicar, titulat Los felices ochenta, i Marina Romero, la conductora del programa, em va preguntar si Jordi Pujol mereixeria un funeral d’estat. La pregunta em va sorprendre per la dimensió gairebé còsmica de parlar d’una persona viva com si fos en cos present, i vaig dir que sí, que evidentment. I mentre parlava, pensava en el Molt Honorable i la castanya que deu ser que parlin de tu com si ja no hi fossis, veient-te a tu mateix estirat al bell mig de la planta noble del Palau de la Generalitat, condecorat in memoriam com a gran glòria nacional d’aquest estat sense estat. Això de les morts per avançat sempre em fa recordar la seqüència d’una pel·lícula de Monty Python. La pesta negra. Un carro que recull els cadàvers al crit de "els morts, els morts". Un senyor amb un vell a l’esquena disposat a llençar-lo al carro. El vell que protesta i diu "però si jo estic saníssim". L’home que el trasllada contestant-li "no em siguis infantil". I després de pagar-li una propina a l’home del carro: una hòstia al cap del vell i un altre mort a qui traslladar a la pira d’infectats en flames.
La singularitat de tot plegat és que qui més desitja que Pujol passi l’any amb una salut de ferro per poder passar comptes davant d’una justícia experta en prevaricacions, són els mateixos que li varen desitjar la mort política —física no ho sé, però m’ho puc imaginar— quan el Molt Honorable era un líder indestructible, quasi messiànic, de Catalunya. Mai van poder amb ell i els molestava que aquell tipus amb aspecte de Joan Capri els destruís intel·lectualment en cada ocasió en què s'hi varen enfrontar al Parlament o a la vida pública. Amb l’excepció de Rafael Ribó, el líder d’ICV, amb qui va mantenir brillants combats parlamentaris durant els anys noranta.
Mai no hi ha hagut un polític de la talla de Jordi Pujol, en qui conviuen feliçment maridats un continent ple de tics i un contingut curull de lectures i de saber majúscul, un maridatge que, literàriament, seria com mesclar el senyor Esteve de Rusiñol i l’erudició de Martí de Riquer. I malgrat la seva talla política i intel·lectual, l’Honorable dels Honorables va fallar en allò del laissez faire i mirar cap a una altra banda. El pujolisme no només era una manera d’entendre el país, sinó també una manera de fer país que va permetre que Marta Ferrusola acabés convertida en una nostrada mamà Dalton, i que apareguessin un fotimer de satèl·lits adherits a la nau nodrissa, la del 3%, i un no menys nombrós grup de marques blanques. Quan un creu que Catalunya és seva, passen coses que no haurien de passar.
El fet és que em costa concebre el funeral d’estat que mereixerà Jordi Pujol, però m’agradaria no veure’l assegut al banc dels acusats per fotre una botifarra als que en desitgen la humiliació pública. Pujol va ser l’últim pare polític d’una generació desconcertada. I després dels polítics paternalistes, varen arribar uns polítics amb ànima de padrastre temporal, amb tan poc continent com escàs contingut, però amb una mala folla i una mediocritat digna dels miserables.