Pere Aragonès segueix sent vicepresident en funcions del Govern de la Generalitat, amb funcions de president del Govern de la Generalitat, candidat fallit després d’un primer debat d’investidura i aspirant a la presidència en els propers dos mesos, si no vol tornar a ser candidat a la presidència en unes noves eleccions el 26 de maig. Per ser president a seques, necessita el suport del partit de Carles Puigdemont, president cessat pel 155 per alguns, expresident per altres, president a l’exili per uns tercers i encara president legítim pels de més enllà. Això sí, Aragonès ha demanat ser investit 132è president sense tuteles del 130è.
Una frase tan repetida a tots els titulars que de seguida m’ha vingut a la memòria aquell congrés del PP del 1990 a Sevilla, celebrat curiosament avui fa just 31 anys. L’escena és la següent. Manuel Fraga puja a l’estrada i revela que el seu successor, José María Aznar, li ha presentat una carta de dimissió signada i sense data per tal que el pare fundador la utilitzi en el moment que cregui oportú. Fraga l’ensenya als militants. “Aquí està. Este hombre presenta sin fecha su carta de dimisión, que nunca le vamos a aceptar. Y esta carta, yo la rompo delante de vosotros”. Aleshores, Fraga agafa la carta, la trenca, Aznar es tapa la cara, se suposa que emocionat, i Fraga deixa anar la frase per a la història: “Porque no hay tutelas, ni hay tutías”. I els populars aplaudeixen.
Al nou líder d’ERC a l’executiu li aniria molt bé que el president del partit deixés clar que ni tuteles ni tuties i que el president a l’exili fes un gest també de reconeixement de la seva autoritat
Home, Fraga va ser ministre d’Informació i Turisme en la dictadura de Francisco Franco. Així que de lideratges inqüestionables en sabia una mica, diran vostès. I és veritat. Però hi ha coses que també valen en democràcia. I així com un president que no repetirà mandat és un ànec coix, un líder tutelat no té l’autoritat que es requereix. Ho hem vist amb el president autoanomenat vicari Quim Torra. Els juntaires saben el mal que li fan quan fan passar a Aragonès el tràngol d’un debat d’investidura fallit. I és lògic que Pere Aragonès no vulgui tuteles ni tuties. No les hauria de tenir de Waterloo, però tampoc de Lledoners.
Aragonès, i qualsevol president que ho vulgui ser, necessita, doncs, una autoritat, que guanyarà un cop sigui investit, perquè la presidència de la Generalitat imprimeix caràcter i aura. Però al nou líder d’ERC a l’executiu, per molt que s’imposi el sistema PNB, li aniria molt bé que el president del partit deixés clar que ni tuteles ni tuties i que el president a l’exili fes un gest també de reconeixement de la seva autoritat. Cosa difícil en l’actual moment de l’independentisme, en què polítics, votants i piuladors semblen haver caigut dins d’una marmita de vinagre. L’independentisme necessita un bon govern per aprovar l’altra assignatura que ha de recuperar i en la qual va excel·lir. Per passar de tenir un suport del 15% a la meitat de l’electorat, calen moltes coses, però la principal és la seducció. Disculpin el recurs, que potser és fàcil, però no indiscutible. El Barça omple l’estadi, els nens van amb la samarreta a l’escola i de futbol en parla tothom, quan l’equip sedueix. Va passar amb el Dream Team de Johan Cruyff i amb el Barça de Guardiola. Doncs bé: l’independentisme va triomfar quan era sexi. Ara, pel que sigui, és agre. I, a la política, com a la vida, la gent fuig de l’agror. Al final és tan senzill com allò de la feina ben feta ni té fronteres ni té rival i el que facin els altres tant se val, que tant servia per a la Generalitat pujolista com per a un anunci de cervesa que va ser el millor espot del Barça i d’una Catalunya aspiracional. No serà per publicistes.