En lo dia a dia hi ha desenes de decisions que marquen la nostra quotidianitat. De tan habituals com són, s'han convertit en accions simples i inconscients. Una trucada telefònica, obrir l'aixeta, encendre el llum de l'habitació, anar al metge, pujar a un tren. Com a ciutadania, amb totes i cada una d'estes activitats correm lo risc de no ser suficientment respectats o ben atesos. Factures cares, llistes d'espera, retards, negligències. Un dels grans mals de l'actual societat és, per una banda, la permanent sensació de presumpte engany i de desemparament com a usuaris; per l'altra, la impressió d'impunitat i exoneració d'empreses i administracions.

Siga per deixadesa o malíccia, per desinterès o mala fe, los de dalt —com a concepte— pareix que tothora estiguen a punt per a portar l'aigua al seu molí, sovint teixint xarxes entre ells, i gairebé sempre a costelles dels consumidors que, com si no en tinguéssem prou a intentar sobreviure al capitalisme, a més hem d'estar alerta davant les possibles infraccions que busquen la constant picaresca per a esprémer al màxim la nostra butxaca i la nostra paciència.

Davant esta indefensió global, a Catalunya s'erigix una institució que dona esperança i reforça la veu del poble: lo Síndic de Greuges. L'Estatut de Sau (1979) n'aprovava la seua creació, llei que en realitat no feia més que recuperar una proposta original de la segona meitat del segle XIV i principis del XV, quan Pere el Cerimoniós, primer, i Martí l'Humà, després, van proclamar la institució del Provisor de greuges que, 300 anys després, seria abolida per l'inefable Felip V i el seu Decret de Nova Planta.

Dos segles i mig després de la seua borbònica i forçosa desaparició i un cop mort lo dictador —vergonyosament al seu llit— la democràcia del segle XX va recuperar-ne l'essència, que perdura fins als nostres dies, amb la pertinent modernització i, alhora, amb una mirada a la catalanista tradició: l'emblema de l'ens és l'escut de Martí l'Humà, sobirà que l'havia fundat oficialment lo 1409. Bevent de tota esta història, ha arribat als nostres dies una figura que enguany celebra el seu 40è aniversari, però que acumula segles de vida i de dignitat.

Allà on un ciutadà o una plataforma social no arriba, hi ha el Síndic i el seu grup humà i professional. Atorguen protecció a la gent i prestigi al país

A les Terres de l'Ebre, àmbit que conec, hi ha hagut un abans i un després en les nostres lluites gràcies al saber fer de les intervencions del Síndic (trens dignes, projecte Castor, lo riu és vida, etc). Qualsevol queixa, reclamació o recollida de firmes ha caigut en terra fèrtil i les reivindicacions han guanyat presència i força, sovint acompanyades de victòries. La seua activitat és autònoma i complementària al control parlamentari i judicial i contribuïx enormement a supervisar l'activitat de l'administració i a donar credibilitat als organismes nacionals. Allà on un ciutadà o una plataforma social no arriba, hi ha el Síndic i el seu grup humà i professional. Atorguen protecció a la gent i prestigi al país.

Los serveis públics haurien de poder funcionar amb rigorositat sense necessitat de ser fiscalitzats. Lo dret a la informació no hauria de ser contínuament reclamat, ni hauria de recaure només en mans d'alguns poderosos. També seria preferible poder creure en lo bon funcionament d'administracions i empreses, de la mateixa manera que no haurien d'existir segons quins 'dies mundials de' perquè voldria dir que la causa que pregonen ja no cal reivindicar-la. Mentrestant això no passa, utilitzar els serveis del Síndic de Greuges és la millor manera d'agrair-li la tasca a un equip de persones que vetla pels nostres drets, que convertix l'escepticisme en confiança i que demostra que lluitar servix.