Arnaldo Otegi és un dels polítics que més hi toquen. La seva serenitat contrasta amb l’estridència d’altres. El capteniment, l’anàlisi freda (la capacitat analítica), la visió de futur o el verb precís evidencien també un home que porta moltes hores de vol i que n'ha vist de tots colors. Gabriel Rufián el va entrevistar fa uns dies per La Fábrica (via Skype). Ara l’he pogut recuperar. L’he visionat tres vegades seguides. I encara se m’ha fet curt. Té una entrevista de 60 minuts amb pròrroga. Rufián hauria d’haver fet una excepció als vint minuts habituals o dedicar-hi dues fàbriques, pel cap baix, a Otegi. I, a més, el de Bildu s’explica molt bé, amb frases curtes, clares, directes.

Altament recomanable, sincerament. També per as aguerrits predicadors del "com pitjor, millor". Per a tothom. Hi ha un moment que precisament avalua la taula de diàleg amb el PSOE. I Otegi, des d’una profunda desconfiança en el Partit Socialista, respon amb una lògica senzilla, imbatible. Diu Otegi: "Es difícil hacer entender a la comunidad internacional que tú hayas exigido 'España, siéntate' y si España se sienta tu no te sientes". Però el més demolidor és que ho acompanya d’una confessió: "Nosotros hemos jugado a eso ('quan pitjor, millor') durante bastante tiempo y no nos ha funcionado". Patapam! Touché, abrandat amic.

Otegi és llarg i respon amb sentit de l’humor, intel·ligència i habilitat quan li pregunten per Puigdemont, Junqueras, Rovira, Aznar, Zapatero, Iglesias, Sánchez o pel socialista Jesús Egiguren, "un gran amigo". Tot i que respon amb elegància, és més contundent quan parla dels dirigents del PNB, dels qui diu que "actúan como los dueños de país". Rufián hauria d’haver respost un irònic "me suena". Però en aquest ocasió no va ser tan ràpid de reflexos com habitualment. Otegi comparteix plenament l’estratègia republicana però alhora no amaga una certa fascinació per Puigdemont. De Junqueras diu "es un líder político injustamente en la cárcel con el que tengo una buena relación". De Puigdemont, en resumeix: "Le tengo gran aprecio". De Tardà, amic personal d’Otegi, no en diu res. Perquè Rufián no li ho pregunta. Tardà va tancar una legislatura a les Corts, amb Otegi a la presó, al crit de "gora Arnaldo". Em va faltar saber què pensa del seu amic català, tan en el punt de mira d’alguns. Val a dir que l’odi visceral a Tardà no és nou. D’ell, Puigdemont havia dit fa uns anys "representa l’actual direcció d’Esquerra: marxista, messiànica, antiga. Abans d’esquerres que nacional". El millor és la consideració de messiànica. Les fílies i fòbies venen de lluny.

Otegi sap distingir perfectament tàctica d’estratègia. I com que sap d’on ve i on vol anar no té problema a elogiar el paper dialogant de la presidenta de Navarra (PSOE) mentre deixa en molt mal lloc els Urkullu i companyia. Otegi ha après, a força de cops, a valorar les debilitats i fortaleses pròpies i les dels adversaris, en particular l’Estat. Sap que no és que la força no els acompanyi (a l’esquerra abertzale) sinó que l’Estat és immensament més poderós. I que en un embat frontal qui té sempre les de perdre és el més feble. Com els indis de la Trinca, els del Far West. Segurament per això es mostra fascinat per com s’han fet les coses a a Catalunya i ho considera "exemplar". Perquè ell se sap més indi que cowboy.

Aquells indis, la seva cultura, van ser exterminats. A selva amazònica encara hi ha indis, tot i que cada cop més assetjats pels garimpeiros. Un dels pobles indígenes més coneguts és el dels ianomamis, guerrers implacables. Diu que un dia dos guerrers ianomamis, de diferents tribus, discutien sobre com passar un riu, un de tants afluents de l'Amazones, un riu que havia excavat un gran congost . Un d’ells apostava per construir un pont tibetà per tal que tota la tribu hi pogués passar. L’altre, assegurava que era impossible i que els garimpeiros no ho permetrien i que allò que calia fer era saltar, saltar els 50 metres. I que qui no s’atrevia a saltar era un covard. Després de mitja dotzena de visites al riu, i amb el debat cada cop més agre, el de verb arrauxat va sentenciar que fer aquell pont era impossible. I que no saltar era una evidència de la covardia. El ianomami del pont, tip de la mateixa discussió, li va respondre: "doncs salta", mentre girava cua i tornava al poblat.

Imagino Arnaldo Otegi en una escena semblant mentre un jeltzale penebista l’acusa de no ser prou valent per saltar la cascada del naixement del Nervión. I com Otegi encongeix les espatlles, gira cua amb un somriure mentre pica li condescendent l’esquena (com dient aurrera) i torna a Elgoibar en pau d’esperit. Quan hi arriba passa per davant del batzoki i no es sorprèn en veure el mateix jeltzale, que ha corregut més que ningú, fent un zurito mentre baladreja que ell sí que saltaria el Nervión.