Ha fet ara 10 anys de l’anomenat setge al Parlament de Catalunya, en plena onada dels indignats. Aturem el Parlament volia, això, aturar la sessió parlamentària que havia d’aprovar les retallades d’Artur Mas, que va decidir anar al ple en helicòpter. Vostès segur que ho recorden. Com la gavardina pintada de Montserrat Tura. En fi, una protesta… que va acabar amb vuit condemnats. En un primer moment, van ser absolts per l’Audiència Nacional, amb firma de Ramón Sáez, el jutge que va absoldre Josep Lluís Trapero, i amb vot particular en contra de Fernando Grande-Marlaska. Però, ah, amics, Manuel Marchena va decidir al Suprem que allò era violència ambiental, la doctrina del 2015 que li va servir per enviar a presó els ara indultats líders del procés. Ara ha resolt el Constitucional, previ pas per anar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

Doncs bé, al Tribunal Constitucional hi ha hagut quatre vots particulars. Són els d’Encarnación Roca, Cándido Conde-Pumpido… i de dos magistrats més que se n’estan fent un fart de fer vots particulars: Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer. Xiol i Balaguer diuen que les penes de presó són “innecessàries, desproporcionades i descoratjadores per a l’exercici del dret a reunió”. Diuen els magistrats que no hi ha actes concloents que impedissin l’acció parlamentària, més enllà d’un “simple retard no significatiu” i que la concentració va tenir, en general, “caràcter pacífic”. Per tant, consideren desproporcionada la sanció penal, diuen que les condemnes són una ingerència en el dret a reunió, amb un “devastador efecte descoratjador” que “empobreix la nostra democràcia” i que ens “aliena amb societats disciplinades per l’abús del sistema penal”. Ole.

Xiol i Balaguer mereixen la Creu de Sant Jordi i el carnet de soci d’Òmnium, però sobretot mereixen l’agraïment dels catalans que no són independentistes i del conjunt dels ciutadans espanyols, perquè vetllen per les seves llibertats

Xiol i Balaguer són els mateixos que, en totes les sentències que està fent el Constitucional sobre la condemna del Suprem per l’1-O, consideren “desproporcionada” la pena de presó que es va imposar als líders independentistes. Xiol i Balaguer parlen de “dubtes raonables” que cometessin un delicte de sedició. Entre altres coses perquè, com aquell dia al Parlament, el 20 de setembre a la Conselleria d’Economia es va fer un exercici de dret a reunió. No eren delictes, era un exercici de llibertats polítiques i drets civils. I demanen “una interpretació més evolucionada i concordant amb la del TEDH”.

Juan Antonio Xiol és un barceloní de 74 anys, cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica i premi Puñetas de Oro dels informadors jurídics, matrícula d’honor en 19 assignatures de Dret, número 1 a les oposicions de tot, que va començar com a jutge a Cervera, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat i va ser director general de Relacions amb l’Administració de Justícia amb el PSOE. Com a vocal del Consell General del Poder Judicial va ser proposat magistrat del Constitucional. María Luisa Balaguer és una andalusa d’Almeria, cum laude en Dret per la Universitat de Granada, catedràtica de Dret Constitucional, professora de Dret i Periodisme a Màlaga i experta en igualtat, que va arribar al Constitucional a proposta del PSOE andalús.

Ignoro si el PSOE hi té res a veure. O si no volen que Europa els avergonyeixi. Però vull pensar que actuen per convicció. Si és així, més enllà d’indicar el camí a Europa per tombar la sentència de Marchena, Xiol i Balaguer mereixen la Creu de Sant Jordi i el carnet de soci d’Òmnium, però sobretot mereixen l’agraïment dels catalans que no són independentistes i del conjunt dels ciutadans espanyols, perquè vetllen per les seves llibertats i per evitar un chilling effect, un efecte dissuasiu, en l’exercici legítim dels drets civils.