Quan els dubtes ens assalten, quan les respostes no són òbvies, quan a l’horitzó persisteix una boira espessa, les explicacions fabuloses proliferen. La desorientació, la frustració o el desencís fan aflorar tota mena de teories de consum fàcil i, de vegades, interessat. Són camins cap enlloc, en bucle, emocionals, teories sovint testosteròniques, captives d’una dinàmica de fronts que no tenen cap més objectiu que fraccionar el país, el somni humit de l’home que va recuperar un nacionalisme espanyol desacomplexat, José María Aznar, que ha impregnat el discurs de l’esquerra espanyola i ha parasitat completament el de la dreta.

Per això és tant d’agrair llegir una anàlisi acurada sobre l’actual conjuntura política, lluny de les proclames abrandades i les explicacions magistrals que responen més a la superstició que a la voluntat de trobar unes pautes raonables per fer un diagnòstic de l’actual situació, de tot el que hem viscut i de la voluntat d’interpretar i raonar el present i el futur. Obertura republicana, de Joan Manuel Tresserras i Enric Marín, és pura ciència, un manual rigorós escrit per dues persones honestes que intenta fer allò que tan poc s’ha fet des de l’1 d’Octubre: tocar de peus a terra, detectar les nostres fortaleses i sobretot admetre les pròpies debilitats, a partir d’una mirada republicana que xoca amb la visió més nacionalista que segueix alimentant, en bona mesura, el desconcert i la desorientació col·lectives.

Els professors Tresserras i Marín fan un esforç ingent per radiografiar l’actualitat i per valorar els esdeveniments que s’han anat succeint, alhora que posen en evidència la ineficàcia dels mantres totèmics, el seu nul recorregut en clau de país i la incapacitat de donar resposta més enllà del curt termini.

Per contra, posen en valor tot el camí recorregut i apunten a les dificultats per superar els actuals esculls. La seva no és pas una mirada depressiva al futur; ben al contrari, miren el futur amb optimisme i il·lusió. Fan una acurada autocrítica del passat i de com hem tendit a creure que només tenint raó ens en podíem sortir. I, per damunt de tot, parlen del país real, de tot el país, i de la imperiosa necessitat de ser capaços d’arribar al conjunt del país sempre des d’una òptica republicana que té la necessitat de superar la visió del nacionalisme hegemònic de les darreres dècades.

Al final, de manera senzilla i diàfana, assenyalen les claus per guanyar el país sencer, l’única via que permetrà construir la república catalana, que necessàriament passa per connectar amb tots els sectors socials que veuen en la república l’única alternativa a un regne d’Espanya (on l’aznarisme ha pres carta de naturalesa) que involuciona i que no dona ni donarà resposta a la voluntat majoritària de la societat catalana.