Aquest passat dissabte, un grup d’uns cinc-cents compatriotes igualadins decidiren que potser era bona idea expulsar els simpatitzants d’Aliança d’un dinar popular, sota l’excusa d’estar lluitant contra el feixisme. El punt àlgid de la performance s’esdevingué quan un dels membres més ardits de la résistance abocà una bossa de sal a l’arròs que estava cuinant un dels suposats mariscals de la dictadura aliancista. Desconec els detalls i el context profund d’aquesta pugna entre independentistes; primer perquè, al bosc de l’Alt Empordà on em trobo, s’hi comença a notar un airet la mar de deliciós i em carda encara més mandra ocupar-me de qualsevol cas que passi a l’entorn d’un aplec. En segon lloc, a casa sempre m’han dit que cal desconfiar de les peripècies del carrer i més encara si tenen relació amb la penya que s’hi reuneix per tal de halar. Dit això, la qualitat política de la tribu és la que és, i això ens aboca a gastar paràgrafs del nostre talent comentant trifulgues de gent desocupada.
M’agradaria començar explicant una idea ben senzilla als herois igualadins que lluiten contra el feixisme, sobretot per evitar-los un cert ridícul existencial. No sou qui creieu ser, estimats: en primer terme perquè, si aquest grupet d’Aliança hagués estat una formació mínimament semblant a un fascio di combattimento o qualsevulla expressió política per l’estil, abans que poguéssiu abocar un gramet de sal a la paietlla en qüestió... us haurien fregit la cara a hòsties. De fet, a la propera ocasió que se us presenti, si necessiteu saber què o qui és una encarnació del feixisme, podríeu preguntar-ho als nombrosos ancians que eren a l’aplec en qüestió, homes i dones coneixedors de què vol dir el concepte —perquè l’han viscut durant dècades— i, justament per aquest motiu, sabedors que no es pot combatre amb una pancarta o fent l’imbècil. També us podran dir, de pas, que si allí es va palesar una forma d’intolerància va raure en el fet que no s’hi respectà el lliure dret d’opinió i de reunió.
Amb accions xarones com aquestes, que criminalitzen les conviccions d’un grup d’independentistes tan legítim com qualsevol altre, l’únic que s’aconsegueix és una inflamació victimària que s’escampa com la pols
Tot això són coses molt bàsiques que s’haurien d’aprendre a l’escola, però a Catalunya ens hem tornat una turba massa sentimental com per veure-hi mínimament clar. Jo no comparteixo les idees de la senyora Orriols (i de la seva militància) en temes com ara la immigració o la cagarel·la per una hipotètica substitució demogràfica dels catalans. No obstant això, em plau combatre-la amb arguments, perquè la considero una política valenta que, a diferència d’aquell de Waterloo i del mossèn republicà, si més no ha tingut la bondat de no aixecar-me la camisa, tot fent-se la complaent. Dit això, no he sentit mai cap membre d’Aliança posant esmenes al sistema de representació parlamentària que regeix el nostre país, així com tampoc he vist cap document programàtic d’aquest partit que aposti per la violència. No soc votant dels aliançats, gaudiré esmentant part del seu ideari des d’on em plagui i, pel mateix motiu, espero que el puguin exposar amb tota la llibertat.
Dit això, i atès que amb vista a la Diada del proper setembre ja hi ha gent que treballa per impedir manifestacions d’Aliança al Fossar de les Moreres, entomaré l’explicació de la segona idea bàsica. A banda de ser uns antifeixistes de fireta, manifestants que llanceu sal a les paelles, sou tremendament burros. De fet, fixeu-vos si sou tanoques que, segurament contra el vostre albir, encarneu la sal que necessita Aliança (pregunteu-vos per què, d’entre les principals fonts de votants d’Orriols, s’hi troben antics supporters de la CUP). Amb accions xarones com aquestes, que criminalitzen les conviccions d’un grup d’independentistes tan legítim com qualsevol altre, l’únic que s’aconsegueix és una inflamació victimària que s’escampa com la pols. Penseu en com, abans del Brexit, hi hagué molta gent interessada a anomenar pagerols i totalitaris els que volien pirar de la UE, inicialment minoria; recordeu també com va acabar aquella brillantíssima estratègia de comunicació, colla de cranis privilegiats!
Si voleu continuar essent la sal que necessita Aliança, aprofiteu la mínima ocasió per aixafar-los la paradeta, impediu-los desplegar una paella (una arma de destrucció massiva difícilment igualada, en efecte) a qualsevol racó del territori, convertiu totes les notícies que no passarien d’un breu en portades de diari o de telenotícies, i feu tot el possible perquè Josep Rull continuï interrompent Sílvia Orriols al Parlament. I sobretot, oblideu-vos dels espanyols, que amb aquests feixistes sempre us fot una mica de mandra agafar la pancarta i fer-vos els valentons amb el receptari. Aquesta és una tàctica que s’ha demostrat extraordinàriament fructífera! Si perpetreu totes aquestes accions tan belles i efectives, podreu tornar a casa dient-li al papà que heu lluitat contra el feixisme; si el sentiu riure des de la cuina, no us estranyeu... i sobretot no li pregunteu què votarà, que encara us dureu la sorpresa de tenir el mateix Hitler voltant per casa.