A l’article anterior, ja vaig fer notar que la visita del papa Lleó XIV era fruit d’una invitació a la Santa Seu per part del rei d'Espanya, del govern d’Espanya i de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), i que això condicionava determinades decisions pel que feia a itineraris, discursos, llengua i objectius.
I la programació del viatge ho ha fet palès d’una manera clara i rotunda. L’única data fixa era el 10 de juny, perquè era el dia que s’esqueia el centenari de la mort del venerable Antoni Gaudí, “l’arquitecte de Déu”, segons afirmació del mateix pontífex. A partir d’aquí, es podien programar etapes per davant i per darrere, tenint present que el viatge a les illes Canàries era un compromís voluntari que no havia pogut honorar el papa Francesc. Per tant, el papa actual, amb bon criteri, es va fer propi aquest compromís i les Canàries van passar a formar part de l’itinerari.
Tenint present qui el convidava —que és qui ho podia fer, tractant-se d’un cap d’estat—, Madrid es va imposar com una etapa alhora oficial i triomfant. Oficial, perquè va tenir audiències privades amb la família reial, el president del govern espanyol, la presidenta de la Comunitat... i les que no sabem, i va comparèixer a la tribuna del Congrés dels Diputats, la qual cosa el va convertir en el primer papa a fer-ho.
Al Congrés, va pronunciar un discurs alineat amb els postulats de la doctrina catòlica en diversos aspectes. Tant sobre la condemna a qualsevol guerra i la defensa del multiculturalisme a escala mundial, com en la defensa de la vida des de la seva concepció fins al seu ocàs natural. Tant sobre la seva condemna a tot allò que atempti contra la dignitat humana o a la polarització política, com en la seva defensa de la família i de la necessitat de bastir ponts en comptes de murs. Cap sorpresa en els textos.
Per a mi, la sorpresa foren els set minuts d’aplaudiments que ses senyories van dedicar al pontífex. Em va semblar aquell joc del telèfon quan, en les primeres fases de l’enamorament, un li diu a l’altre que pengi, però cap dels dos no té la més petita intenció de fer-ho. Aplaudien fort els d’una bancada i els de les altres no deixaven de fer-ho, per si de cas.
Aquells aplaudiments eren només per a aquells paràgrafs concrets del discurs que creien que eren favorables a les tesis de cadascuna de les bancades, perquè quan encara no havien passat ni quaranta-vuit hores i tothom havia intentat apropiar-se’l, la polarització i les trinxeres van tornar a lluir amb tot el seu vigor. L’etapa oficial havia estat formalment reeixida, però des del punt de vista de l’acció política, no entesa.
Els catòlics catalans conscients de la seva identitat van fer molt bé de llançar un crit d’alarma respecte de la presència de la llengua catalana
Quedava la part triomfant de l’etapa. Amb, bàsicament, tres cites: la vetlla de pregària amb joves, la missa de Corpus Christi i la trobada al Bernabéu amb “l’Església diocesana”. Deixant a part aspectes certament kitsch d’alguns escenaris i algunes performances, es va voler donar, conscientment o no, la imatge d’una Església que ocupa un lloc preponderant en la societat espanyola. Però la realitat és que les dades ho desmenteixen i el procés de secularització està molt avançat, tot i que també és cert que es detecten alguns brots verds, sobretot entre el jovent.
En algunes manifestacions, com les referents a un culte quasi idolàtric a la personalitat, i vistes les consignes a bastament llançades per alguns dels presents, sembla que hi ha sectors que voldrien continuar lligant la catolicitat a l’espanyolitat, però en una societat tan diversa, en tots els aspectes (incloent-hi el religiós), es tracta d’una pretensió amb un futur incert. Tot i que també és veritat que el catolicisme continua sent, amb diferència, la religió més important, quantitativament i qualitativa, al panorama estatal de la religiositat.
A Catalunya fou l’únic lloc on es van poder detectar dissonàncies clares entre els organitzadors, externs i interns, i una part del poble de Déu que peregrina en terra catalana. Les friccions van començar tot just anunciada la visita del Sant Pare, i els catòlics catalans conscients de la seva identitat van fer molt bé de llançar un crit d’alarma respecte de la presència de la llengua catalana als diferents actes programats.
Hi ha una línia contínua i obstinada, que agermana arquebisbes, bisbes, rectors i part del poble de Déu a què abans em referia, que fa temps que han oblidat el magisteri eclesial sobre els drets dels pobles a la pròpia identitat, i que no han llegit o volgut entendre documents fundadors, com ara Arrels cristianes de Catalunya (1985) o Al servei d’aquest poble (2011).
Aquesta dissonància no és que posi en relleu l’existència de diverses visions del present i del futur del catolicisme a casa nostra, que, si se seguís el mandat evangèlic, s’haurien de congeniar o, si més no, caldria fer que se sentissin membres d’un mateix cos, sinó que hi ha la voluntat d’aixafament per part dels més forts (sostinguts per la CEE i, bàsicament, l’arquebisbat de Barcelona, però no només) envers els més febles (els que maldem per una Església incardinada, defensora, com en els seus millors temps, de la nació i de la llengua).
El Vaticà, i el mateix Sant Pare, van entendre la jugada i van fer el possible per no menystenir la llengua, per acostar-se a símbols mil·lenaris de l’Església catòlica a Catalunya i per a no convertir el viatge apostòlic en un test. A molts ens haurien agradat més accions positives, més gestos, més proximitat, però quan hom veu que sis-cents cantaires poden posar nerviós l’actual statu quo narcotitzant, ja detecta que les coses no són fàcils i que n’hi ha que treballen activament per complicar-les. Així i tot, el viatge apostòlic, en línies generals, va anar bé, i ara, un cop superada l’efervescència i la faramalla, caldrà veure si els discursos, actes i fixació d’objectius impregnen la comunitat eclesial com una pluja fina que deixa saó, o bé tot plegat només haurà estat un xàfec, intens però superficial.