"L'agonia física dura poc, però l'agonia de l'ànima insatisfeta dura tota la vida".
García Lorca
No hi ha res més menyspreable a l'expedient d'Aznar com a president que la seva negació de la realitat i el seu atac directe i indirecte a l'estat de dret quan el seu partit va perdre el poder després dels cruents atemptats de l'11 de març. Des del matí de l'atemptat, el govern Aznar va intentar nedar en la mentida per conservar el poder. Sabent que un atemptat islamista significava un tomb en el vot, va mantenir l'autoria d'ETA, va convocar manifestacions contra ETA, va enviar comunicacions a les ambaixades sobre l'autoria d'ETA i va parlar amb els directors de mitjans per asseverar que la pista era ETA. No ho era. Des de la tarda dels atemptats, la principal via era la islàmica. Van acusar l'oposició d'una mena de sedició cívica. Encegats per l'estupor i la ràbia, van donar suport a una conspiració inexistent. Van dur a terme una instrucció paral·lela als mitjans de comunicació i un judici paral·lel. Van aconseguir difondre rumors que encara avui fan pensar a alguns ciutadans que allò no va quedar clar i que la Justícia i la Policia van tapar una estranya confabulació.
És la mateixa via triada ara per Sánchez. Negar la contundència de les investigacions judicials. Considerar que els cossos policials encarregats fabulen o inventen coses, ja que si les prengués en consideració, hauria, sens dubte, de marxar amb la cua entre les cames. Acusar els jutges de confabulacions contra ell. Afirmar que tot és producte d'un pla per arrabassar-li el poder. Contraprogramar les instruccions i les interlocutòries judicials posant-les en qüestió dins del propi govern o a través de les seves terminals mediàtiques. Repetir-los, a periodistes i mitjans, que tot és un muntatge; que, excepte alguna cosa, tot és fals. Fer-los-ho repetir. Convèncer una part del país que l'estat de dret no funciona; que els jutges són, com a mínim, facciosos i, com a màxim, feixistes. En el pitjor dels casos, invertir diners de procedència no demostrada a intentar desprestigiar-los, extorsionar-los i apartar-los. Tot amb la mateixa precisió argumentativa jurídica que van desplegar els d'Aznar en la seva conspiració: mitges veritats, lectures prosaiques de textos jurídics, difusió de falses assercions sobre la velocitat de les causes o sobre la seva falta de suport. Instruccions paral·leles i esbiaixades, dades aïllades i reinterpretades; mentides directament.
Sánchez, com Aznar, està disposat a tot per conservar el poder, no ja per al seu partit, sinó per a si mateix
Sánchez, com Aznar, està disposat a tot per conservar el poder, no ja per al seu partit, sinó per a si mateix; fins i tot a arrasar el sistema judicial, els pilars de l'Estat i la decència d'un país. Sánchez i els seus acòlits no només no van a la saga d'Aznar, sinó que han apujat l'aposta del desvergonyiment. Si l'11M va suposar la fissura gairebé irreparable del sistema democràtic, el deteriorament de la política, la ruptura del respecte institucional i la conversió dels periodistes en hooligans amb samarreta, la situació actual té aires de convertir la fissura en fallida i d'empassar-se'ns a tots en el seu abisme.
Amb una enèsima part del que s'ha descobert al voltant del govern de Sánchez, aquest se n'hauria hagut d'anar en qualsevol democràcia saludable. La nostra està malalta, sense dubte. Han fet més per carregar-se l'estat de dret aquestes dues al·lucinades fugides cap endavant que res del que va passar en el procés, que, sincerament, mai va amenaçar l'Estat.
Sánchez hauria d'haver dimitit, empès fins i tot pels seus, si és que els que quedin volen conservar alguna opció en el futur. El fet que el seu deficient constructe de personalitat li impedeixi posar peu a la veritat i actuar guiat per la raó no hauria de portar la resta d'actors polítics a desplaçar la llengüeta de la seva balança. Sánchez no té majoria parlamentària; de facto, té majoria la part de la cambra que li demana eleccions. Si no se'n va, hauria de sol·licitar la confiança, per provar que continua legitimat per continuar al govern. O això o eleccions. Tota la resta és fer-li el joc.
Una moció de censura ara no té sentit, i menys una moció instrumental. Això quan encara corríem el risc que destruïssin les institucions i el mecanisme democràtic amb les seves reformes, de la qual cosa amb molt bon encert ens en va deslliurar Junts. Crec que només per això es podrien llimar algunes fòbies. El suport a l'essència del funcionament democràtic dels juntaires està àmpliament demostrat. Ara, en realitat, Sánchez és un perill mitigat, ja que no podrà aprovar cap legislació durant l'any que resta.
Posar el focus en la moció de censura ara és fer-li un favoràs al líder no coix, sinó paralític. És el PSOE el que vol, sigui com sigui, convertir la paràlisi en un problema de l'oposició. No ho és, és el seu problema. Així que, com que li estan intentant carregar el mort a l'oposició d'una paràlisi, responsabilitat de qui és al govern sense suports, Feijoo ha recollit la pilota i l'ha passat cap als que van entronitzar el sanchisme i l'han sostingut fins ara. Mai ha pensat que sigui possible aquesta moció, ni li interessa a ningú dur-la a terme. Perdre-la seria donar-li una galleda d'aigua a la persona assedegada durant la seva travessia del desert i, a més, arribar al poder de la mateixa manera que ell. També Junts i el PNB li responen amb la boqueta petita; saben que, amb les enquestes que hi ha, el més probable és que en el futur hagin de parlar amb ell en matèria econòmica, de migració i altres tan bon punt guanyi les eleccions. Només els advertiria que el piloteig previ al veritable partit, que són les urnes, només canvia el marc de l'actualitat a Sánchez i li dona un respir.
Tothom sap que no hi haurà moció. Tothom sap que la corrupció i el descontrol del govern han arribat molt lluny. Tothom sap que la Justícia anirà destapant cada corrupció i que el que queda és un calvari. Tothom sap que un any no és res, ara que ja no tenen capacitat de destruir el sistema. Així que deixin d'assenyalar-se amb el dit com nens. Això abans. Ara sí que surt a compte esperar que la realitat aixafi l'estrella de la mistificació. No deixin que fiqui les seves mans al BOE i, a més, deixin que els fets flueixin. Les urnes arribaran tard o d'hora.