Les tres noves dimissions al secretariat nacional de l’ANC són un exemple més del que es trama a l’entitat, la seva nefasta deriva que ha permès protagonismes de personatges profundament esbiaixats i excloents per naturalesa. Unes setmanes enrere ja ho explicava en aquesta mateixa casa: “L’escissió trumpista a l’ANC”.

Ara, aquestes tres noves dimissions responen a la voluntat d’alinear l’ANC amb els interessos electorals de cert partit i de provocar un enfrontament a camp obert dins l’independentisme. Només cal constatar que pleguen, precisament, perquè volen ser actors en la campanya electoral, perquè volen prendre literalment partit, perquè l’objectiu era alinear l’ANC amb uns determinats interessos polítics de partit.

Els tres dimissionaris són de la corda d’un nou actor empresarial amb una gran ambició política personal que no ha tingut cap més pretensió que portar l’ANC encara més a l’extrem, en una constant purga per purificar l’independentisme de gent dubtosa que ho sigui.

Siguem-ne conscients, aquesta ANC no té res a veure amb aquella entitat transversal que va representar la Carme Forcadell. Avui és una brega constant entre els sectors més intransigents que es debaten entre Waterloo i els sectors més iracunds de l’independentisme. Els que han convertit les xarxes socials en un femer on proliferen els insults i les difamacions a tot drap. Que una de les persones que més s’ha significat en els insults a través de les xarxes socials i que antany servia el PSOE de Felipe i Alfonso Guerra sigui un dels referents, evidencia la seva degradació i a quina mena d’interessos ha acabat servint.

No podem seguir captius de l’extremisme que ens allunya de la majoria política i social i que ens aboca a ser una minoria enfadada que menysprea tothom i que amenaça de fer-nos retrocedir trenta anys

El secretariat de l’ANC (malauradament, amb excepcions de la bona gent que encara hi queda) ha esdevingut una centrifugadora de l’independentisme, fent un mal incalculable a la causa que asseguren defensar. La seva praxi és d’una confrontació caïnita que esborrona, en permanent fugida endavant. Amb Forcadell, els que volien alinear l’ANC sota el paraigua d’una formació política també hi eren. Però els tenien a ratlla. Ara, aquesta pulsió és la predominant.

El permanent discurs conspiranoic; sembrar la llavor de la desconfiança i la discòrdia; projectar sobre els represaliats presos (amb especial virulència cap a un) totes les ombres de dubte sobre el seu compromís; el constant paper de censors de la puresa espiritual per part de personatges que no han empatat mai res o el discurs populista d’arrel trumpista no han fet més que afeblir el moviment independentista. No podem seguir captius de l’extremisme que ens allunya de la majoria política i social i que ens aboca a ser una minoria enfadada que menysprea tothom i que amenaça de fer-nos retrocedir trenta anys. L’independentisme va avançar i sumar quan va ser capaç de seduir, quan va somriure, quan emplaçava a tots els catalans i el seu benestar. I retrocedirà si només sap ensenyar les dents i desbarrar.

Sap greu, molt greu, per tota la bona gent que ha fet tanta feina i que hi ha deixat tantes hores. També a la bona gent que encara hi ha. Però sap molt més greu per tota aquella gent que segueix pagant religiosament la seva quota, l’àmplia majoria, que s’ho estimen. Sap molt greu. I, sobretot, em dol perquè, si no hi posem remei, aquesta actitud ens aboca al fracàs col·lectiu.