Els castellans no estan preparats per la conversa que el Papa ha deixat pendent després de la seva visita a Espanya. Enric Juliana la va començar a plantejar tímidament en un article escrit només en català, dirigit als lectors del seu país. La Vanguardia tampoc no està per grans converses: ha esdevingut un dels principals òrgans d'intoxicació de l'Estat, perquè els catalans ja hi estan vacunats i els castellans necessiten creure més que mai en els seus equilibrismes complaents. Però Juliana sap escriure per tothom i va donar un parell de claus per entendre la fascinació —disfressada de revelació estètica— que ha provocat el pas de Lleó XIV per Catalunya.
Com va explicar Juliana, el pontífex va evitar de reivindicar la unitat de l'Estat espanyol en la seva homilia a la Sagrada Família, tal com tenia previst en el discurs que portava escrit. Segurament perquè es va adonar que Antoni Gaudí era més gran que ell —o que representava una història que no podia discutir—, es va limitar a demanar "unitat espiritual" en un dríbling improvisat de darrera hora. Com explicava Juliana, el papat no havia tractat mai tan bé la llengua catalana en els temps moderns. Després de Franco, Roma va ignorar Jordi Pujol i es va mirar el procés amb molts mals ulls. Fins al 2010 —amb l'autodeterminació ja al carrer— el català va ser una llengua invisible per als pontífexs.
El papa actual no es va poder saltar el català, tot i les ganes que en tenia i malgrat que els cantaires del país semblaven més vigilats per la policia que en temps de la dictadura. Podria semblar que Juliana remarcava aquest avenç per satisfer la vanitat del català mitjà. Però el fet és que la història comença a impugnar els esquemes geopolítics dels estats nació europeus d'una forma que és difícil d'ignorar. La visita del Papa ha commogut tanta gent perquè, enmig del soroll mediàtic, ha fet emergir una mística que ningú no s'esperava i que tothom està paint. Després de tants segles, fins i tot el Vaticà devia haver oblidat que Catalunya és la realitat històrica més profunda d'Espanya —no l'única, però sí la més profunda.
La visita del Papa ha fet emergir allò que deia Jordi Pujol: que Catalunya és una nació mil·lenària
La visita del Papa ha fet emergir allò que deia Jordi Pujol, mentre els diaris de Madrid i Barcelona se'n reien en l'època de la Transició i de l'Estatut de Sau, i fins i tot en temps dels Jocs Olímpics: que Catalunya és una nació mil·lenària. Amb l'exèrcit reduït per l'OTAN i la porositat que Europa ha donat als Pirineus, l'Estat es va aprimant. A mesura que els ossos sobresurten es veu millor la forma de l'esquelet, i també la llum que irradia l'esperit. Ara el futur d'Espanya depèn de si els catalans es trobaran a si mateixos abans que l'Estat aprofiti la demografia per dissoldre'ls en una nova fugida endavant de la seva superfície castellana. Juliana ja parla d'aguantar el règim del 78 amb un model com el de Portugal. Ni ell sembla gosar dir-se que Portugal s'assembla més a Catalunya que no pas a Espanya.
Catalunya ha tendit a buscar més que altres països l'equilibri entre els valors nacionals i els valors universals. Per això Pere el Catòlic, coronat a Roma, va morir a Muret defensant el món occità que el Papa havia condemnat. Per això els reis catalans van donar un parlament i una bandera a Sicília, i Barcelona es va enfrontar als Trastàmara quan es van tornar absolutistes. Per això els catalans van declarar la guerra a França i Espanya, el 1713, quan la seva Europa cristiana ja no era possible. Per això la Sagrada Família es va salvar de la crema general d'esglésies, quan el Papa anava amb Franco. I, per això mateix, Gaudí va dir sempre que els autèntics espanyols som els catalans. Buscant la quadratura del cercle, Catalunya ha topat sovint amb Madrid i Roma, però ha ressuscitat cada cop que un fanatisme o una moda l'han donat per morta.
El Papa té raó de recordar que Europa es juga part del seu futur a Espanya, i té sentit que Juliana ho reculli i en faci una bandera pedagògica per apaivagar els ànims de Madrid. Però el conflicte que fa trontollar Espanya no és el que enfronta l’esquerra i la dreta. La qüestió espanyola que marcarà el futur d’Europa és la relació entre Catalunya i Castella. La dialèctica entre Barcelona i Madrid és el mirall intern d’una tensió arquetípica entre imperis i nacions. La manera com catalans i castellans es reparteixin la influència i el poder tindrà repercussions històriques. Si Barcelona encara és capaç de connectar la tradició amb una poètica moderna és perquè és la capital de Catalunya. És la fondària de la catalanitat, enriquida per València i Mallorca, el que ha permès a Barcelona resistir millor que altres ciutats les temptacions de la globalització i del provincianisme.
Ara que la intel·ligència artificial ens empeny amb força cap a les arrels, Madrid hauria de vigilar que, intentant dissoldre la catalanitat per tenir un problema menys, no dissolgui també Espanya, o la converteixi en un immens suburbi. Hi ha una mena de castellà amb ganes d’imposar-se que té tendència a dir que Catalunya és Espanya. Ves que no sigui al contrari, i que Espanya sigui sobretot Catalunya. Això explicaria per què, des dels temps de Torquemada, tot el que l’Estat ha fet als catalans per controlar-los ha acabat atropellant el futur de tot el món hispànic. Una cosa són la burocràcia i els impostos, i l’altra és el polsim de la història que mou les coses i alimenta la inspiració divina dels comerciants i dels artistes.
A Brussel·les, d’això en saben alguna cosa.