L’ANC fa anys que ha perdut el nord. A les eleccions del 2017 va consumar la deriva, el punt d’inflexió, trumpista. Aleshores, el seu secretariat va arribar a dir que no reconeixeria el resultat si no es produïa el que ells desitjaven. L’arribada de Jordi Sànchez a la presidència va ser l’estocada a la transversalitat per consumar la submissió al dictat del partit aleshores comandat per Artur Mas. Amb Paluzie es va acabar el pluralisme, ja res ha tornat a ser igual.

L’escissió última que protagonitzen set secretaris nacionals és una conseqüència d’aquesta deriva. Només conceben l’ANC com un instrument al servei d’una formació política, en la línia del que ja va passar el desembre del 2017. Se l’han carregat com a instrument transversal al servei de la societat catalana. En aquesta ocasió, els set dimissionaris, encegats pel seu furor partidista, no han pogut acceptar la decisió de mantenir una mínima neutralitat política. Per damunt de tot només tenen al cap fer campanya pels postconvergents renegats, els que reneguen del seu passat vull dir. És a dir, aquells que havien militat tota la vida a CDC, però que ara, com l’ínclit Albert Batet, pateixen amnèsia quan són requerits sobre la seva trajectòria política. Veurem ben aviat els protagonistes de l’escissió fent campanya electoral a les ordres de Waterloo. Sabem qui són. Temps al temps.

El secretariat de l’ANC és avui un batibull d’egos, controlat pels de Primàries, força extraparlamentària i que va quedar fora de l’Ajuntament de Barcelona malgrat els nombrosos recursos que hi va dedicar l’ANC al servei de la vanitat d’un altre exconvergent renegat. Són les diferents famílies sorgides de la diàspora convergent les que es barallen al si de l’ANC. La seva irrupció municipal a Barcelona, brandant novament la unitat com a arma llancívola per concórrer a les eleccions, només va servir per deixar la CUP fora del consistori i llençar 30.000 vots a la paperera de la història i facilitar així l’actual coalició governant.

Amb aquesta actitud, sembrant la discòrdia, resten credibilitat a l’independentisme i ens van fent petits a còpia de depuracions, d’una radicalitat estèril que ens allunya de la centralitat de la societat catalana

Mai en nom de la unitat s’havia atomitzat progressivament tant l’independentisme. Només cal veure com l’autoritarisme cabdillista va centrifugant més i més persones, consumant una confrontació cada dia més caïnita. Projecten una política d’estirabots, de veritats pel broc gros, de soroll a les xarxes, populisme trumpista, en definitiva.

I, a mi, que es barallin entre si no em treu la son. El que ens l’hauria de treure és que amb aquesta actitud, sembrant la discòrdia, resten credibilitat a l’independentisme i ens van fent petits a còpia de depuracions, d’una radicalitat estèril que ens allunya de la centralitat de la societat catalana. El que més em sorprèn és que no siguin capaços de veure que només sumant més i més complicitats ens en sortirem. Fa basarda que la radicalització d’aquest neoindependentisme pugui llençar per la borda la feina de tants anys. I el pitjor és que no sé si té solució, s’hi ha enquistat una posició que ens empeny a l’extrem, que ens condemna a no ser mai la majoria política i social que necessitem per guanyar la República. O fan un reset o ens aboquen a un laberint sense sortida possible.

I, per acabar, vull trencar una llança a favor de tots aquells que hi heu estat, hi sou i hi sereu. La bona gent que lluny queda de les frikades dels últims anys. Patriotes de pedra picada que s’estimen l’ANC. Sempre treballant pel bé de l’entitat, frenant propostes dignes de psicòpates i que són el seny i el futur d’aquesta entitat. No fa falta que us digui qui sou, hi sou sempre, sempre preparats per aturar l’enèsima per protegir allò que tant ens va ensenyar la Carme Forcadell. Sou els valents i valentes que l’heu mantingut viva. Teniu tot el meu respecte i admiració. Gent de base, gent noble, gent que no veureu fent discursos, sempre en segon pla. Els discursos de cara a la galeria i buits de contingut els deixem a uns altres, els que encara empetiteixen més l’entitat.

Ara és la vostra hora. Només vosaltres podreu deslliurar l’entitat del passat i aportar frescor al moment que vivim. Ara bé, primer, qui hauria de reflexionar és l’arcàngel que ha estat incapaç de fer res útil durant el seu mandat. El súbdit a qui li ha pesat massa la motxilla i que ja li ha passat l’hora. És el moment de deixar pas als joves talents lliures de perjudicis.

Sigueu valents. No us he de dir jo on fareu cap. Seria massa fàcil. Deixeu pas a la bona gent, la que ja sabeu qui és. Marxeu amb dignitat, amb el cap ben alt. I feu-ho pel país, però sobretot per la vostra dignitat.