1. ESFULLAR L’ACCIÓ POLÍTICA. Ja està. Ja s’ha acabat una etapa llarga d’inestabilitat derivada de dues maneres completament oposades d’encarar el postprocés. El debat que s’ha produït a Junts no ha estat sobre l’estratègia a seguir, sinó sobre amb quins instruments dur-la a terme. En teoria, un partit polític aspira sempre a ocupar espais de poder, però de vegades resulta impossible insistir en una acció política que té com a conseqüència la dissolució de la identitat. Junts va néixer com un partit independentista, amb gent que provenia de diverses tradicions. Només cal repassar els noms de l’executiva, però em sembla força clar que, a diferència del que diu el clixé periodístic, no són el mateix, per dir uns quants noms, Laura Borràs que Jordi Turull, Jordi Sànchez que Aurora Madaula o bé Toni Comín que Míriam Nogueras. Ho he escrit un munt de vegades i torno a repetir-ho: sense l’independentisme, aquest partit no existiria. No es pot entendre Junts, per tant, si s’obvia la idea que és l’avantguarda d’un moviment més que no pas un partit clàssic. Junts és ideològicament molt plural, però cap tendència és, per resumir-ho periodísticament, cupaire. El sector d’esquerra de Junts és més aviat socialdemòcrata i coincideix amb no pocs liberals que l’impost de patrimoni, per posar un exemple, és injust tal com està concebut. Per tant, aquests dies no s’ha votat per saber quin ideari s'imposava a Junts, sinó sobre la relació amb Esquerra i sobre si continuar lligats de mans i peus a l’estratègia dels republicans impedia o no desplegar l’estratègia de ruptura i desbordament que Junts comparteix amb el Consell de la República. Encara que a Junts hi hagi molta gent que prové del PDeCAT o de l’antiga CDC, el perfil del militant no és ben bé el mateix d’anys enrere. En les votacions de la setmana passada, no tots els que van votar sortir del govern són arrauxats activistes. Els que menys han evolucionat després d’una dècada de lluita per la independència són els vells dirigents convergents, molts dels quals estan desconnectats fins i tot de la realitat del seu partit perquè fa anys que no trepitgen el carrer i el cromosoma s’ha deformat. Qui té un problema és Esquerra, perquè en poc més d’un any ha aconseguit perdre el suport de la CUP i de Junts. En un país democràtic, com ara Dinamarca, per molt menys que això, per l'escàndol del sacrifici massiu de visons en la lluita contra la covid, la primera ministra Mette Frederiksen ha decidit de convocar eleccions anticipades.
Junts no pot continuar apostant pel mateix si vol fer una política diferent i consolidar-se com a alternativa a l’autonomisme dels republicans, que amaneixen amb un independentisme retòric i romàntic
2. LA BATALLA MUNICIPAL. El moviment independentista va covar-se als pobles i ciutats. Les consultes populars del 2009-10 i el creixement de l’Assemblea són de caràcter local. El referèndum de l’1-O va ser un èxit perquè a cada poble i ciutat del país hi havia gent disposada a arriscar-se. La trama era tan espessa, que les forces repressives no van poder aturar els dos milions de persones que van anar a votar. La força de l’1-O va ser aquesta, més enllà de si un partit polític va fer això o allò per facilitar l’arribada de les urnes. Després de la decisió que van prendre la setmana passada, Junts s’ha de bolcar ara a preparar les eleccions municipals. Amb les mans lliures, els alcaldables independentistes podran fer una campanya més coherent, centrada en els interessos de cada lloc, però també amb un ideari general que justifiqui l’oferta. Ningú pot negar que això no pugui ser així, perquè si no, no tindria sentit que un poble, el que sigui, governat per gent de Junts estigui adherit a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Ser pragmàtic i mantenir els principis no hauria de ser mai incompatible. El local és la base del global. N’és el fonament i la força que cap partit no hauria de menystenir. És veritat que Junts té problemes per trobar un candidat adequat per a dues places fortes, Barcelona i Girona. Caldrà que ho resolguin i amb molta valentia. L’opció de Xavier Trias no és molt creïble. No ho dic jo, ho assenyalen les enquestes. La més recent una promoguda per Foment del Treball Nacional i que pronostica que Junts se situaria en quarta posició, per darrere del PSC, Esquerra i els comuns, malgrat que la valoració ciutadana de l’exalcalde sigui la més alta de totes, d’un 4,4, idèntica a l’obtinguda pel republicà Ernest Maragall. La diferència és que la popularitat de Trias no comportaria cap avenç en termes electorals. Junts no pot continuar apostant pel mateix si vol fer una política diferent i consolidar-se com a alternativa a l’autonomisme dels republicans, que amaneixen amb un independentisme retòric i romàntic. Caldrà que comencin la remuntada des de la base. Junts té un potencial enorme, com s’ha vist. Quan la militància es mobilitza, el partit s’enforteix i l’estratègia que defensa el sector que s’ha imposat en la consulta per sortir del Govern guanya. Quan es tracta de repartir-se càrrecs, vota poca gent i els que controlen l’aparell s’imposen, com va passar a Argelers. A tots plegats els caldria aprofitar el sotrac per cohesionar la direcció i remar junts d’una vegada, com al principi, quan va néixer una coalició triomfadora.
3. ELS MOVIMENTS SOCIALS. Malgrat que les mobilitzacions de l’Onze de Setembre i del Primer d’Octubre no van arribar a tenir el volum d’altres èpoques, també van ser un toc d’atenció per als partits tradicionals. Bona part de la crisi actual arrenca, precisament, d’aquestes mobilitzacions i de l’error comès per Esquerra de menystenir-les. El Consell de la República té avui 102.852 afiliats, que no són pocs, sobretot si tenim en compte que Esquerra s’hi oposa descaradament. Però el canemàs social de l’independentisme és encara més ampli. La importància de la lluita des del carrer és ara com ara importantíssima i és el que manté viu l’independentisme, perquè parlamentàriament està esmicolat. Ho explicaré amb un exemple que pot entendre tothom i que ha estat un dels arguments que vaig sentir que utilitzava un dels dirigents de Junts partidaris de sortir del Govern. L’ofensiva judicial per imposar el 25% de castellà a les escoles està clar que no pot aturar-la el Govern. I encara menys un govern que no està disposat a desobeir per por a les inhabilitacions i a les sancions i perquè està lligat al PSOE. Potser sigui humà, no ho sé, però està clar que Esquerra no està disposada a fer-ho i tira de qui dia passa, any empeny. La defensa de la llengua ha de tornar a la societat, com ha estat així històricament, que n’ha assegurat la pervivència. Han de ser els pares i les mares els que s’han de convertir en el bastió de la defensa del català a les escoles. Si la llengua es converteix en una mera identificació institucional, a la llarga morirà. La vivacitat de la lluita pel català a l’escola d’altres èpoques va generar un estat d’ànim favorable a la catalanització de l’ensenyament que va ser suficient perquè el model d’immersió lingüística fos acceptat i fins i tot promogut per persones que no tenien com a primera llengua el català. Segons l’Idescat, l’any 2000, el 68,8% de la població catalana havia nascut a Catalunya, el 27,2% a la resta de l’Estat espanyol i el 4%, a l’estranger. El 2022, la distribució és aquesta: 63,7%, 15,2% i 21,1%, respectivament. Aquests canvis són bàsicament perquè hi ha 1,3 M més de ciutadans nascuts fora i 0,5 M menys de nascuts a altres indrets de l’estat. Resumit gràficament: l’any passat van arribar a Catalunya més persones que no pas habitants té tot Tarragona. No és una alteració demogràfica a menystenir. Al contrari, ens hauria de fer reflexionar sobre com garantir la catalanitat i la fusió en un sol poble de tots els ciutadans de Catalunya. Les conseqüències socials i econòmiques d’un fenomen com aquest són monumentals, sobretot perquè l’estat escanya Catalunya any rere any. La independència és una necessitat més que no pas un ideal. Els canvis sorgeixen de baix a dalt, com ha estat sempre així gràcies a la força dels moviments socials. La revolta institucional és una jugada a cara o creu, mitjançant la qual guanyes o perds. El 27-O els partits independentistes van perdre. La revolta de la gent pot ser sostinguda en el temps i té efectes sovint més eficaços. L’independentisme ha d’encarar ara una feina de reconstrucció que revitalitzi el moviment donant suport a iniciatives, per esmentar-ne una, com “Tots som referents lingüístics. No t’excusis!”, que és la campanya impulsada per Plataforma per la Llengua i els sindicats SEPC, USTEC-STEs i Intersindical-CSC a favor del català. Junts, que és un partit moviment, agradi o no a alguns dels seus dirigents identificats amb el sí a continuar al Govern, té l’oportunitat de practicar dues formes d’acció política que li permetin combinar la mobilització i el desbordament amb la governabilitat.